El voraviu

Turull proposa que ens octubrem. És una crida més a la unitat que deixa clar que tants caps tants barrets, però el conseller hi ha posat gràcia en la formulació i venda a la clientela amb una piulada. “I si ens octubrem tots plegats? És a dir, i si ens amarem de nou d’aquelles actituds de l’1 d’octubre; d’unitat, autoexigència, confiança, respecte, pacifisme i determinació? Vaja! Com ho fan tants ciutadans per tots els racons del país.” La piulada no ha tingut requesta i no crec que en tingui els pròxims dies. Peró a mi m’ha caigut bé i com que en aquesta vida “és millor caure en gràcia que ser graciós”, que deia l’àvia Neus, vull prestar-hi atenció i pensar-hi. Què podríem octubrar? Com ho octubraríem? Qui hi hauria a l’octubrada? On el faríem, l’octubrament? Però, sobretot, quan octubrarem? Perquè en el quan és on hi ha la clau ara mateix. Hem de fer-ho des de ja i tenir clar que va per llarg. Amarar-nos no és un procés de minuts, ni d’hores, ni de dies. Les presses i les exigències als altres ja van ser males companyies una vegada. Amarar-nos és lent, tranquil i, sobretot, personal i intransferible. Deixem de fiscalitzar l’octubrament del veí i que cadascú vetlli amb diligència com s’octubra ell mateix. “Cap geperut es veu el gep”, diria l’àvia Neus, i això ens porta pel camí del pedregar.

Stéphanie Frappart farà història el dia 14 a Istanbul en xiular el partit Liverpool-Chelsea en la supercopa d’Europa. És el primer partit d’aquest nivell que arbitra una dona i no és l’únic vedat que s’obre. Segons la unitat central operativa de la Guàrdia Civil (Uco), que investiga el cas Púnica (obert el 2014), Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes haurien participat en reunions per organitzar el finançament irregular del PP en les campanyes del 2003, 2007 i 2011. A la vista dels informes policials, la fiscalia anticorrupció ha demanat al jutge instructor que les citi com a investigades. Es dona el cas que l’informe de fiscalia ve signat també per dues dones, les fiscals Carmen Cerdá i María Teresa Gálvez (però la presència de dones a la fiscalia, a l’advocacia de l’Estat i a la judicatura ja és habitual de fa anys). La novetat ara és que estem davant d’un cas que passarà cum laude totes les anàlisis i crítiques dels especialistes en diferències de gènere, perquè ja tenim presumptes corruptes dones. Si això tira endavant els homes hauran perdut una altra parcel·la exclusiva. Vist que aquí no se n’escapa ningú, potser començaria a ser hora de pensar en alguna amnistia general per a tots aquells que en un temps prudencial s’autoinculpin de corrupció comesa fins aquest estiu. Alliberaríem la justícia del col·lapse que porta.

Quan s’acabi la fressa (que algun dia s’acabarà, encara que ells ara pensen que en podran fer sempre més) i s’escampi el fum (que algun dia s’escamparà, encara que ells ara pensen que el mantindran sempre més), veurem repetidament i arreu l’escena que ha inaugurat temporada avui a l’aeroport. Persisteix la misèria de sempre. Dèficits de serveis i convocatòries de vaga de col·lectius laborals emprenyats. Estem en la provocació de cada estiu. Barcelona, un caos i Barajas, una seda. La gran diferència aportada pels gestors del sanchisme és que les cues, els embussos, les vagues i la vergonya ja no són al Prat. Són al Josep Tarradellas. És el que tenen el fum i la fressa, que no fan endreça (ja ho deia l’àvia Neus). Immediatament després de la moció de censura (juliol del 2018) van fer el primer regal. Un català (Maurici Lucena) al front d’Aena. Havíem d’anar molt bé. Al desembre aprofiten un Consell de Ministres que fan a Barcelona i decideixen canviar-li el nom (si Barajas s’havia rebatejat com a Adolfo Suárez, el Prat seria Josep Tarradellas). Al gener, quan Piqué va dimitir del Consell, el varen canviar per Duran i Lleida. Català per català, que coneixen els problemes. Havíem d’anar tan bé. I a l’abril hi col·loquen l’exalcalde de Barcelona Jordi Hereu. Ara sí que millor impossible. Engega la comprovació!

Els calés que haurien de començar per tornar-nos són els calés del que va costar la formació de Felip VI, rei dels espanyols, que no ha après a fer la poca feina que té. Si busquem llista d’objectius estratègics unitaris, aquest seria dels primers. A la vista del que s’empatolla aquest home, cada dia queda més clar que no va aprendre res del que havia de ser la seva feina i que així ens va. Per postres, la legió de corifeus s’entrega a la causa de llepar-lo. Tots els diaris li fan la gara-gara amb la conyeta d’ahir en el “posado” estiuenc de Marivent per a la premsa. “Lo mejor –va dir– sería encontrar una solución antes de ir a elecciones.” I ell per què s’embolica? Que potser és el seu càrrec, el que parla de posar o no a elecció? Per què no es limita a fer cares i posturetes davant de les càmeres, que és pel que cobrava ahir? Retorno a la idea diverses vegades expressada sobre una de les maneres eficients de fer República mentre siguem (i va per llarg) institucionalment dependents del Regne d’Espanya. S’ha de fer batalla oberta a la forma de govern de l’Estat espanyol i a la persona concreta de Felip VI. Independentment (i a més a més) de com ha tractat 2 milions de catalans. No tornem a caure en l’error en què es va caure amb el seu pare. Vulguem-lo fora per rei. Cadascun de nosaltres hem de voler ser rei.

El que més ràbia fa ja no és que et menteixin als morros. Hem fet pell morta. És que ni tan sols s’esforcen a empescar-se bons guions. Són enganys que tenen el recorregut de vol gallinaci, si és que aconsegueixen aixecar el vol. I els exhibeixen i usen tots sense excepció i de manera continuada. Saben que la ciutadania tenim memòria de peix. Recorden setmanes enrere el desmentiment de Macron a Rivera? Allà ha quedat l’evidència i ell, mentrestant, a purgar dissidents a la direcció i ampliar-la amb adeptes. La vicepresidenta Calvo dissabte era a Aragó en la presa de possessió de Lambán. A la sortida tornava a vendre el que ha estat la directriu d’aquest cap de setmana. Tornen a apostar pel govern progressista sense independentistes, amb els que no hi volen res. Però és que el dia abans havien investit Chivite a Navarra gràcies a Bildu (dels set abertzales, cinc van votar que no i dos es van abstenir en segona votació perquè al límit els números quadressin). I ella, tan ampla. L’endemà no en vol saber res, d’independentistes. Potser fins demà passat. Avui al matí la ministra portaveu diu que ha portat el tema de l’Open Arms a Europa, on són les competències. Tema esquivat. A la tarda la comissió europea diu que Espanya no ha demanat cap solució per a l’Open Arms. Tots tan amples i visca la pepa!

Es dediquen a calar foc. Han arribat a la unitat estratègica i esperen a fer-ho públic perquè no ens emocionem gaire de cara a l’Onze de Setembre. Es tracta de veure qui aconsegueix tenir més emprenyades les bases, qui fa més perquè l’incendi no es pugui ni perimetrar. Els CDR reparteixen excrements a les portes de les seus d’ERC i JxCat. Joan Tardà, convençut que algú ho havia de dir, va i encén un front nou, ara amb l’ANC, que troba que s’equivoca perquè s’ha convertit en un contrapoder. Paluzie li diu que té la pell molt fina, que més molles li han baixat a JxCat pels pactes a la Diputació i que si no recorden que l’ANC va néixer per condicionar l’agenda política. Potser deu ser una mica això, que cadascú recorda una mica el que vol i que a ERC ara no recorden el “President, posi les urnes” o les “155 monedes de plata” o el “tenim pressa”. Ràpidament Gabriel Rufián surt a defensar el pare. “De lliçons, poques.” I segurament també té tota la raó. “De lliçons, poques” però tots. I vista a la dreta, que la contrarevolució dels somriures no pararà de furgar. La Lliga Democràtica s’ha constituït davant de notari. Astrid Barrio (de les tertúlies) n’és la presidenta provisional. Suma o podria sumar diferents sigles i sembla que ja hi ha dues tendències: l’una, més anti (Parera) i l’altra, més pactista (Bosch). Tot esperant Valls. O no.

Penso que ho he entès bé i que els ho explico bé. S’ha de retallar un 6% (ordre publicada dimarts al DOGC) i aquesta retallada és culpa de tothom (meva i de vostè també) menys del vicepresident econòmic, Pere Aragonès, que mira d’arreglarho. Vol complir l’objectiu de dèficit (0,1%) en la convicció, a hores d’ara, que els ingressos no quadraran. Com tothom sap, les retallades no són mai culpa d’Economia i aquesta en particular s’ha hagut d’adoptar com “un exercici de responsabilitat com a conseqüència de la paràlisi del govern en funcions de Pedro Sánchez”. Madrid no ha actualitzat els recursos del model de finançament i això són 874 milions menys. La reforma de Montoro sobre la gestió de la recaptació de l’IVA ha tingut un impacte negatiu de 482 milions, que sumen 1.300 milions d’euros d’arribada incerta. Segons el vicepresident, tot es complica perquè aquí no aprovem cap pressupost des del 2017. I avisa els partits de l’oposició: “Els ajustos que hi pugui haver en el futur seran responsabilitat de les forces polítiques que no ajudin a tirar endavant el pressupost del 2020.” El que deia: el govern de Madrid actual, l’anterior, l’oposició al Parlament, vostè i jo. Soc jo, qui havia de pactar un pressupost per al 2019. Soc jo el titular de la conselleria d’Economia des del maig del 2018.