Estrasburg

El balanç en termes polítics de la mobilització d’Estrasburg del dia 2 de juliol, convocada pel Consell per la República, amb el suport de partits i entitats, a les portes del Parlament Europeu no pot ser més positiu. D’entrada, perquè 10.000 catalans i catalanes es van desplaçar fins a la ciutat alsaciana per exigir que el seu dret a la representació política sigui respectat i que els seus vots comptin el mateix que els de la resta de ciutadans europeus. 10.000 persones concentrades un dia laborable de juliol –sota un sol de justícia, per cert– és una cosa que la Cambra europea no havia vist mai.

Aquella concentració i el suport que va tenir d’una nòmina important d’eurodiputats de molts països i de diverses famílies polítiques del Parlament Europeu és la millor prova que el conflicte català ha deixat de ser un afer intern de l’Estat espanyol per esdevenir de manera irrevocable un afer europeu. La intervenció dins l’hemicicle de Matt Carthy, del Sinn Féin, en la sessió constitutiva del ple, i la de Ska Keller, portaveu del grup Els Verds-ALE, l’endemà, evidencien que els legisladors, contra el que pretenia Tajani, no es poden expulsar de sobre com si no anés amb ells una qüestió tan greu com el fet que 2 milions d’europeus no tinguin els seus representants asseguts a l’escó. Al capdavall, és la mateixa democràcia europea la que està en risc si es permet que un estat de la UE inventi una treta administrativa per bloquejar els efectes del dret fonamental –el dret al sufragi actiu– en què descansa l’essència mateixa del sistema democràtic. Som un afer europeu, sí. I no menor.

La manifestació del dia 2, per cert, va desbordar les previsions dels organitzadors que, a petició de la prefectura francesa, pocs dies abans havíem fet una previsió de 6.500 assistents. Com és sabut, va ser la mateixa policia francesa qui va comunicar públicament que la xifra de persones concentrades era de 10.000. Si la mobilització, doncs, va ser la cara ciutadana d’aquest balanç positiu, la decisió del TJUE d’admetre a tràmit la nostra demanda contra la decisió de Tajani de no reconèixer-nos com a eurodiputats en va ser la cara judicial. En efecte, repassin l’hemeroteca i trobaran molts experts de tota mena que fins fa no gaire explicaven que era molt difícil, per no dir impossible, que la demanda de Puigdemont i Comín davant del TJUE fos admesa a tràmit. Doncs ara, aquesta incògnita, ja està resolta: la demanda ha traspassat les portes del Tribunal de Luxemburg i ara és aquest tribunal qui ha de determinar si el dret europeu preval per sobre del dret intern en un assumpte que té a veure amb la representació política dels ciutadans d’Europa. No oblidem que el Tractat de Lisboa va determinar que els europarlamentaris, més enllà de la circumscripció per la qual hàgim estat elegits, representem, tots i cadascun de nosaltres, tots i cadascun dels ciutadans europeus.

Ara cal esperar amb paciència el que dicti el tribunal. Però des de l’acadèmia ja han aparegut algunes veus autoritzades que expliquen, millor del que ho podem fer nosaltres, per què una norma administrativa com la LOREG no hauria d’anul·lar, en la pràctica, el nostre dret a la representació política. Encara més quan aquesta condició administrativa de la norma espanyola és una autèntica excepció en el conjunt de la Unió Europea. Imprescindible, en aquest sentit, l’article del professor del Col·legi Europeu de Bruges, Peter van Elsuwege (https://verfassungblog.de) d’aquesta mateixa setmana.

És cert, també, que tot hauria estat molt millor si el Tribunal de Luxemburg, a més d’admetre a tràmit la nostra demanda, hagués dictat mesures cautelars per tal que poguéssim estar exercint ja des del dia 2 com a eurodiputats. Si la manifestació i l’admissió a tràmit– són la cara, aquesta és la creu de la setmana passada. I, de fet, ara mateix la situació és injustificable perquè, insistim, mentre no hi hagi una resolució definitiva del TJUE, avui hi ha tres escons buits al Parlament Europeu que són la prova que 2 milions d’europeus, ja des d’ara, cada minut que passa, no estan sent representats. Una discriminació inexplicable, un cop la cambra ja ha entrat en funcionament.

Tanmateix, s’ha parat poc compte a una qüestió rellevant de la decisió del TJUE relativa a les cautelars: com que el principal argument per desestimar-les és que la decisió de la Junta Electoral Espanyola està, encara, pendent d’una decisió de la sala contencisoa administrativa del Tribunal Suprem, Luxemburg proposa que aquest tribunal no resolgui sense abans elevar una qüestió prejudicial sobre l’assumpte al mateix TJUE. És a dir: no dicto les cautelars perquè encara no està descartat que això es pugui resoldre dins la jurisdicció espanyola..., però aquesta jurisdicció no hauria de resoldre sense que sigui la justícia europea qui determini com ha de ser la resposta. Una vegada més, doncs, queda clar que el TJUE serà qui tindrà la darrera paraula.

Finalment, també compta entre els actius de la setmana passada haver esquivat un operatiu policial que, segons tots els indicis, estava a punt per detenir de manera escassament regular dos electes que el dia 26 de juny havien rebut 1 milió de vots. Sí, això –haver evitat la detenció– també és un èxit.