PUIGDEMONT, L’ERROR DE MATRIX
Mentre les coses es desenvolupen plàcidament sota les normes d’un sistema tancat, hermètic, autogestionat i retroalimentat, la ficció funciona. Entenem com a ficció “Espanya és una democràcia consolidada”, que és la idea que preval sobre el paper oficial espanyol. Per això serveixen encara les sobiranies, per crear imaginari i relat col·lectiu, sigui de forma convincent o per la força. En aquest cas, ateses les disfuncions que de fa segles presenta la part catalana del sistema, s’ha optat (de nou) per la força. I, en un temps de sobiranies absolutes, això funcionava. Fins i tot he d’admetre que encara funciona, perquè l’Estat ha acabat sent part, policia i jutge, i ha acabat reprimint tant els polítics com el moviment civil (acusant-lo de terrorista o bé limitant-li i vigilant-li cada pas), sense poder tenir cap discussió interna eficaç perquè allò que no fulmina la política ho afina la fiscalia o ho remata el jutge (sense menystenir el paper dels mitjans de comunicació estatals). Matrix és això.
L’error greu al sistema sorgeix quan un president opta per l’exili i per portar tota aquesta ficció als tribunals europeus. És a dir: continua sent diputat al Parlament, té pendent una resolució sobre extradició molt més que ridícula i ha apel·lat al tribunal de Luxemburg perquè resolgui sobre la seva condició d’eurodiputat. Totes tres coses poden en pocs mesos esmicolar la ficció “Espanya és una democràcia consolidada” i, a més, permetre que aquest home (i altres polítics perseguits) tingui els seus drets civils i polítics intactes. Inclòs el de poder-se presentar a unes eleccions catalanes i, previsiblement, arrasar. Ja són milions els catalans que han decidit prendre la pastilla vermella, però Puigdemont navega amb nau pròpia per fora de Matrix i du una bomba nuclear capaç de destruir el miratge. Qualsevol persona que vulgui accelerar o frenar (o tirar enrere) el moment polític, haurà de comptar abans amb aquest factor determinant. Crispetes.
