El desconfiament del titular no és una errada; s’ajusta tant a l’aire real que es respira per sota de la xerinola dels balcons, que recava desaprofitar-lo. Perquè aquest és el veritable estat del país. En general, desconfiem que hi pugui haver un control epidemiològic que sigui prou segur contra un virus fins ara desconegut, però, alhora, desconfiem de les mesures preventives que frenin la nostra llibertat individual. Els empresaris i els autònoms desconfien que les regulacions burocràtiques els ajudin a superar la crisi derivada del confinament. Els treballadors que tenen feina desconfien que els ERTO no es transformin en acomiadaments definitius. I els que no en tenen, desconfien que algú els pugui protegir perquè ells, com els pensionistes, sempre són els candidats més assenyalats per pagar els plats trencats. I els que haurien de tranquil·litzar tothom, que són els que governen les institucions o els que aspiren a fer-ho, estan sempre enfeinats a desconfiar els uns dels altres. I així, el cercle de desconfiança es completa.