Opinió

Set judicis en un

Mentre l’extrema dreta acusa, la democràcia seu al banc dels acusats
L’1 d’octubre es va fer una de les accions de desobediència civil més massives que s’han fet mai a Europa
S’ha de fer evident que l’autèntic conflicte que s’amaga sota els milers de folis del sumari és polític

UN JUDICI POLÍTIC

Quan l’Estat construeix un procés penal per desactivar els seus rivals polítics, quan l’objectiu de la maquinària judicial és assolir fites de naturalesa política més enllà de la mera satisfacció de l’ordre públic, tenim un judici polític. No hi ha cap dubte que –pels fets, pel moment i per les persones sobre les quals s’ha construït– el judici de la causa general davant del Tribunal Suprem és un judici polític. El seu objectiu no és pas depurar responsabilitats per protegir les resolucions del Tribunal Constitucional desateses, que podria ser la hipotètica explicació d’una causa penal per un delicte de desobediència, sinó desactivar els principals actors i lideratges independentistes com a càstig pels reptes i els debats polítics plantejats la tardor del 2017. És aquest el motiu pel qual hem convingut de denominar-los preses i presos polítics. I, en coherència, el judici exigeix que la resposta, la defensa, sigui també una defensa política. El llenguatge amb què s’expressa el procediment conté altes dosis de dret, té un embolcall legal i, per tant, la discussió jurídica serà sempre imprescindible. Tanmateix, les defenses han d’aconseguir, probablement contra la posició del president del tribunal, que en el judici es parli tant com sigui possible de política, perquè només així faran evident l’autèntic conflicte que s’amaga sota els milers de folis del sumari i només així contribuiran a solucionar-lo.

UN JUDICI A LA DEMOCRÀCIA

Un estat no pot portar a terme judicis polítics sense infringir drets fonamentals, és impossible. En el judici davant del Tribunal Suprem s’ha construït una acusació basada en l’activitat d’un Parlament i en les mobilitzacions d’una societat civil apoderada i organitzada. La fiscalia descriu desenes de manifestacions, discursos, entrevistes i piulades dels encausats com a fets objecte del judici. Molts dels actors internacionals (relators de l’ONU, ONG de drets humans, el tribunal de Schleswig-Holstein...) han mostrat la seva perplexitat davant d’aquesta perspectiva. El procediment, a la pràctica, fiscalitza i censura l’exercici de la llibertat d’expressió i la seva expressió col·lectiva, la llibertat de manifestació als nostres carrers. La vulneració dels drets civils i polítics haurà de ser un dels punts centrals del debat en el judici, perquè l’acusació per sedició es construeix bàsicament des d’aquí. Si la sentència acaba donant la raó a les acusacions es transmetrà un clar missatge desincentivador de l’exercici de drets, un chilling effect segons la doctrina anglosaxona, que empobrirà enormement el sistema democràtic.

UN JUDICI AL DRET D’AUTODETERMINACIÓ

El dret a l’autodeterminació és el tema central que travessa el judici. Va ser precisament la declaració del 27-O el que va desencadenar l’inici del procediment judicial amb la presentació de les querelles, i les acusacions han dedicat i dediquen molts esforços a justificar que no és possible dins del marc constitucional l’exercici d’aquest dret per part d’una comunitat autònoma. Paradoxalment, per fonamentar la seva tesi utilitzen la sentència del Tribunal Constitucional sobre la declaració de sobirania que, al seu torn, pren com a exemple la decisió del seu homòleg canadenc en el cas del referèndum unilateral celebrat al Quebec. No han entès que al Quebec va passar el mateix que a Catalunya, amb l’única diferència que allà el seu TC va legitimar un referèndum sense acord previ. És evident que les institucions de l’Estat rebutgen el debat profund sobre el dret internacional en aquest àmbit, només una visió autoritària, aïllada i ahistòrica permet mantenir que Catalunya no té dret a l’autodeterminació.

UN JUDICI A LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL

Catalunya gaudeix d’una extensa tradició de moviments socials i de lluites ben diverses que han utilitzat la desobediència civil com a eina de transformació de la injustícia. Aquest mecanisme comporta una acció pública, col·lectiva i des de la no-violència que inclou accions de resistència ben variades. L’1 d’octubre vam viure un referèndum d’autodeterminació i en la forma en què es va haver de celebrar, des de la perspectiva de la ciutadania, va ser una de les accions de desobediència civil més massives que s’han fet mai a Europa. Reivindicar-la i defensar-la en el fons i en la forma, com un instrument de la ciutadania per garantir els drets per sobre de decisions judicials injustes, ha de ser un dels debats centrals en el judici.

Hannah Arendt, Martin Luther King i Mahatma Gandhi hauran de ser invocats a la sala de vistes, però no només, també les constitucions europees nascudes de la lluita contra el feixisme, com l’alemanya, que demanen a la ciutadania que resisteixi sempre contra qui pretengui anul·lar drets fonamentals.

UN JUDICI QUE ENCOBREIX LA VIOLÈNCIA

El relat sobre la violència de la ciutadania, sobre si va existir, sobre si era previsible i sobre si els encausats van acceptar aquesta possibilitat és un dels punts que exigeix un judici per aquesta peculiar rebel·lió sense armes que afrontem. Sabem que no n’hi va haver ni en la realitat ni en les hipòtesis. La fiscalia ha inventariat fins al més petit detall les lesions del petit grup d’agents ferits del dispositiu dels 6.000 desplaçats. Per contra, en un acte d’encobriment de la violència de l’Estat inaudit, s’ha negat a ni tan sols xifrar el nombre de ciutadans lesionats i ha eludit les peticions dels responsables de drets humans de l’ONU i les obligacions internacionals que li prescriuen investigar uns fets greus perquè suposen la utilització de violència per part de funcionaris públics de manera absolutament indiscriminada i injustificada. Deu ser per això que alguns jutjats ja han qualificat aquests fets com a actes de tortura.

UN JUDICI DES DE L’EXTREMA DRETA

El partit ultra Vox exerceix l’acusació popular compartint el mateix relat dels fets que la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. Mentre a altres estats europeus es construeix un cordó sanitari amb l’extrema dreta, aquí se li dona un altaveu. En aquest judici, malauradament, el discurs de l’extrema dreta és assumit per les institucions de l’Estat en un procés en què s’asseuen com a acusades persones de llarga trajectòria democràtica i defensores dels drets fonamentals. Mentre l’extrema dreta acusa, la democràcia seu al banc dels acusats.

UN JUDICI D’EXCEPCIÓ

La resposta a l’independentisme que s’ha construït amb aquest expedient deixa en suspens moltes de les garanties de què el dret penal democràtic s’ha dotat històricament. Un tribunal que no és el competent –perquè s’ha prejutjat ja el resultat que es busca i es desconfia dels tribunals inferiors ubicats a Catalunya–, conformat pels antics companys de sala del fiscal que firma la querella i que es troba sota l’ombra del control del PP expressat pel senador Cosidó; una acusació basada en el projecte polític dels acusats i no pas en els seus actes, i una petició desproporcionada de penes per justificar la presó provisional ens col·loquen fora del dret penal ordinari i ens situen en un àmbit de no dret, en un dret penal de l’enemic, en un dret de guerra en què ja no hi ha norma sinó excepció i en què ja no hi ha justícia sinó només raó d’estat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor