Esquerdes a l’estat
L’esquerda provocada a l’Estat espanyol l’octubre del 2017 va ser gran. Insuficient, sí, però tan gran que ara s’eixampla. Tinguem present que l’Estat espanyol és un estat d’aparença democràtica, homologat com a estat social i democràtic de dret a la UE i que, per tant, la seva solidesa és gran: pot reprimir per dintre i quedar bé per fora. Perquè tot és “legal”, tot és “democràtic” tot té els seus “procediments” i la “independència judicial” s’encarrega d’arreglar allò que els pot molestar més en el seu esquema d’unitat indivisible. Per tant, és un estat sòlid.
Com que és un estat sòlid, Catalunya només tenia una opció per fer efectius els seus drets nacionals: provar de modificar l’Estatut, reaccionar davant la negativa estatal, demanar un referèndum acordat, reaccionar davant la negativa de l’estat i legitimar-se per a un referèndum unilateral. Jo crec que hauríem hagut d’anar més enllà, i fer efectiva la proclamació de la independència, però es va considerar que l’esquerda produïda encara no era prou gran i que l’Estat encara era massa fort: d’acord. L’esquerda, tanmateix, hi és. Ho veiem en resolucions judicials de països de la UE, en l’opinió pública europea, en el creixement continuat de l’independentisme, en les esquerdes judicials fins i tot produïdes dins d’Espanya, en la vergonya del judici als presos polítics i exiliats, en el comportament nerviós i prevaricador de la Junta Electoral... L’esquerda creix, i es pot ensorrar la solidesa d’aquestes estructures en qualsevol moment. Què cal, davant d’això, i què ens falta?
Ens falta creure’ns-ho. Aprofitar les febleses de l’Estat per desestabilitzar-lo, sí, però sobretot tornar a crear l’estat d’ànim dins de Catalunya que la victòria és possible, viable i propera. Els catalans només ens ho creiem quan ho veiem molt a prop. Potser és això el que falta: tornar a una aparença d’“inevitable”. Veurem com llavors els partits van a l’una.
