Música

JORDI PARDO

DIRECTOR GENERAL DE LA FUNDACIÓ PAU CASALS

“Pau Casals era un músic total”

El director general de la Fundació Pau Casals, Jordi Pardo, explica el procés de creació de l’orquestra fa cent anys i els actes previstos per commemorar aquella efemèride

PERSONATGE POC CONEGUT
“Pau Casals és un exemple molt clar de com la popularitat pot ser un enemic del coneixement”

Ens trobem a la casa del Gremi de Velers, seu de l’oficina de Barcelona de la Fundació Pau Casals. Un edifici carregat d’història, situat molt a prop del Palau de la Música. Jordi Pardo no només és el director de la fundació que du el nom de Casals, sinó també un excel·lent coneixedor de l’obra del músic i del procés que el va portar, fa cent anys, a fundar una orquestra que va revolucionar el panorama musical del país.

Tots plegats tenim associada la imatge de Pau Casals a la d’un virtuós del violoncel i a la seva coneguda intervenció a l’ONU. Però, en canvi, es coneix menys el seu vessant com a director..
Casals és un exemple de com la popularitat pot ser un enemic del coneixement. És un personatge enormement popular (hi ha quatre-cents municipis que li han dedicat una plaça o un carrer) i quan pensem en ell ens ve el cap El cant dels ocells o recordem un fragment del discurs que va fer el 24 de febrer del 1971 a les Nacions Unides. Més enllà d’això, però, la major part dels catalans en saben molt poc. I això ens preocupa moltíssim, perquè justament si Casals té una característica de com se l’ha conegut arreu del món és com a músic total. En els ambients musicals, és recordat, per descomptat, com el gran innovador, amb talent, en la interpretació del violoncel. La seva carrera exitosa li va impedir fer el que des de petit havia estat el seu somni.
De fet, va començar a dirigir de molt petit..
Quan tenia 5 anys, ja jugava a dirigir el cor del Vendrell i quan en tenia 17 va dirigir una òpera del seu gran amic Enric Granados. El 1908, amb gran èxit, va dirigir a París una obra de Beethoven. Des de molt jove, doncs, ja tenia aquest neguit. I, evidentment, abans de venir a Barcelona ja havia dirigit grans formacions a Viena, Londres i Nova York. Aquí, però va retornar justament amb la idea de fer realitat el seu somni. Ell havia triomfat a París el 1899 amb l’Orquestra Lamoureux, i a partir d’aquí va conquerir els escenaris més importants de tot Europa. En un temps en què no hi havia línies aèries, podia arribar a fer 250 concerts en un any. Tenia, doncs, una agenda extraordinària, fora del que era habitual en aquells temps.
I quan va decidir tornar al nostre país?
El 1914 va decidir anar a viure a Nova York, on es va casar amb la soprano nord-americana Susan Metcalfe, però cinc anys després va retornar a Catalunya i va fixar la seva residència a Barcelona. Hi va arribar amb dos objectius: d’una banda, la il·lusió per apujar el nivell simfònic de la ciutat i, de l’altra, fer arribar la música a la gent. Era d’aquells ciutadans que creien en la bellesa, la cultura i l’educació com a vehicles d’emancipació social. Deia que el que expressava el bo i millor de la condició humana era la capacitat per fer música, i l’antítesi d’això és la guerra. Considerava que tot ésser humà tenia la capacitat i la dignitat d’empoderar-se d’aquesta capacitat.
Quin era el panorama musical a Catalunya el 1919?
En aquells moments, les orquestres eren un valor icònic. Una ciutat havia de tenir una bona orquestra. I deixeu-me dir una cosa: tot i que l’accés a la cultura era menor, perquè hi havia moltes més diferències socials, tenia una posició de centralitat que ara no té. Ara hi ha més consum cultural, hi ha més accés, però el prestigi ja no es construeix essencialment a partir de la cultura, com passava fa cent anys.
A més, va arribar en un context de crisi de la postguerra i en plena pandèmia de la grip. Vaja, un escenari molt semblant a l’actual...
En aquella època, Catalunya tenia 2.300.000 habitants. L’esperança de vida era entre 40 i 42 anys. No s’havia patit directament la Primera Guerra Mundial, però sí les conseqüències. I, a més, Pau Casals va arribar en plena pandèmia de la grip, que va suposar més de 50 milions de morts a Europa i a Amèrica. La tradició coral i l’activitat musical era prou important a Catalunya. S’havia inaugurat el Palau de la Música el 1908, el Liceu funcionava des del segle XIX. Era, doncs, una ciutat en creixement i molt creativa.
La receptivitat que va trobar inicialment no és la que s’esperava i va acabar impulsant un projecte personal...
Ell es pensava que tindria un suport de les institucions i dels ambients musicals que no va tenir. És aquest comportament, de vegades molt propi de casa nostra, de mirar amb reticències aquell que arriba després d’haver triomfat a fora. Tenim la tendència a creure que som el centre del món, i la realitat és una altra. El cas és que Pau Casals, sorprès per aquesta fredor, va decidir pagar ell aquesta orquestra i posar-li el seu nom com una manera de generar prestigi. Ell mateix va seleccionar 88 músics i va crear una formació extraordinària, que de seguida va conquerir el públic. Algun dels músics que van començar oposant-se al projecte de Casals van acabar sent amics i li van reconèixer el seu talent.
En el panorama musical del país, l’orquestra va representar una fita. En quin sentit? Què va aportar exactament?
Barcelona era una ciutat que no estava connectada amb els circuits musicals. I per aquí, hi va passar tothom. Els millors directors, compositors i solistes del moment: Richard Strauss, gran amic de Casals; Ígor Stravinski, Manuel de Falla... A més, Casals, que era un home més aviat clàssic en el sentit que considerava Bach, Mozart i Beethoven puntals de la música, es va obrir als nous llenguatges. I també a compositors catalans. En tot cas, aquell projecte va tenir un impacte internacional extraordinari. Una altra característica del seu tarannà és el fet que no va voler que l’orquestra se n’anés a fer bolos pel món, sinó que va preferir recórrer el país i anar a ciutats com Lleida, Granollers, Reus, Girona, Sant Feliu de Guíxols..., bàsicament amb la idea d’apropar la música a la gent que no estava habituada a anar a concerts. De forma paral·lela, també va començar a fer concerts benèfics, fins a l’extrem que va idear un projecte, que es va materialitzar, que és l’Associació Obrera de Concerts.
Parleu-nos d’aquest projecte. Quin impacte social va tenir?
Primer de tot, hem de dir que Pau Casals no va voler gestionar directament aquest projecte per qüestions paternalistes i, en canvi, va preferir que l’autogestionessin els obrers. Els diumenges al matí, als mateixos llocs on anava la burgesia, s’oferia un programa fantàstic i amb els mateixos directors i solistes. L’impacte d’aquesta iniciativa va ser extraordinari. Van aplegar més de 3.000 socis repartits per tot el territori català. A més del programa de concerts, també van tenir la revista Fruïcions, un cor, una escola de música...
El 1938 es va celebrar el darrer concert i l’orquestra es va dissoldre de facto...
De fet, el darrer concert va ser el dissabte 18 de juliol del 1936. Casals estava assajant al Palau de la Música quan va arribar un missatge en què es notificava que havia esclatat el cop d’estat. Va ser aleshores, pensant que seria el darrer concert, quan va dir: “Amics, potser que ens acomiadem tocant l’Himne de l’alegria.” El bagatge, malgrat tot, és extraordinari. En els setze anys que va funcionar, es van arribar a celebrar més de 360 concerts. I en una Catalunya de 2.300.000 habitants es van arribar a ocupar 300.000 seients. La proporció i l’impacte és extraordinari. Això, juntament amb la seva actitud bel·ligerant de fer arribar la música als més humils. La Guerra Civil va estroncar el projecte. Una orquestra són uns valors, un repertori, uns músics... i tot això es va acabar. Només va perdurar, i encara ho fa, el record.
També hi devia ajudar la seva popularitat, el seu compromís...
Pau Casals era una persona molt senzilla i generosa, que es cartejava amb gent coneguda com Thomas Mann i Albert Einstein, però també amb gent humil. És un dels noms més universals de la cultura catalana, com Miró i Dalí, però que, a més, va acabar construint una agenda de relacions extraordinària perquè va tenir un compromís social molt intens. Amb la música, defensava la democràcia, un món sense fronteres, la pau.

.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor