TEMPS DE REVOLTES

Una onada de protestes recorre el món. El Líban, Hong Kong, Catalunya, Xile i l’Iraq són alguns d’aquests països que s’han alçat en contra d’un sistema polític que creuen injust. Llocs i problemàtiques diverses i diferents graus de violència. Ho reflecteixen els mitjans de comunicació internacionals. Les protestes que s’han viscut les darreres setmanes a la zona de l’Orient Mitjà s’han comparat amb el que un dia es va anomenar Primavera Àrab. Era el desembre del 2010 quan un venedor ambulant d’una ciutat de Tunísia, Sidi Bouaziz, s’immolava com a protesta. La policia li havia pres la mercaderia i els pocs diners que portava a sobre. Pocs dies després, moria a l’hospital a causa de les greus ferides. La indignació va ser tanta, que el país –principalment els joves– es va aixecar en contra d’aquesta injustícia i per demanar un canvi. L’espurna es va escampar per diverses nacions àrabs, amb resultats ben diferents: la revolta dels Gessamins (Tunísia) és la que es considera que ha tingut una transició més o menys ordenada. Síria i el Iemen –al seu dia també es van englobar dins d’aquest moviment– pateixen greus conflictes que encara continuen. També Líbia, un país submergit en el caos, i Egipte, que tot i la caiguda de Hosni Mubarak viu actualment en un estat de repressió sota el mandat d’Abdel Fattah al-Sisi. La revolta que es viu al Líban –la que s’ha anomenat la revolució del WhatsApp– ha aconseguit fer dimitir tot un primer ministre, Saad Hariri, però les protestes encara continuen. Com a Xile, on precisament el seu president, Sebastián Piñera, es nega a dimitir tot i els clams de la població per aconseguir millores socials. La repressió patida pels manifestants –hi ha més d’una vintena de morts– recorda els temps més obscurs de la dictadura d’Augusto Pinochet. A Hong Kong, la revolta s’ha sostingut en el temps i ha fet servir nombroses tàctiques que van més enllà de la barricada.

I a l’Iraq? El país es veu immers des de fa setmanes en una espiral de violència que ha causat la mort de més de dues-centes persones. Els manifestants es revolten contra un sistema corrupte que deixa sense oportunitats bona part dels joves del país. Molts d’ells només han viscut la guerra. Eren petits quan es va produir la invasió nord-americana del 2003 i més tard van veure la invasió d’Estat Islàmic, que va ocupar l’oest del país. Sense futur, es llancen al carrer demanant serveis bàsics i, sobretot, feina. El 60% de la població té menys de 30 anys.

Fa una dècada les revolucions van sacsejar l’Orient Mitjà. Ara, la protesta neix en qualsevol punt del planeta. Frustració i ràbia. Noves generacions que tenen en el seu poder xarxes socials i noves tàctiques per manifestar-se. A les institucions caduques només els queda la violència per imposar-se. La raó, ja l’han perduda tota.