Teatre

Els espais a reomplir

El Tantarantana i la Fundació Brossa s’atreveixen a programar ‘[Blank]’, un espectacle sincronitzat als dos espais, amb connexions puntuals per canal de vídeo tancat

CÀSTING
Per a aquest projecte es va fer un càsting obert. De les 300 sol·licituds, en van seleccionar una trentena per a les proves presencials

La vida és l’espai de temps que es perllonga entre el naixement i la mort d’un ésser viu: tothom té el plaer i el deure de reomplir aquest espai en blanc. La dramaturga britànica Alice Birch va escriure un centenar d’escenes per a dos grups diferenciats per edats que compartien una situació d’inestabilitat social: un col·lectiu d’adults i un altre de joves. Les escenes intergeneracionals es van intercalant, i només puntualment hi ha una connexió entre si. És un text molt obert, que l’autora convida que tothom el munti com li sembli, eliminant tantes escenes com li plagui i trobant relacions entre si (que poden quedar només intuïdes). El Tantarantana va convèncer la Fundació Joan Brossa perquè acceptés un repte majúscul: compartir-ne la producció separant físicament els dos grups (joves i adults). A la distància emocional del que podrien ser pares i fills (o fills que seran aquells mateixos pares vint anys més tard, o viceversa) s’hi afegeix una distància física. No podran actuar junts mai. Perquè les escenes entre les dues generacions (4 de les 39 previstes) es compartiran per un canal de Zoom. Les dues obres tenen un discurs concret en cada escenari. Però visitar les dues sales (forçosament en dies diferents) completa un quadre de subjectivitats immens. [Blank] es representarà del 14 de febrer al 12 de març a les dues sales de Barcelona, que es troben a deu minuts de distància en bicicleta.

Helena Tornero ha fet la traducció íntegra de totes les escenes de Birch perquè se’n pogués fer una tria lliure, sense cap restricció. Aquesta és la primera traducció al català d’aquesta dramaturga (que el 2016 va ser catapultada com una de les 50 autores britàniques més innovadores al Regne Unit). No hi ha constància que, fins ara, cap producció enlloc del món hagin apostat per separar els equips d’actors. El joc de cartes és tan obert que s’ofereix la possibilitat que s’intercanviïn papers entre nois i noies, per exemple. El text és planer i tot el que passa, aparentment, no sembla tenir cap segona capa. Però, segons Marc Chornet, director de l’àrea d’arts escèniques de la Fundació Joan Brossa, que dirigirà els joves al Tantarantana, cal trobar la manera de dir el text perquè ressoni amb la màxima potència a l’espectador. Tornero hi coincideix: “Sembla una escriptura epidèrmica, però quan grates trobes una teranyina difícil de traduir perquè segueixi sent versemblant.” No hi ha una trama concreta, realment. Sovint, els intèrprets són diferents personatges en els diferents quadres i es poden intuir relacions entre ells però que són puntuals. Aquesta volatilitat en els personatges implica que serà l’espectador qui acabarà fent una projecció de cada personatge, per la qual cosa els intèrprets han d’evitar fer-se’ls seus perquè podrien anar en contra a la predisposició de la platea.

L’única cosa que uneix els personatges d’aquest muntatge és que se senten atrapats per un destí que els aclapara però, tot i així, tant els adults com els joves lluiten per sobreviure-hi. Roberto Romei, el director que va proposar aquest muntatge als directors de les dues sales (Ferran Murillo i Marc Chornet, del Tantarantana i el Centre de les Arts Lliures, respectivament) és qui dirigirà el grup d’adults a l’escenari Brossa.

En aquest encreuament s’ha compartit l’equip artístic per tal de conformar un espai, un vestuari, un disseny de so i una il·luminació que mantingui una certa unitat, però s’ha comptat amb dos repartiments. Murillo remarca que, per la singularitat del projecte, era precís fer un càsting obert d’intèrprets: de les 300 propostes que van rebre, en van acabar seleccionant una trentena per a les proves presencials. N’han acabat sortint vuit intèrprets, quatre per a cada grup. Els adults són Elena Fortuny, Laura López, Francesca Vadell i Dani Arrébola. Pel que fa al grup de joves el formen Lea Torrents Molnár, Imèn Akandouch Ouattah, Sònia Ninyerola Soms i Jan Mediavilla Marimón.

La traductora (i dramaturga) Helena Tornero especula que atraparà el públic “perquè és inesperat”. Birch va escriure les escenes a partir d’experiències de persones que eren a la presó. Ara, s’han volgut distanciar al màxim aquesta situació concreta, minimitzar-la, perquè el que es vol enfrontar és la dificultat generacional de personatges amb problemes socials més enllà del seu pes judicial. Els personatges de Birch semblen concentrats a resoldre els microproblemes personals, els individuals, conscients que no hi ha opció d’afrontar els macroproblemes a través dels quals la societat arracona les classes menys privilegiades. Els efectes amb què s’expulsa una determinada població són diferents: en els joves hi ha estigmatització a través del bullying, l’alcoholisme o la violència; en el adults, a través de feines inestables, fragilitat en l’habitatge o desestructuració de la família.

[Blank] provoca una reflexió: els adults, per llei vital, acabaran desapareixent i deixant un nou espai als joves. Els límits, però, no se’ls imposen entre ells, sinó que el sistema capitalista i jeràrquic, de classes socials atrinxerades per no perdre privilegis, és el veritable tap impertèrrit que cobreix les sortides.

Ai, Pinter!

Des de principis dels anys noranta, quan van començar a emergir sales de petit format a Barcelona (llavors conegudes com a sales alternatives), s’ha anat construint una xarxa de complicitats. Segurament, el primer èxit va ser la ‘Tardor Pinter’ que va impulsar la Sala Beckett i que va permetre fer un ventall ampli d’obres d’aquest autor. Es van representar en cinc sales: Versus, Malic, Artenbrut, Nou Tantarantana i Sala Beckett. La iniciativa es va desplegar de setembre a desembre i va comptar amb el suport d’espais com el Mercat de les Flors o el Royal Court de Londres. Aquestes mateixes cinc sales van voler repetir aventura, ara a partir de textos de casa (Mercedes Abad, Núria Amat, Josep M. Benet i Jornet, Joan Cavallé i Andreu Martín), amb Hotel de mala mort i amb cinc direccions: Ferran Madico, Juan Anton Sánchez-Aznar, Ever Martin Blanchet, Pere Sagristà i Carme Portaceli. El repte era compartir alguns personatges o trames que es desenvolupaven en peces veïnes, tot integrat en un hotel particular.

La relació de complicitats de les sales (que encara mantenia activa la Coordinadora de Sales de Catalunya, en què s’integraven altres sales de fora de Barcelona com la Trono de Tarragona, La Planeta de Girona, l’Aurora d’Igualada o la Ponent de Granollers) es va tornar a enfortir en els anys de “La torna” de Grec. Davant l’evidència que els directors artístics del Grec els arraconaven, van comprometre’s a fer les produccions més ambicioses durant l’estiu com a reclam per posar-se en valor. En realitat, era un club volàtil que es desmembrava a mesura que el Grec els anava integrant. “La torna” va coincidir amb “L’alternativa dels 70” (2005), en què novament va haver una operació per reivindicar la dramatúrgia de la Transició.

La següent aventura de complicitats va venir amb la temporada del T6 del TNC, en què traspassaven l’aposta per la dramatúrgia del teatre públic a les alternatives. Una acció similar a L’hotel de mala mort que estava impulsada per Toni Casares, de la Beckett. El 2014, quatre sales (Akadèmia, Maldà, Àtrium i el Tantarantana) aprofitaven la coincidència de programar Shakespeare per posar-se en valor conjuntament.

Avui, les sales de petit format fan equip sense tantes desconfiances amb les comercials dins d’Adetca. Gràcies a l’edció del Festival Grec dedicat a l’Amèrica Llatina va renéixer l’impuls de treballar plegades. Avui les sales que van acollir direccions i equips mixtos (catalans i americans) han creat marca: “On el teatre batega” .

l’amor i greta AND FRIDAY

Abans de la transformació en Centre de les Arts Lliures perquè l’equipament històric de La Seca de Barcelona acollís la mirada polièdrica de Joan Brossa i més específicament de la Fundació Joan Brossa, Marc Chornet ja era director artístic d’aquesta sala. Ell tenia el repte de convidar a rellegir Joan Brossa a l’escena o que les generacions més joves el descobrissin amb tota la seva radicalitat. Chornet també va voler experimentar amb un programa doble, a partir d’un fet global: les concentracions de denúncia pel canvi climàtic dels divendres de Greta Thunberg. En aquesta aventura, va convidar dos autors i directors de diferents generacions el 2020. Albert Mestres va escriure Amor pur, mentre que Queralt Riera va tancar el díptic amb Amor mor, les dues cares d’una mateixa moneda.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor