Una vegada em va enamorar una frase de l’escriptor francès André Gide que vaig veure impresa en un pòster: “Tot ha estat dit, però com que ningú no escolta s’haurà de repetir cada matí.” Per això, malgrat que ja he escrit alguna vegada que el Barça és la síntesi del nostre país, ara ho repetiré per comparar l’eliminació contra el Liverpool amb el procés sobiranista. Després de sumar la sort i l’encert contra l’adversari més potent en el partit d’anada, en el de tornada som incapaços de demostrar que som un equip cohesionat, ben liderat i amb esperit de lluita viu i amatent fins al darrer segon. Quan diem partit d’anada podríem dir 1 d’octubre del 2017, i quan diem partit de tornada, podríem dir els dies que han vingut després. No sé si el problema és que no hi ha equip, sinó individualitats autocomplagudes, o que no hi ha estructura per sostenir el projecte, sinó paraules per sostenir paraules. Però som on som i, com diuen alguns analistes de l’actualitat, cada vegada sembla més que els dies de grans victòries van quedant com records d’un somni.