D’HEROIS A EMPESTATS
Els volien fer fora de casa seva. A aquells que són aplaudits cada vespre i a qui qualifiquen d’herois del sistema
Confesso que no surto cada vespre a aplaudir la feina que fan els sanitaris. No és que no agraeixi una tasca que en aquestes circumstàncies és encara més lloable, simplement és que no em sento a gust participant en una proposta feta amb bona voluntat però que darrerament ha degenerat en una mena de competició per etiquetar la gent. Allò que hauria de ser de lliure elecció es transforma en alguns blocs en una prova irrefutable de si ets o no bona persona, de si formes part de la tribu, de si compleixes amb el que marca una solidaritat obligada per la crisi i el confinament. Tot i que entenc la necessitat de moltes persones d’expressar les seves emocions de cara enfora, em supera la intransigència que s’aplica a aquells dissidents del que fa la majoria. Perquè sovint part d’aquesta majoria que es deixa convèncer pels bons actes, acaba assumint com a acceptables i justificables determinades actituds que són de tot menys bones. El darrer dels exemples ha aparegut aquesta setmana, quan s’han donat a conèixer diferents casos, dos de metges i un d’una treballadora de supermercat, a qui els seus veïns han adreçat una nota penjada en un espai comú del bloc de pisos. Els escrits venien a dir que pel fet de tenir feines amb una major exposició a la malaltia i amb un risc més elevat de contreure-la i, de retruc, de contagiar-la, pel bé comú seria bo que abandonessin el pis i es confinessin en un altre lloc. Vaja, que amablement els volien fer fora de casa seva. A aquells que són aplaudits cada vespre i a qui qualifiquen d’herois del sistema públic. Què m’he perdut? Quan han deixat de ser herois per esdevenir empestats? Quan hem deixat de lluitar units contra el virus mortal per esdevenir defensors de l’individualisme més egoista? Corre per internet una imatge ben explícita d’un sanitari apunyalat per l’esquena amb un munt de tisores mentre es mira de reüll un grapat de mans que l’aplaudeixen. Aquesta realitat també hi és, però no surt cada vespre als balcons. No deixeu d’aplaudir la feina ben feta, però no deixeu tampoc d’arrencar missatges d’odi enganxats a l’espai comú del bloc.
