Lletres

MARTÍ GIRONELL

ESCRIPTOR

“He escrit la continuació natural d’«El pont dels jueus»”

PARAULA DE JUEU Editorial: Columna Pàgines: 432 Preu: 21,50 Altres formats: llibre electrònic; audiollibre (narrat pel mateix autor)
PARAULA DE JUEU Editorial: Columna Pàgines: 432 Preu: 21,50 Altres formats: llibre electrònic; audiollibre (narrat pel mateix autor)
PARAULA DE JUEU Editorial: Columna Pàgines: 432 Preu: 21,50 Altres formats: llibre electrònic; audiollibre (narrat pel mateix autor)
ELS PERSONATGES
“En el llibre surten més personatges que van existir i que estan documentats que no pas d’inventats” ELS PERSONATGES “En el llibre surten més personatges que van existir i que estan documentats que no pas d’inventats” ELS PERSONATGES “En el llibre surten més personatges que van existir i que estan documentats que no pas d’inventats”
VERSEMBLANÇA
“Vull que el lector pugui veure l’època que relato com si haguéssim pogut ser allà, mirant per un forat” VERSEMBLANÇA “Vull que el lector pugui veure l’època que relato com si haguéssim pogut ser allà, mirant per un forat” VERSEMBLANÇA “Vull que el lector pugui veure l’època que relato com si haguéssim pogut ser allà, mirant per un forat”
CONTINUACIÓ
“La novel·la ‘Paraula de jueu’ comença on acabava ‘El pont dels jueus’, n’és una continuació natural” CONTINUACIÓ “La novel·la ‘Paraula de jueu’ comença on acabava ‘El pont dels jueus’, n’és una continuació natural” CONTINUACIÓ “La novel·la ‘Paraula de jueu’ comença on acabava ‘El pont dels jueus’, n’és una continuació natural”
GÈNERE
“Em continuo sentint còmode en el gènere de novel·la històrica, i espero que per molts anys” GÈNERE “Em continuo sentint còmode en el gènere de novel·la històrica, i espero que per molts anys” GÈNERE “Em continuo sentint còmode en el gènere de novel·la històrica, i espero que per molts anys”

Autor d’un dels llibres més venuts i llegits de la literatura catalana, El pont dels jueus (2007), el periodista i escriptor Martí Gironell publica aquesta setmana Paraula de jueu (Columna), la continuació d’aquella història que tenia el pont de Besalú i les relacions entre jueus i cristians com a nucli central. Una altra incursió en l’època medieval, en què Martí Gironell ha trobat la seva veta per a la novel·la històrica ambientada a Catalunya.

Vostè treu llibre nou, però encara no ha acabat les presentacions de l’anterior, La força d’un destí, que va sortir el 2018. No para!
Des del febrer del 2018 fins avui, he anat fent coses, més d’un centenar d’actes, i més que n’hauria fet si la logística m’ho hagués permès! De vegades concentrem tres o quatre presentacions en un cap de setmana en zones més allunyades de casa, per exemple, n’he fet a Horta de Sant Joan, Arnes, Tivissa i a la llibreria Serret de Vall-de-roures, i hi anem tota la família, també perquè els nens entenguin que el seu pare es dedica a això d’escriure i que el fet d’anar a promocionar el llibre forma part de la feina. Als llibres, no els mates encara que en surti un altre.
El fet de ser periodista l’ha ajudat en l’aspecte comunicatiu?
Suposo que si et dediques al ram de la comunicació tens més recursos per fer aquesta feina de promoció, tot i que no és només qüestió d’estratègia, sinó d’actitud. Jo concebo el llibre com un artefacte comunicatiu. Si tu el pots anar a defensar allà on convingui, allà on et convidin o allà on tu t’ofereixis, és més fàcil que arribi, que la gent el tingui present, que no pas confiant només que hi haurà unes setmanes de promoció a la premsa. Tot suma, i estar disposat a moure’t dona els seus fruits, a curt, mitjà i llarg termini, perquè les presentacions dels llibres futurs estan en funció de la xarxa de llibreries, centres culturals, clubs de lectura, espais que has anat creant tot promocionant els anteriors. Hi ha escriptors que no estan disposats a fer tot això i després es queixen que no venen! Jo des del 2007, amb El pont dels jueus, em vaig abonar a aquesta manera de fer i m’ha donat molt, tens els llibreters de cara, els bibliotecaris de cara i acabes tenint la sensació que vagis on vagis jugues a casa, amb una relació que es va enfortint llibre rere llibre.
Quan va publicar la primera novel·la, el 2007, les xarxes socials estaven a les beceroles o algunes ni existien. Com les ha incorporat?
Són eines molt útils. Si en saps fer un bon ús, són unes aliades. No m’en considero un esclau, sinó un usuari, per anar compartint tot allò de la meva feina que crec que pot interessar, des d’un article que escric a La República o a El Punt Avui fins a l’horari de la pròxima presentació en una llibreria.
El seu primer èxit, El Pont dels jueus, és allò que s’en diu un long-seller. Passats tretze anys, es continua venent.
Se n’han fet quinze edicions, més les de butxaca, més un còmic i un llibre sobre les receptes de cuina que hi surten, i ara sortirà l’audiollibre.
Aquest gran èxit de sortida el va encasellar una mica com en Martí Gironell, el d’El pont dels jueus, allò que se’n diu, si em permet utilitzar un altre concepte anglosaxó, un one-book author, un escriptor que sempre és conegut per un llibre. Amb el pas dels anys i unes quantes novel·les havia aconseguit treure’s aquesta etiqueta amb altres èxits remarcables i ara decideix tornar al tema del pont dels jueus. No tornarà a quedar encasellat?
Per a molts seré sempre el d’El pont dels jueus, i molt content de ser-ho. Perquè si soc aquí després de nou novel·les és pel que va passar i ha anat passant amb les successives edicions d’El pont dels jueus. Ni en renego, ni me n’amago. Me’n sento molt orgullós. I ara hi torno, perquè em semblava una continuació natural. Quan s’acaba El pont dels jueus, el mestre Pere Baró, que és un personatge històric, tanca el llibre igual que el tanca el lector que ha seguit la crònica que ha fet Ítram Llombard, el fill del primer constructor del pont de Besalú, i s’ha de posar a projectar l’encàrrec que ha rebut de l’autoritat de Besalú, que és reconstruir el pont. El pont dels jueus s’acabava aquí. I Paraula de jueu comença aquí.
És un llibre que va començar a escriure quan va acabar el primer?
No ben bé. L’he tingut sempre al cap. I hi he estat treballant durant deu anys per documentar-me.
Hi haurà una tercera part?
No ho sé, però aquesta segona tenia claríssim que hi havia de ser. Els que van llegir o han rellegit ara El pont dels jueus podien pensar: bé, i què va passar després? Doncs això és el que trobaran a Paraula de jueu. És una manera de tornar a fer reviure al lector aquella aventura medieval sobre la qual la gent em continua demanant comentaris quan faig presentacions d’altres novel·les.
Quantes còpies se n’han venut, d’El pont dels jueus?
Tinc constància de més de 100.000 exemplars, i això en català no és gaire freqüent. Però a mi, més que quants se n’han venut, m’interessa també quants se n’han llegit. I molta gent durant aquests anys m’ha dit: “A casa tenim el llibre i l’hem llegit tots, i l’he passat a la meva cunyada o a la meva germana.” I a les biblioteques, on durant molt temps ha estat sempre en la llista dels més prestats. O les visites a Besalú per fer la ruta del llibre, o clubs de lectura, o instituts que l’han treballat a classe, o fent una xerrada a partir de les receptes de cuina que surten al llibre, una cuina que també és molt present a Paraula de jueu, perquè és una bona manera per agafar el lector de bracet i conduir-lo al passat per mitjà de l’evocació dels gustos i les olors de la cuina. Tot són maneres de confluir cap a la literatura en català. Els exemplars llegits no es computen enlloc però els perceps anant pel país.
El Pont dels jueus estava molt centrada en Besalú. A Paraula de jueu ha obert el compàs geogràfic i Barcelona és un escenari principal. És una decisió estratègica perquè Barcelona com a escenari literari sempre ven?
No. Té a veure amb el que s’explica a la novel·la i que és real, que quan el rei de França expulsa els jueus del regne molts baixen entrant per Besalú i Empúries i es van disseminant. Un dels que baixa és Nissem ben Rovèn, un dels protagonistes del llibre, que està documentat que ve a Barcelona. Com que fa parada a Besalú, això permet al jove Kim Llombard, el protagonista, eixamplar mires i oxigenar-se i marxar a la capital i veure i viure una altra manera d’entendre la vida.
En aquesta novel·la, hi apareix un altre llibre, que amaga un dels protagonistes, el Llibre de la creació, que té un paper central en la trama.
Així com a El pont dels jueus aquest paper el juga directament el pont de Besalú, a Paraula de jueu, en què el pont té un paper també central perquè cal reconstruir-lo, la incorporació del Llibre de la creació, que és un tractat sobre el poder de les paraules, un llibre molt esotèric, màgic i oracular que genera molts riscos a qui el té, remet directament al títol de la novel·la.
És un tribut a El nom de la rosa d’Umberto Eco, aquesta referència al llibre prohibit o, en tot cas, amb un contingut misteriós?
No hi ha aquesta voluntat, tot i que Umberto Eco ha estat per a mi un referent des de sempre. A partir d’entendre’l a ell com a semiòleg, entens moltes de les seves obsessions pels senyals, per les imatges, per les coses que són veritat i alhora no ho són, això t’acaba acompanyant com a escriptor, però Déu me’n guard de voler-m’hi comparar!
El llibre reprèn el conflicte entre cristians i jueus, però no està plantejat de manera maniquea, sinó que es veu com jueus i cristians s’alien per interessos locals o econòmics.
Sempre tot acaba allà mateix, en l’interès econòmic. Al rei ja li interessa tenir bones relacions amb els jueus perquè sap que li financen moltes expedicions i exèrcits. A l’Església no li fa res confiar la realització dels calzes i altres elements litúrgics als argenters jueus. Quan interessa, s’entenen.
L’enfrontament religiós ha estat sempre un pretext en la història?
Amb l’excusa de la religió s’han ventilat moltes altres disputes.
Precisament, l’operació contra els jueus que es desencadena en el llibre està orquestrada per un personatge, Guillem Sanfeliu, malvat principal de la trama, l’antisemitisme del qual té l’origen no pas en la religió, sinó en un trauma infantil familiar.
Moltes de les crisis o dels problemes que hi ha al món han estat generats per qüestions personals, perquè hi ha algú que quan arriba al poder es dedica a passar comptes amb el passat per qüestions personals, revenges o complexos, o traumes que l’han marcat. Les males relacions entre persones són sovint font de conflictes.
Sobre això últim ara em venen al cap Puigdemont i Junqueras.
Això deixem-ho [riu], però és veritat que molts estira-i-arronsa polítics comencen per un detonant personal.
En el cas del llibre, l’actuació de Santfeliu és un cas que combina conceptes avui de moda com les fake news i el lawfare. És a dir, es manipula la mort d’un nadó convertint-la en un crim per encolomar-lo a uns innocents per mitjà d’un judici aparentment just.
Res és nou, avui. Canviem les etiquetes, les paraules, però és el mateix. És a dir, jo vull incriminar una sèrie de persones, doncs ja m’ho faré venir bé perquè, a més, tinc els mecanismes judicials. Ja que hem parlat d’Eco, a El cementiri de Praga, hi ha la figura del falsificador que crea un document que esdevé real, a partir del qual es crea un relat i uns càrrecs en contra d’una comunitat. Això avui també ens sona.
Dels protagonistes principals del llibre, n’hi ha molts d’inventats, però també de documentats històricament?
Guillem Sanfeliu és real. Abraham Descatallar és real, Arnau Roig, també, els secretaris de l’aljama de Besalú que surten, van existir, i el rabí. L’Isaac Cresques, batlle de l’aljama de Girona, també, fins i tot un jornaler jueu de Girona que surt, Isaac Mercadell, està documentat. Pere Baró, també. Hi ha molts més personatges històrics que estan documentats que no pas els que són totalment inventats.
Vostè escriu una obra de ficció que es veu que té al darrere una feina de documentació i visita a arxius molt important.
Per això he estat molt de temps treballant-hi, per poder posar en boca d’aquests personatges històries i situacions que he trobat per fer versemblant la història. No només busco fer sortir personatges reals, documentats, sinó que miro que allò que els faig dir encaixi amb la mentalitat d’aquella època. He de saber com actuava tant el metge del rei, com el saig de Besalú per posar ordre entre els mercaders si vull recrear les escenes.
És curiós que per resultar versemblant li calgui aprofundir en coses que el lector comú tampoc sap. Per què no s’ho inventa?
Potser perquè soc periodista, quan explico una història m’agrada acostar-me al màxim a la realitat, encara que la trama sigui inventada. Veure l’època que relato com si haguéssim pogut ser allà, mirant per un forat. Per exemple, a la novel·la, a Barcelona hi ha Can Freixures, un local on la gent va a menjar dofí i vísceres de peix. No va existir mai amb aquest nom, però sí que hi havia tavernes on la gent anava a menjar les restes de peix que el pescador no podia vendre perquè a la gent li feien fàstic. I gràcies a les receptes que he trobat en un receptari de l’edat mitjana, el Llibre de totes les maneres de potatges, recreo aquells menjadors. En aquest sentit, quan escric un llibre vaig a consultar totes les fonts, totes les veus autoritzades, tots els experts. Això és el que fa un periodista, o el que hauria de fer, i m’ho aplico com a novel·lista per crear un relat versemblant. Fins al punt que en el llibre incorporo una bibliografia, la que he fet servir per escriure la novel·la perquè si el lector vol aprofundir sobre qualsevol detall de l’època, ho pugui fer.
Vostè sempre ha fet novel·la històrica. Té previst fer alguna incursió fora d’aquest gènere?
Em sento còmode amb la novel·la històrica. M’agrada poder investigar sobre èpoques que no hem viscut per saber què va passar i poder-ho treballar i que en surti un producte que el pugui consumir la gent i que els pugui enriquir i els permeti passar-s’ho bé. Per fer coses més actuals, necessitaria més perspectiva, potser no sabria com posar-m’hi. Fins i tot La força d’un destí, que passa en el segle XX, la considero una novel·la històrica, molt més propera en el temps, però la feina de documentació ha estat la mateixa per saber com eren Los Angeles i Nova York en els anys quaranta, per no vessar-la, o recrear escenes creïbles amb Marilyn Monroe i Paul Newman, o Ronald Reagan. La novel·la històrica em permet fer feina de documentació i, alhora, em dona un marge prou elàstic per reinterpretar, reinventar i donar una visió sobre temps passats. Després de tretze anys fent novel·les, veus que aquesta manera de comunicar-te amb els lectors agrada i funciona. Evidentment, el lector canvia i tu, també, i intentes adaptar-t’hi, però sense trair el teu estil i la teva manera de fer. Quan faig xerrades sobre novel·la històrica, sempre dic que a la gent li agrada aquest gènere perquè vol que li expliquis què passava quan ells no hi eren. Em continuo sentint còmode en el gènere de la novel·la històrica, i espero que per molts anys.
Com es viu la literatura en època de pandèmia?
La novel·la la vaig tancar just abans que ens confinessin. A partir d’aquí, m’he dedicat a tractar sobre literatura per les xarxes. He fet moltes converses amb autors que havien tret novel·la i que he cregut que els podia ajudar donant-los visibilitat. He pogut traslladar a la xarxa moltes de les activitats literàries previstes, com clubs de lectura, xerrades en instituts... A partir d’ara, la voluntat és com més coses es puguin fer al carrer de manera presencial, millor, i les que no, les farem de manera virtual. Ho haurem d’anar combinant.
Hi ha algun canvi d’hàbit que no té marxa enrere, que no tornarà a ser com era abans de la pandèmia?
Penso que quan es trobi la vacuna i torni la normalitat, haurem de treballar per tornar a les trobades socials en què la gent es pugui abraçar i donar la mà tranquil·lament. Ara és molt aviat, però crec i vull pensar que ho tornarem a veure, tot això. La literatura i la cultura en general, que han estat les més perjudicades com sempre, s’aniran ressituant.
La literatura sobre la pandèmia serà el nou gènere literari? Quants novel·listes ja deuen haver començat a treballar sobre la gran novel·la de la pandèmia?
No ho sé. Crec que també necessitem altres coses. Hem estat tan exposats i ens han saturat tant amb aquest tema, entre altres coses perquè també nosaltres volem saber què passa, que necessitem altres coses i treure el nas per respirar. La literatura ha estat i continuarà sent, com sempre, un vehicle per fugir de la realitat. Potser a la gent li interessarà llegir altres coses.
No em refereixo tant a escriure novel·les sobre la pandèmia, sinó que els seus efectes psicològics i socials sobrevolin els arguments durant molt temps, potser per a tota una generació d’escriptors.
Naturalment, si tu escrius sobre el que passa al carrer, aquesta situació s’hi veurà reflectida, però pel que vaig sondejant i parlant, hi ha ganes de deixar enrere la mala època.
El procés també va ser molt estressant i continua generant llibres i llibres, que es venen molt, per cert.
El procés no s’ha acabat i hi ha la necessitat de saber, som xafarders i curiosos de mena, però això no és novel·la. En tot cas, sobre la pandèmia veig que més que convertir-se en un gènere anirà influint en diferents gèneres, des de la novel·la negra fins al relat social, a partir de la covid-19. De moment, ho tenim massa a sobre per preveure si hi haurà un boom. En tot cas, a mi el tema no em crida gens. Potser hi ha gent que hi tindrà més traça. Jo no m’hi veig.
MANEL LLADÓ
La novel·la la vaig tancar just abans que ens confinessin. A partir d’aquí, m’he dedicat a tractar sobre literatura per les xarxes. He fet moltes converses amb autors que havien tret novel·la i que he cregut que els podia ajudar donant-los visibilitat. He pogut traslladar a la xarxa moltes de les activitats literàries previstes, com clubs de lectura, xerrades en instituts... A partir d’ara, la voluntat és com més coses es puguin fer al carrer de manera presencial, millor, i les que no, les farem de manera virtual. Ho haurem d’anar combinant.
Hi ha algun canvi d’hàbit que no té marxa enrere, que no tornarà a ser com era abans de la pandèmia?
Penso que quan es trobi la vacuna i torni la normalitat, haurem de treballar per tornar a les trobades socials en què la gent es pugui abraçar i donar la mà tranquil·lament. Ara és molt aviat, però crec i vull pensar que ho tornarem a veure, tot això. La literatura i la cultura en general, que han estat les més perjudicades com sempre, s’aniran ressituant.
La literatura sobre la pandèmia serà el nou gènere literari? Quants novel·listes ja deuen haver començat a treballar sobre la gran novel·la de la pandèmia?
No ho sé. Crec que també necessitem altres coses. Hem estat tan exposats i ens han saturat tant amb aquest tema, entre altres coses perquè també nosaltres volem saber què passa, que necessitem altres coses i treure el nas per respirar. La literatura ha estat i continuarà sent, com sempre, un vehicle per fugir de la realitat. Potser a la gent li interessarà llegir altres coses.
No em refereixo tant a escriure novel·les sobre la pandèmia, sinó que els seus efectes psicològics i socials sobrevolin els arguments durant molt temps, potser per a tota una generació d’escriptors.
Naturalment, si tu escrius sobre el que passa al carrer, aquesta situació s’hi veurà reflectida, però pel que vaig sondejant i parlant, hi ha ganes de deixar enrere la mala època.
El procés també va ser molt estressant i continua generant llibres i llibres, que es venen molt, per cert.
El procés no s’ha acabat i hi ha la necessitat de saber, som xafarders i curiosos de mena, però això no és novel·la. En tot cas, sobre la pandèmia veig que més que convertir-se en un gènere anirà influint en diferents gèneres, des de la novel·la negra fins al relat social, a partir de la covid-19. De moment, ho tenim massa a sobre per preveure si hi haurà un boom. En tot cas, a mi el tema no em crida gens. Potser hi ha gent que hi tindrà més traça. Jo no m’hi veig.
MANEL LLADÓ
Des del febrer del 2018 fins avui, he anat fent coses, més d’un centenar d’actes, i més que n’hauria fet si la logística m’ho hagués permès! De vegades concentrem tres o quatre presentacions en un cap de setmana en zones més allunyades de casa, per exemple, n’he fet a Horta de Sant Joan, Arnes, Tivissa i a la llibreria Serret de Vall-de-roures, i hi anem tota la família, també perquè els nens entenguin que el seu pare es dedica a això d’escriure i que el fet d’anar a promocionar el llibre forma part de la feina. Als llibres, no els mates encara que en surti un altre.
El fet de ser periodista l’ha ajudat en l’aspecte comunicatiu?
Suposo que si et dediques al ram de la comunicació tens més recursos per fer aquesta feina de promoció, tot i que no és només qüestió d’estratègia, sinó d’actitud. Jo concebo el llibre com un artefacte comunicatiu. Si tu el pots anar a defensar allà on convingui, allà on et convidin o allà on tu t’ofereixis, és més fàcil que arribi, que la gent el tingui present, que no pas confiant només que hi haurà unes setmanes de promoció a la premsa. Tot suma, i estar disposat a moure’t dona els seus fruits, a curt, mitjà i llarg termini, perquè les presentacions dels llibres futurs estan en funció de la xarxa de llibreries, centres culturals, clubs de lectura, espais que has anat creant tot promocionant els anteriors. Hi ha escriptors que no estan disposats a fer tot això i després es queixen que no venen! Jo des del 2007, amb El pont dels jueus, em vaig abonar a aquesta manera de fer i m’ha donat molt, tens els llibreters de cara, els bibliotecaris de cara i acabes tenint la sensació que vagis on vagis jugues a casa, amb una relació que es va enfortint llibre rere llibre.
Quan va publicar la primera novel·la, el 2007, les xarxes socials estaven a les beceroles o algunes ni existien. Com les ha incorporat?
Són eines molt útils. Si en saps fer un bon ús, són unes aliades. No m’en considero un esclau, sinó un usuari, per anar compartint tot allò de la meva feina que crec que pot interessar, des d’un article que escric a La República o a El Punt Avui fins a l’horari de la pròxima presentació en una llibreria.
El seu primer èxit, El Pont dels jueus, és allò que s’en diu un long-seller. Passats tretze anys, es continua venent.
Se n’han fet quinze edicions, més les de butxaca, més un còmic i un llibre sobre les receptes de cuina que hi surten, i ara sortirà l’audiollibre.
Aquest gran èxit de sortida el va encasellar una mica com en Martí Gironell, el d’El pont dels jueus, allò que se’n diu, si em permet utilitzar un altre concepte anglosaxó, un one-book author, un escriptor que sempre és conegut per un llibre. Amb el pas dels anys i unes quantes novel·les havia aconseguit treure’s aquesta etiqueta amb altres èxits remarcables i ara decideix tornar al tema del pont dels jueus. No tornarà a quedar encasellat?
Per a molts seré sempre el d’El pont dels jueus, i molt content de ser-ho. Perquè si soc aquí després de nou novel·les és pel que va passar i ha anat passant amb les successives edicions d’El pont dels jueus. Ni en renego, ni me n’amago. Me’n sento molt orgullós. I ara hi torno, perquè em semblava una continuació natural. Quan s’acaba El pont dels jueus, el mestre Pere Baró, que és un personatge històric, tanca el llibre igual que el tanca el lector que ha seguit la crònica que ha fet Ítram Llombard, el fill del primer constructor del pont de Besalú, i s’ha de posar a projectar l’encàrrec que ha rebut de l’autoritat de Besalú, que és reconstruir el pont. El pont dels jueus s’acabava aquí. I Paraula de jueu comença aquí.
És un llibre que va començar a escriure quan va acabar el primer?
No ben bé. L’he tingut sempre al cap. I hi he estat treballant durant deu anys per documentar-me.
Hi haurà una tercera part?
No ho sé, però aquesta segona tenia claríssim que hi havia de ser. Els que van llegir o han rellegit ara El pont dels jueus podien pensar: bé, i què va passar després? Doncs això és el que trobaran a Paraula de jueu. És una manera de tornar a fer reviure al lector aquella aventura medieval sobre la qual la gent em continua demanant comentaris quan faig presentacions d’altres novel·les.
Quantes còpies se n’han venut, d’El pont dels jueus?
Tinc constància de més de 100.000 exemplars, i això en català no és gaire freqüent. Però a mi, més que quants se n’han venut, m’interessa també quants se n’han llegit. I molta gent durant aquests anys m’ha dit: “A casa tenim el llibre i l’hem llegit tots, i l’he passat a la meva cunyada o a la meva germana.” I a les biblioteques, on durant molt temps ha estat sempre en la llista dels més prestats. O les visites a Besalú per fer la ruta del llibre, o clubs de lectura, o instituts que l’han treballat a classe, o fent una xerrada a partir de les receptes de cuina que surten al llibre, una cuina que també és molt present a Paraula de jueu, perquè és una bona manera per agafar el lector de bracet i conduir-lo al passat per mitjà de l’evocació dels gustos i les olors de la cuina. Tot són maneres de confluir cap a la literatura en català. Els exemplars llegits no es computen enlloc però els perceps anant pel país.
El Pont dels jueus estava molt centrada en Besalú. A Paraula de jueu ha obert el compàs geogràfic i Barcelona és un escenari principal. És una decisió estratègica perquè Barcelona com a escenari literari sempre ven?
No. Té a veure amb el que s’explica a la novel·la i que és real, que quan el rei de França expulsa els jueus del regne molts baixen entrant per Besalú i Empúries i es van disseminant. Un dels que baixa és Nissem ben Rovèn, un dels protagonistes del llibre, que està documentat que ve a Barcelona. Com que fa parada a Besalú, això permet al jove Kim Llombard, el protagonista, eixamplar mires i oxigenar-se i marxar a la capital i veure i viure una altra manera d’entendre la vida.
En aquesta novel·la, hi apareix un altre llibre, que amaga un dels protagonistes, el Llibre de la creació, que té un paper central en la trama.
Així com a El pont dels jueus aquest paper el juga directament el pont de Besalú, a Paraula de jueu, en què el pont té un paper també central perquè cal reconstruir-lo, la incorporació del Llibre de la creació, que és un tractat sobre el poder de les paraules, un llibre molt esotèric, màgic i oracular que genera molts riscos a qui el té, remet directament al títol de la novel·la.
És un tribut a El nom de la rosa d’Umberto Eco, aquesta referència al llibre prohibit o, en tot cas, amb un contingut misteriós?
No hi ha aquesta voluntat, tot i que Umberto Eco ha estat per a mi un referent des de sempre. A partir d’entendre’l a ell com a semiòleg, entens moltes de les seves obsessions pels senyals, per les imatges, per les coses que són veritat i alhora no ho són, això t’acaba acompanyant com a escriptor, però Déu me’n guard de voler-m’hi comparar!
El llibre reprèn el conflicte entre cristians i jueus, però no està plantejat de manera maniquea, sinó que es veu com jueus i cristians s’alien per interessos locals o econòmics.
Sempre tot acaba allà mateix, en l’interès econòmic. Al rei ja li interessa tenir bones relacions amb els jueus perquè sap que li financen moltes expedicions i exèrcits. A l’Església no li fa res confiar la realització dels calzes i altres elements litúrgics als argenters jueus. Quan interessa, s’entenen.
L’enfrontament religiós ha estat sempre un pretext en la història?
Amb l’excusa de la religió s’han ventilat moltes altres disputes.
Precisament, l’operació contra els jueus que es desencadena en el llibre està orquestrada per un personatge, Guillem Sanfeliu, malvat principal de la trama, l’antisemitisme del qual té l’origen no pas en la religió, sinó en un trauma infantil familiar.
Moltes de les crisis o dels problemes que hi ha al món han estat generats per qüestions personals, perquè hi ha algú que quan arriba al poder es dedica a passar comptes amb el passat per qüestions personals, revenges o complexos, o traumes que l’han marcat. Les males relacions entre persones són sovint font de conflictes.
Sobre això últim ara em venen al cap Puigdemont i Junqueras.
Això deixem-ho [riu], però és veritat que molts estira-i-arronsa polítics comencen per un detonant personal.
En el cas del llibre, l’actuació de Santfeliu és un cas que combina conceptes avui de moda com les fake news i el lawfare. És a dir, es manipula la mort d’un nadó convertint-la en un crim per encolomar-lo a uns innocents per mitjà d’un judici aparentment just.
Res és nou, avui. Canviem les etiquetes, les paraules, però és el mateix. És a dir, jo vull incriminar una sèrie de persones, doncs ja m’ho faré venir bé perquè, a més, tinc els mecanismes judicials. Ja que hem parlat d’Eco, a El cementiri de Praga, hi ha la figura del falsificador que crea un document que esdevé real, a partir del qual es crea un relat i uns càrrecs en contra d’una comunitat. Això avui també ens sona.
Dels protagonistes principals del llibre, n’hi ha molts d’inventats, però també de documentats històricament?
Guillem Sanfeliu és real. Abraham Descatallar és real, Arnau Roig, també, els secretaris de l’aljama de Besalú que surten, van existir, i el rabí. L’Isaac Cresques, batlle de l’aljama de Girona, també, fins i tot un jornaler jueu de Girona que surt, Isaac Mercadell, està documentat. Pere Baró, també. Hi ha molts més personatges històrics que estan documentats que no pas els que són totalment inventats.
Vostè escriu una obra de ficció que es veu que té al darrere una feina de documentació i visita a arxius molt important.
Per això he estat molt de temps treballant-hi, per poder posar en boca d’aquests personatges històries i situacions que he trobat per fer versemblant la història. No només busco fer sortir personatges reals, documentats, sinó que miro que allò que els faig dir encaixi amb la mentalitat d’aquella època. He de saber com actuava tant el metge del rei, com el saig de Besalú per posar ordre entre els mercaders si vull recrear les escenes.
És curiós que per resultar versemblant li calgui aprofundir en coses que el lector comú tampoc sap. Per què no s’ho inventa?
Potser perquè soc periodista, quan explico una història m’agrada acostar-me al màxim a la realitat, encara que la trama sigui inventada. Veure l’època que relato com si haguéssim pogut ser allà, mirant per un forat. Per exemple, a la novel·la, a Barcelona hi ha Can Freixures, un local on la gent va a menjar dofí i vísceres de peix. No va existir mai amb aquest nom, però sí que hi havia tavernes on la gent anava a menjar les restes de peix que el pescador no podia vendre perquè a la gent li feien fàstic. I gràcies a les receptes que he trobat en un receptari de l’edat mitjana, el Llibre de totes les maneres de potatges, recreo aquells menjadors. En aquest sentit, quan escric un llibre vaig a consultar totes les fonts, totes les veus autoritzades, tots els experts. Això és el que fa un periodista, o el que hauria de fer, i m’ho aplico com a novel·lista per crear un relat versemblant. Fins al punt que en el llibre incorporo una bibliografia, la que he fet servir per escriure la novel·la perquè si el lector vol aprofundir sobre qualsevol detall de l’època, ho pugui fer.
Vostè sempre ha fet novel·la històrica. Té previst fer alguna incursió fora d’aquest gènere?
Em sento còmode amb la novel·la històrica. M’agrada poder investigar sobre èpoques que no hem viscut per saber què va passar i poder-ho treballar i que en surti un producte que el pugui consumir la gent i que els pugui enriquir i els permeti passar-s’ho bé. Per fer coses més actuals, necessitaria més perspectiva, potser no sabria com posar-m’hi. Fins i tot La força d’un destí, que passa en el segle XX, la considero una novel·la històrica, molt més propera en el temps, però la feina de documentació ha estat la mateixa per saber com eren Los Angeles i Nova York en els anys quaranta, per no vessar-la, o recrear escenes creïbles amb Marilyn Monroe i Paul Newman, o Ronald Reagan. La novel·la històrica em permet fer feina de documentació i, alhora, em dona un marge prou elàstic per reinterpretar, reinventar i donar una visió sobre temps passats. Després de tretze anys fent novel·les, veus que aquesta manera de comunicar-te amb els lectors agrada i funciona. Evidentment, el lector canvia i tu, també, i intentes adaptar-t’hi, però sense trair el teu estil i la teva manera de fer. Quan faig xerrades sobre novel·la històrica, sempre dic que a la gent li agrada aquest gènere perquè vol que li expliquis què passava quan ells no hi eren. Em continuo sentint còmode en el gènere de la novel·la històrica, i espero que per molts anys.
Com es viu la literatura en època de pandèmia?
La novel·la la vaig tancar just abans que ens confinessin. A partir d’aquí, m’he dedicat a tractar sobre literatura per les xarxes. He fet moltes converses amb autors que havien tret novel·la i que he cregut que els podia ajudar donant-los visibilitat. He pogut traslladar a la xarxa moltes de les activitats literàries previstes, com clubs de lectura, xerrades en instituts... A partir d’ara, la voluntat és com més coses es puguin fer al carrer de manera presencial, millor, i les que no, les farem de manera virtual. Ho haurem d’anar combinant.
Hi ha algun canvi d’hàbit que no té marxa enrere, que no tornarà a ser com era abans de la pandèmia?
Penso que quan es trobi la vacuna i torni la normalitat, haurem de treballar per tornar a les trobades socials en què la gent es pugui abraçar i donar la mà tranquil·lament. Ara és molt aviat, però crec i vull pensar que ho tornarem a veure, tot això. La literatura i la cultura en general, que han estat les més perjudicades com sempre, s’aniran ressituant.
La literatura sobre la pandèmia serà el nou gènere literari? Quants novel·listes ja deuen haver començat a treballar sobre la gran novel·la de la pandèmia?
No ho sé. Crec que també necessitem altres coses. Hem estat tan exposats i ens han saturat tant amb aquest tema, entre altres coses perquè també nosaltres volem saber què passa, que necessitem altres coses i treure el nas per respirar. La literatura ha estat i continuarà sent, com sempre, un vehicle per fugir de la realitat. Potser a la gent li interessarà llegir altres coses.
No em refereixo tant a escriure novel·les sobre la pandèmia, sinó que els seus efectes psicològics i socials sobrevolin els arguments durant molt temps, potser per a tota una generació d’escriptors.
Naturalment, si tu escrius sobre el que passa al carrer, aquesta situació s’hi veurà reflectida, però pel que vaig sondejant i parlant, hi ha ganes de deixar enrere la mala època.
El procés també va ser molt estressant i continua generant llibres i llibres, que es venen molt, per cert.
El procés no s’ha acabat i hi ha la necessitat de saber, som xafarders i curiosos de mena, però això no és novel·la. En tot cas, sobre la pandèmia veig que més que convertir-se en un gènere anirà influint en diferents gèneres, des de la novel·la negra fins al relat social, a partir de la covid-19. De moment, ho tenim massa a sobre per preveure si hi haurà un boom. En tot cas, a mi el tema no em crida gens. Potser hi ha gent que hi tindrà més traça. Jo no m’hi veig.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor