Els presidents de l’ANC i d’Òmnium van ser empresonats per sedició arran de les manifestacions del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia. Van ser els primers presos polítics independentistes, i un any després encara continuen tancats, privats de llibertat de forma cautelar, per risc a “tumultos violentos”. La injustícia del seu cas ha estat rebatuda per juristes, advocats, politòlegs i tertulians; però sembla interessant analitzar també les suposades proves visuals per les quals es justifica el seu aïllament social. Més que res perquè l’acusació mediàtica s’ha basat des del primer moment en una imatge: els Jordis enfilats sobre un cotxe de la Guàrdia Civil...

Sobre un turó, una capsa o una cadira; era així com els messies, activistes i revolucionaris es feien notar sobre la multitud. El propòsit no era tant que arribés la seva veu i tots poguessin sentir les seves proclames –tampoc hi havia les facilitats tecnològiques actuals per projectar i propagar el missatge– com fer-se sentir (notar). Una de les fotografies més recurrents per deixar constància del domini comunicatiu de John Kennedy és una en què enfilat en una cadira de cuina el 1960 es dirigeix a una improvisada concurrència a Virgínia. Durant la seva campanya a la presidència dels Estats Units també es va posar dempeus sobre els seients del seu descapotable en desfilades interminables per tot el país i, fins i tot, va ser capaç de no perdre un xic de sofisticació quan va fer el mateix sobre una elegant cadira de cuir a l’hotel Beverly Hilton.

I és aquesta la finalitat única del fet que la majoria de posades en escena es plantegin sempre amb tarimes o, tanmateix, amb el públic assegut mentre els protagonistes resten dempeus. Les corones, trones, barrets de copa, tupès i talons són altres remeis estètics creats per assolir aquest desig de sobresortir. L’alçada, superioritat per damunt dels altres, es veu com un avantatge i, per tant, és intrínsec un reconeixement o respecte cap a l’actor.

En aquest sentit, els Jordis van considerar que per desconvocar la gran concentració davant de la Conselleria d’Economia calia adreçar-se des d’una posició elevada alternativa a la tarima que havia estat col·locada a la Gran Via. “Quan vam baixar de dalt de l’escenari i vam tornar davant de la conselleria ens vam adonar que tota la gent que estava concentrada dalt de la rambla no ho havia sentit”, explica Mireia Boya en el documental 20-S. I encara que la mateixa Boya i Eulàlia Reguant, fotògrafs, càmeres i manifestants ja s’havien enfilat durant tota la jornada als cotxes de la Guàrdia Civil –que d’altra banda havien estat abandonats, conscientment o no, amb armes a dins–, Cuixart i Sánchez haurien demanat permís per fer-ho.

En cert sentit, ens hem d’obligar a creure que el greuge per pujar a sobre d’un vehicle dels cossos de seguretat de l’Estat pot ser major que reproduir el mateix gest sobre un cotxe qualsevol (com va fer Pablo Casado, per mostrar orgullós una bandera espanyola, durant la seva campanya per presidir el PP). Com també sabem que es perdona el vandalisme a sobre d’un banc de Mariano Rajoy, de qui no sabem si després del seu mal ús del mobiliari urbà el va netejar. Per tant, cal assumir que el cotxe de la Guàrdia Civil és, ens agradi o no, un símbol.

Però només cal observar les imatges de com els Jordis es van enfilar al cotxe per comprovar que no hi ha cap mostra de menyspreu cap al vehicle. Primer hi va pujar Sánchez i després, el va seguir Cuixart (ho va fer amb dificultats, estava enfebrat i alguns dels concentrats el van haver d’ajudar). Mans demanant calma i palmells en forma de súplica van ser els gestos que més van repetir els Jordis a sobre d’aquell maleït cotxe. Així i tot, els mitjans de comunicació de la caverna mediàtica van descriure i manipular el relat de la imatge fent servir el verb pisotear, i la jutgessa, per la seva part, va considerar aquesta acció una prova de càrrec per rebel·lió.

Com a experta en llenguatge corporal, acuso els Jordis d’alçament, sí. Però no pas violent; un alçament en peu de pau.

#llibertatpresospolítics