El voraviu

Hi ha qui en busca, però no queden qualificatius per a l’alta judicatura espanyola. Pots sortir de la presó i recollir l’acta de diputat al Congrés i l’acta de regidor a l’Ajuntament de Barcelona, però no per anar a buscar l’acta d’eurodiputat. Nova estació del viacrucis del Suprem. Una cosa és fer-se una mica el progre i el transigent i l’altra és entrar en l’atmosfera SchleswigHolstein, on no existeix la rebel·lió sense armes ni violència, i que tot ho contamina. Cada dia s’entén més el que no perdonen a Puigdemont. Cada dia s’entén més la ràbia contra els que han portat el centredreta al sobiranisme, primer, i a l’independentisme, després. Sense ells no hi hauria base per eixamplar, els unionistes viurien tranquils i els neoautonomistes, també. Però no són temps per a la bona vida en la política catalana i espanyola. Urías ja ha dit que la decisió del Suprem és una astracanada. Pérez Royo apel·la al síndic de greuges perquè es querelli per prevaricació. Boye diu que el Suprem no perd ocasió d’equivocar-se i que ho tenen guanyat, encara que no vol revelar l’estratègia de defensa. La líder verda europea Ska Keller s’ha declarat estupefacta. No sabria dir-vos per què, però m’ha revingut una cançoneta popular. “Qui s’ha mort? L’avi porc. Qui l’enterra? L’avi Serra. Qui riu? La perdiu Qui plora? La senyora.”

El dia a dia retrata la martingala unionista i diu per què serem independents. Per mentiders. No és aquesta una societat partida i de blocs on les famílies ja ni s’asseuen a dinar per Nadal? Com s’ha arribat doncs a aquest Sodoma i Gomorra que han estat els pactes d’avui a tots els ajuntaments del país on ha estat necessari? Trencats i dividits? De què? Si això ha estat una festa! Tot està permès i fem de tot, com ha de ser. On són els blocs? No m’expliquin històries! Qui res no pacta és qui no té res per pactar. I si regala vots és per veure si pot continuar furgant en la ferida imaginària. No podem dinar per Nadal, però podem arribar a tot tipus d’acords de govern. Com ha de ser. Aquest no és un país trencat i dividit. És un país amb parers diversos. Molts de parers i molt diversos i capaços de mantenir relacions entre tots. Pensem diferent sobre la forma de govern polític que volem i això marca més (o tant) com ser del Barça o del Madrid, però no som una societat trencada sense capacitat de diàleg. Avui s’ha tornat a demostrar. Els que continuaran insistint-hi ho acabaran pagant car. La mentida ens provoca gratera, molta gratera. Però en la diversitat fem de tot. De l’instrument útil de Barcelona al coratge espaterrant de Badalona (sempre segons el color del cristall amb què es miri).

He de retopar-te, president. És la tercera vegada en molt poc temps que cantes com una mallerenga. Et trobo imprecís, desencertat i descuidat. Tabalot, de vegades, i d’altres, com si no hi fossis. Vaig aplaudir que incitessis els CDR a marcar-vos. Què menys es pot esperar d’un governant que escoltar les crítiques dels governats? Tanmateix, no comparteixo ni la crida a la unitat, ni la decisió de tornar-ho a fer, ni l’embolic a Santa Coloma, ni que trobis inacceptables segons quins pactes. La cançoneta de la crida a la unitat angunieja. És perdre el temps. Saps bé que entra per una orella i surt per l’altra. “Si les ases no volen beure, deixeu de xiular”, diria l’àvia Neus. Molesteu els partidaris de la unitat! Quan t’apuntes a la idea de tornar-ho a fer, pregonada per Jordi Cuixart caus en un gran lapsus. Que el president d’Òmnium (la societat civil) vulgui tornar-hi és meravellós. Que vulgui tornar-hi el president de la Generalitat (el poder polític) fa basarda si no s’explica com per què amb una vegada de fer pena n’hi ha prou. L’espectacle d’ahir a Santa Coloma l’hauries d’haver evitat i no pot ser que trobis inacceptables alguns pactes. Furga en el diccionari, que aquests que no t’agraden deuen tenir molts de qualificatius. Acceptables, però, ho són tots. I més per al president de la Generalitat. Quan sigui l’hora, els ciutadans ja jutjaran.

O molt m’equivoco (passa quan migres del periodisme a la futurologia), o l’opereta ‘Barcelona no indepe’ serà un corc insaciable amb l’expremier francés, Cs en pes i Rivera en especial. A les entranyes hi trobaran cabassats de serradures abans del que es pensen. El PSC, en canvi, llança tres missatges potents. Un en clau interna: no us moveu, militants, mireu com acaben els trànsfugues. Una altra als independentistes: ja veieu el que hem trigat a cobrar-nos la putada a l’Iceta. Un tercer a l’electorat fugisser: torneu a la casa del pare, som els que en sabem. Anys després del que jo preveia (pensava que farien la fi del cagaelàstics com en Ruiz Mateos i la UpyD) la podridura taronja dona símptomes que d’implosió. Divendres, disparava Francesc de Carreras, un dels fundadors. “No entenc que ara ens fallis, Albert, que ens falli Cs, que el jove madur i responsable s’hagi convertit en un adolescent capritxós.” Avui Arcadi Espada, un altre fundador, escriu que Rivera ha pres una inexplicable decisió (no votar Colau), “aliena a qualsevol elemental sentit de la responsabilitat i de la decència política” i insta Manuel Valls a lluitar pel lideratge de Cs. Inés Arrimadas, però, surt en roda de premsa i diu que trenquen amb Valls. Que c’est fini! Que què s’embolica Valls! Que Colau i Maragall són el mateix!

Els brams de la Colau ahir a can Basté són la baixada de teló ideal per a l’opereta dels darrers quinze dies. Ara és prematur especular si l’alcaldessa acabarà els quatre anys i haurà fet un cicle de vuit, o si encara provarà de repetir un tercer, o si li segaran ràpidament l’herba sota els peus i abans de res quedarà a l’oposició, o si serà cridada a fites més importants. És hora, però, de documentar tres imatges que per sempre més aniran lligades a la visió bufa del mandat de la primera dona a l’alcaldia de Barcelona. 1. La Colau del 2007 disfressada d’Abella Maia o d’un insecte semblant (Supervivenda, en deien ells) rebentant un míting de la candidata d’ICV a l’alcaldia, Imma Mayol. 2. L’alcaldessa, seriosa com una purga, travessant la plaça Sant Jaume enmig de la cridòria de la gent després de ser reelegida dissabte passat gràcies als vots de Manuel Valls, Celestino Corbacho i Eva Parera. 3. El bram (que no plor) de l’alcaldessa a Can Basté, ahir. Probablement eren llàgrimes reals i sinceres, no seré jo qui digui el contrari, però les dots teatrals que va exhibir en el vídeo del 2007 permeten mantenir dubtes raonables. En qualsevol cas (he mirat el vídeo diverses vegades) a mi no m’han impressionat. D’algú que accepta el que ella accepta, n’espero que vingui de casa plorada. I més dos dies després dels fets.

Mai fins avui un grup amb dos regidors i tanta atenció mediàtica. És el que té ser la vedet de l’Ibex 35 i tutti quanti. Manuel Valls continua, està aquí per a una gran missió i pensa arribar al final. No em crec res, però ha dit dues veritats com una casa, les primeres que li sento dir. D’una banda, reconeix que els resultats electorals, el trencament amb Cs i la fugida de Corbacho el deixen “en una posició modesta”. I és ben bé això. Molta expectativa, però una realitat ben modesta. Dos regidors. També ha dit la segona gran veritat de la seva fulgurant carrera política com a fill d’Horta: se’n va de vacances i quan torni ja veurem. A banda d’això, ha recollit tots els guants que en els darrers dies li han llançat i ha començat la seva ofensiva cap a la línia de flotació de Rivera. No se n’aparta per una qüestió personal, sinó per una estratègia política de fons. Segons l’expremier (que es veu que des del mes de febrer que no parla amb Rivera) Cs s’ha convertit en una formació “il·liberal, reaccionària i que pacta amb antieuropeistes”. Ell això no ho pot tolerar, com no pot tolerar la tàctica de la provocació constant i el “cuanto peor, mejor”. Per ell, “cuanto peor, peor”. Quan li pregunten pel llaç groc que Colau va penjar dilluns contesta tan ample que ves a saber el que hauria fet Maragall.

El 70% del jovent de l’Estat espanyol entre 18 i 24 anys és republicà. Del total de ciutadans, un 50,8% es declara monàrquic, un 46,1% republicà i un 3,1% està indecís. És una enquesta de la revista Vanitatis feta amb motiu del cinquè aniversari de la proclamació de Felip VI, que va ser ahir. Com funcionaria ara aquí la cosa aquella de la divisió? És el rei que divideix? Ens pronunciem en cada elecció? Tenim dret a un referèndum sobre la forma d’estat? Per què ho va deixar de preguntar el CIS? Com que és la Constitució qui diu que això és una monarquia parlamentària, això és així per a sempre? Com es canvia la forma d’estat? El que és cert és que això penja d’un fil i que la dada del jovent és brutal. També a Catalunya i al País Basc la gent es declara republicana per sobre del 70%. Mentre haguem de ser institucionalment espanyols (i hem temo que va per llarg) valdria la pena que els nostres representants polítics es mostressin bel·ligerants amb la forma d’estat. Ja que comencen a vendre l’article de no bloquejar i facilitar la investidura (i ho acabarem fent a canvi de res i tal dia farà un any, com la moció de censura) proposaria que fóssim proactius per caminar (constitucionalment, és clar) cap a un canvi de la forma d’estat. Però sigueu actius per la III República Espanyola. A veure quina cara hi posen!