Opinió

Tribuna oberta

DEU ANYS DE LA SENTÈNCIA: APRENENTATGE O INSTAGRAM?

Els que van modificar la correlació de forces a favor del sobiranisme van ser els autonomistes
que es van fer independentistes a contracor
Tenim un problema de correlació de forces o de falta de determinació?

El 28 de juny va fer deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, i el 10 de juliol en va fer tants altres de la gran manifestació Som una nació, nosaltres decidim. Com tota efemèride, aquesta ha provocat tantes interpretacions com espais polítics la volen aprofitar en clau de relat. Ningú és neutre i tothom té una mirada en funció de com es va posicionar en aquell moment i ha evolucionat en el temps que ha passat.

Per a l’independentisme que va participar del tripartit, la reforma de l’Estatut era la darrera prova del cotó fluix per comprovar la impossibilitat que quallés un encaix de Catalunya dins de l’Espanya federal que proclamava el PSOE de Zapatero. Una estratègia que no compartien bona part dels que avui són independentistes i que aleshores eren només autonomistes de tall nacionalista i que van pactar els límits de l’Estatut amb Zapatero, d’esquena al govern de Catalunya. Un espai que sempre va recelar de fer la prova del cotó fluix.

El resultat va ser un bany de realitat per a totes aquelles persones que havien confiat infructuosament en un nou encaix de Catalunya dins l’Estat que respectés la llengua, les competències i resolgués el dèficit de finançament, però el que va provocar un terratrèmol en el cos electoral català va ser la negació del principi democràtic, quan els magistrats del TC van tombar el que una majoria de la població de Catalunya havia aprovat en referèndum.

Qui va modificar la correlació de forces a favor del sobiranisme en els anys posteriors no vam ser els independentistes d’aleshores, que en el referèndum havíem demanat el vot contrari a l’Estatut retallat al Congrés dels Diputats, sinó els autonomistes que el van aprovar el 2006 i que es van fer independentistes a contracor davant la impossibilitat d’un nou encaix federal de Catalunya a Espanya un cop comprovada la baixa qualitat democràtica de l’Estat. Cal no oblidar-ho quan fem befa de la caricaturitzada proposta d’ampliar la base.

Una altra evidència d’aquella sentència va ser la constatació que l’extrema dreta, aleshores representada pel PP, era qui començava a marcar l’agenda política, controlant els pilars de l’Estat amb la col·laboració inestimable de la judicatura que va tombar al TC allò que la gent havia votat. Des d’aquell moment, el socialisme espanyol ha estat ideològicament subsidiari d’una dreta que va recuperar electoralment el poder a l’Estat i va rebaixar el llindar de les llibertats, mentre l’independentisme català creixia incorporant federalistes desenganyats a carretades. Avui encara el llindar del que és o no és acceptable pel que fa als drets civils i polítics el continua marcant, des de l’oposició, una dreta bifurcada en tres ofertes electorals.

Deu anys després, toca fer revisió, i hem vist com alguns reivindiquen el diàleg com l’únic camí per a un nou encaix, obviant que l’encaix no es va assolir quan hi havia millors condicions, mentre que d’altres abjuren el diàleg prometent una independència irreversible sense explicar com ho faran, i obliden que va ser forçant el diàleg que es va disparar l’independentisme a les urnes i al carrer. Amagar-ho és autoenganyar-se, i d’això difícilment surt una bona estratègia.

En els darrers deu anys, l’independentisme ha crescut incorporant autonomistes i federalistes, ha forçat un embat a l’Estat amb la bandera del referèndum i ha mostrat la seva majoria al carrer i a les urnes, però no ha estat capaç de fer-la efectiva pels fets consumats. Perquè en aquesta equació, l’Estat espanyol també ha jugat les seves cartes. Va ser l’Estat qui va negar el principi democràtic ara fa deu anys en tombar l’Estatut del 2006, i va ser l’Estat qui va reprimir violentament els votants del referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Passada una dècada, el dilema encara és com resoldre el mateix problema. Tornem a fer la prova del cotó fluix amb la taula de diàleg per sumar més independentistes quan aquesta no fructifiqui i rebutgi el dret a l’autodeterminació? O tornem a la confrontació des de les institucions mobilitzant els independentistes preparant-los per a un nou embat? Qualsevol de les dues estratègies ha de respondre a algunes preguntes, imprescindibles en l’anàlisi, abans de fer cap pas en fals: tenim un problema de correlació de forces o de falta de determinació? Quins són els riscos de no acordar l’estratègia entre els sobiranistes i quin efecte pot tenir això sobre l’electorat independentista (i el que encara no ho és)? I com actuarà l’estat profund en cada cas a banda del que digui el govern de torn a La Moncloa?

Les efemèrides han de servir per avaluar l’evolució de la situació des del moment revisat i analitzar els aprenentatges adquirits per incorporar-los a l’acció, i no només per mirar fotos antigues passades pels filtres d’Instagram.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor