Un any de silencis
Ja fa un any del 27 d’octubre i encara no tenim tots els detalls d’aquells dies. No tots els protagonistes han parlat i són nombrosos els moments i les decisions que queden per explicar. És imprescindible, és un deure amb la ciutadania que va posar el cos per parar les porres. Posem llum sobre uns fets que marquen un abans i un després en la història de la lluita independentista.
Vam infravalorar el caràcter autoritari i demofòbic de l’Estat i vam sobrevalorar les aliances internacionals. Ho vam confiar tot a una direcció política jerarquitzada i vam menystenir el potencial rupturista de la gent mobilitzada. I nosaltres, no en vam saber més, ni liderant amb consignes clares el carrer al qual apel·làvem, ni organitzant i preparant el moviment popular per a un escenari insurgent. La militància ens va demanar seguir i arribar al 27, i ho vam fer, però a casa tampoc tots ho vèiem igual.
Les amenaces de violència també ens van arribar, i les vam fer públiques. Els intents de mediació per part de lehendakaris, síndics i capellans els sabíem, i vam dir que no ens els crèiem. La ulsterització de barris ens la van advertir, i defugíem del discurs identitari en el qual els del 155 ens volien empresonar. La decisió final no va ser nostra, ni hi érem ni se’ns hi volia, allà on es va prendre. Passat el 27, com la resta del país ens n’assabentàvem de tot per la premsa. El tren ja havia descarrilat amb l’empresonament dels Jordis, que no vingui ara cap exconseller salvapàtries a dir el contrari.
L’Estat ens va declarar una guerra: terror psicològic, atemptats financers, cop d’estat polític, violència policial i màxima repressió. Ara ja el coneixem. Toca organitzar-nos per tornar a atacar des d’on vam guanyar, la majoria democràtica, antirepressiva i antifeixista que va col·lapsar aquest país l’1 i el 3 d’octubre. Negociar no és possible, cal forçar l’Estat per poder exercir el dret d’autodeterminació mitjançant accions massives i continuades de desobediència civil no violenta. Reprenem la iniciativa, jutgem l’Estat des de cada barri i cada poble i condemnem-lo col·lectivament.
