La via catalana, ara

En Germà Bel diu una cosa molt intel·ligent: que si no afrontes la força de l’altre (l’Estat espanyol), tant se val la força que tinguis. Tan important com ser molts, o tenir raó, o ser els més pacífics i els més democràtics, ho és el fet de saber afrontar les conseqüències (físiques) de la conformació d’un estat nou. Vol dir exercir el poder coercitiu, ocupar físicament el lloc que ocupava l’altre. Treu això valor al que es va fer el 27 d’octubre? No, en absolut: com tampoc l’Estatut de Núria del 32 no desvirtua la DUI del 31, i com els empresonaments del 34 no desvirtuen la DUI del 6 d’octubre del mateix any. Tant en tots dos casos, com en l’any 2017, hem topat sempre amb el mateix escull: no saber imposar-nos.

El famós cas d’Eslovènia indica que de vegades això, malauradament, val una guerra, encara que sigui breu. Hi ha maneres de neutralitzar aquest risc. Una, la no desitjable, seria la militar: arribar a prealiances militars amb tercers països encara que només fos per dissuadir la temptació de l’adversari. Una altra seria la fracassada idea de Companys, que proposava milícies ciutadanes barrejades amb mossos d’esquadra, una mena de Coronela del segle XX. No va funcionar. I una tercera, més moderna, és la del rearmament democràtic: ser molts més que el 50% dissuadeix de forma exponencial l’impuls repressor i comporta augmentar les probabilitats de reconeixement internacional. Una derivada d’aquesta via és la tasca internacional del president Puigdemont i el Consell de la República, és a dir, denunciar per via judicial les injustícies de l’Estat espanyol i donar veu política al dret a l’autodeterminació no reconegut a Catalunya. O bé la lluita dels presos polítics, també judicial i política, que també pot fer trontollar la intransigència institucional espanyola.

Llavors, si això és així, expliquin-me com es pot arribar a considerar que la divisió, les acusacions creuades i l’autoflagelació constant puguin arribar a eixamplar res de res, ni a dins ni a fora del país.