LA GUERRA D’ESPANYA
L’historiador Charles Tilly va deixar escrit que “la construcció de les guerres va crear les estructures dels estats nacionals”. La reflexió resulta particularment adequada per al cas espanyol, en què els conflictes i la institució militar han tingut i han jugat un paper remarcable, de primer ordre. La bibliografia sobre el tema és extensa. El darrer llibre l’ha publicat l’historiador Carlos Arenas i es titula Por el bien de la patria (Pasado & Presente, 2019). L’autor conclou que “el lobby militar ha ocupat un lloc preeminent en la construcció d’Espanya des de l’edat mitjana fins als nostres dies”.
La referència anterior ve al cas arran del protagonisme que ha assumit la institució militar en la lluita contra el coronavirus. Més enllà de les motivacions humanitàries o de la possibilitat de disposar d’un contingent humà en reserva permanent, la participació de l’exèrcit resulta, en el cas espanyol, particularment ostensible. El comunicat militar i les arengues del cap de l’Estat Major de l’exèrcit, Miguel Ángel Villarroya, s’han convertit en un element quotidià, indestriable de la lluita contra la pandèmia, i el llenguatge bèl·lic ha estat omnipresent en els discursos polítics, fins i tot més que no pas l’apel·lació als valors de la solidaritat i el civisme. L’inefable militar s’ha introduït diàriament a les nostres llars i ha deixat anar frases com, per exemple: “En aquesta guerra irregular o rara que ens ha tocat viure o lluitar, tots som soldats.” El militar no només ens ha convidat a disfressar-nos de soldats, sinó que ha aprofitat l’avinentesa per blanquejar la institució monàrquica i ha afirmat, sense manies, que Felip VI “ha demostrat que és el primer soldat”, no pas perquè el rei s’hagi dedicat a desinfectar instal·lacions o a dirigir les operacions, sinó perquè, segons Villarroya, “s’ha posat a disposició del Ministeri de Defensa”. Així que ja ho veuen, el rei s’ha posat a fer de cap militar i la lluita contra el coronavirus s’ha convertit en una guerra “irregular o rara”. Una guerra diferent de totes les que s’han succeït en la història d’Espanya, diferent de la que es va anomenar “de la independència” o de la que es va batejar com a “civil”, però, en definitiva, una guerra. Una guerra que està destinada a guarir, si fem cas a les declaracions dels polítics espanyols, una nació ferida.
