Les ocupacions de l’espai públic

“Quantes divisions [militars] té el papa?” Aquesta és la coneguda resposta que Ióssif Stalin va donar el 13 de maig de 1935 al ministre d’Afers Exteriors francès, Pierre Laval, quan demanava al dictador que es mostrés més tolerant amb els catòlics russos, tot buscant el suport del Vaticà als interessos francesos. La sortida de Stalin –que els britànics atribueixen a una conversa amb Winston Churchill– expressa l’habitual menyspreu del totalitarisme per tot allò que no sigui l’exercici de la força bruta. I, tanmateix, la Unió Soviètica ja no existeix... i el Vaticà, sí, amb més de mil milions de catòlics a tot el món.

La lliçó és clara: el poder –el polític i qualsevol altre– aconsegueix la seva màxima eficàcia quan és capaç de fer-se invisible naturalitzant els seus mecanismes de dominació. Una lliçó que és molt oportuna per reflexionar sobre l’actual debat a propòsit de l’ocupació de l’espai públic i la reacció agressiva contra els llaços i senyals grocs per part de l’espanyolisme més arrauxat, empès i legitimat pel PP i sobretot Ciutadans. Vegem-ho.

L’espai públic sempre està ocupat per simbologia política directa i indirecta. Passa, però, que mentre es tracta d’una ocupació institucionalitzada –el PP i Cs en dirien “constitucional”– aquesta presència s’arriba a fer invisible. Com també ho era la simbologia franquista, per cert, encara inapreciable per a segons qui. Ho veiem als estadis de futbol, on no es percep que les banderes espanyoles en un mundial polititzin l’esport, però sí que ho provoquen les estelades en una final de copa. O ho demostra que no es consideri polititzar l’espai públic –“de tothom”, com solen dir– fer onejar una bandera espanyola al balcó d’un ajuntament, però sí que ho sigui posar-hi una pancarta exigint la llibertat dels presos polítics. O que no sigui polititzar una commemoració pública si s’hi presenta el rei, però sí que ho és xiular-lo.

De manera que el conflicte per la presència de llaços i senyals grocs no és resultat de l’ocupació unilateral d’un espai suposadament neutral. Bé l’ocupen també els mateixos de Cs amb les seves carpes de propaganda, els autobusos de Hazte Oír o tota mena de moviments solidaris i reivindicatius. No: la confrontació, la causa la presència d’uns llaços grocs, aparentment innocents, però que desemmascaren l’única ocupació legítima: l’autonòmica. Per dir-ho en els termes de l’anàlisi del professor Albert Noguera de la Universitat de València –“La majoria social i la implementació de la República: carta oberta a ERC i el PDeCAT”, publicat a Jornada–: el groc “problematitza l’autonomisme”, i amb la seva presència s’apropia d’una part de la realitat política fins ara dominada monopolísticament per l’Estat.

Tanmateix, des del meu punt de vista, seria un error acabar focalitzant el combat sobiranista en aquesta guerra de símbols. En primer lloc perquè la confrontació de símbols és fàcilment manipulable per l’adversari, sobretot si acaba aconseguint el que busca: violència. En segon lloc, perquè desvia l’atenció d’allò pel qual havia nascut i produeix un esgotament de forces que caldria guardar per a objectius més eficaços i pròxims. Finalment, perquè és un mecanisme reactiu que, paradoxalment, pel fet de ser tan explícit, dificulta l’eficaç invisibilització de la nova realitat republicana que s’està construint i, per tant, desvetlla tanta adhesió com rebuig. Ras i curt: la batalla del groc ja està guanyada. Ara cal deixar sense arguments la utilització que en fa l’adversari. I ja és hora de proposar un altre front d’apropiació de la realitat política. En definitiva, ara s’ha de créixer naturalitzant els espais que ja s’han conquerit amb una no-consciència nacional republicana, menys explícita i més donada per descomptat. I per això, més sòlida.