El voraviu

No s’acaba d’estrenar en un jutjat d’instrucció d’una llunyana ciutat de províncies, ni se li ha escapat un comentari privat davant d’un micròfon que creia tancat. Luis Ángel Garrido sap el que es fa i el que es diu, i això resulta inquietant. Apareix una nova espècie. Suma als jutges instructors estrella amb portes giratòries en la política. Suma amb els Roy Bean (Walter Brennan a El foraster –1940– i Paul Newman El juez de la horca –1972–) que treuen cap pel TS i el TC quan menys (o quan més) t’ho esperes. Luis Ángel Garrido, que ell sí que en sap, i no els professionals, li fot pels descosits en les tertúlies sobre allò mateix que ha de sentenciar. Repeteixo: no és un aprenent a qui se li ha escalfat la boca i que ja no ho tornarà a fer més. Va començar a Betanzos, el 1988. Fa trenta-dos anys. Des del 1990 que és magistrat, ocupa plaça al País Basc des del 1991 i és president de sala del TSJPB des del 2010. Té edat i taules per saber que si en el perfil de WhatsApp posa “No more lockdown” (‘No més confinament’) li costarà fer creure que no fa referència a la pandèmia ni és negacionisme; que hi té el títol de la cançó de Van Morrison perquè n’és fervent admirador. Com tampoc té res a veure que hagi fet obrir els bars que el govern basc volia tancats ni que opini que “un epidemiòleg és un metge de capçalera que ha fet un curset” i pren les mateixes mesures “que a l’edat mitjana”. La reforma judicial és urgent.

Queda un martirologi absurd amb dilapidació de recursos inclosa. L’apoteòsica enquesta a peu d’urna amb resultat a les vuit del vespre en punt en tancar els col·legis. Una hora abans de tenir un feix significatiu de resultats definitius i a dues hores de fotografiar el 99% l’aritmètica final. Quanta pressa! Quina ansietat! Durant una hora, tertulians i politòlegs diran milers de vegades que “millor esperar si l’escrutini confirma el sondeig”. Deixo escrit una vegada més, aquest darrer dia del mandat 21-D 2017, que per més que la legislatura estigués acabada des de feia més d’un any, ni aquestes eleccions, ni cap interacció social d’aquesta magnitud, s’haurien d’haver fet. Ja em vaig decantar pel 30 de maig, però del 2022, i tot el que s’ha vist fins avui me’n referma la convicció. I per què no un govern provisional fins a la seguretat sanitària? A Madrid n’hi ha un, de govern, que fa mesos es va felicitar per haver guanyat el virus i ho va celebrar. Voleu més ineptitud? Arran de terra el primer és la salut. La convocatòria atempta contra el dret a la salut de tots i també contra els drets polítics de milers, quan el que ens queda arran de terra és la salut i el vot. I trencar-nos el cul amb els càlculs oficials. Divendres Espanya va arribar al milió de vacunats de pauta completa. Porten quaranta-cinc dies. A aquest ritme necessiten quatre anys per arribar al 70% de la població. I continuen dient que hi seran a finals de juny. Demà comptarem vots. No falteu a les urnes.

Ras i curt. No era una dècada perduda. És el que us dèiem, Illa i cia. És el que han dit les urnes. Que la repressió trenca la unitat, sí, però no ens tomba. Que la campanya mediàtica genera molta fressa perquè sou molts altaveus molt potents, però no ens enganya. I que fot basarda el que us hem vist capaços de fer, però la por ens la fem passar. Què fareu amb els ajornaments que esperaven un miracle? La ciutadania no gira full, ja ho veieu. No hi ha dècada perduda, al contrari. Convocareu més meses de diàleg de lluços i fareu més fotos de ponsèties grogues i vermelles? Fins quan entretindreu l’indult? Demà mateix presentareu recurs al tercer grau? La reforma de la sedició al Codi Penal torna a necessitar anàlisis i valoracions? Massa abstenció potser, la que s’ha registrat, i ara la participació deslegitima el resultat? La repressió no cessarà, al contrari, ho tenim clar. Tampoc hauria cessat si us haguéssim comprat l’anàlisi de la dècada perduda i la recepta del girar full per construir un futur en què us continuéssim prestant vassallatge. Tant el resultat com l’aritmètica parlamentària que en resulta us fa ben bé la clenxa al mig, que diria l’àvia Neus. Escons. Vots. Submarins (PDeCAT i PNC), enfonsats. Primer lloc, sí. Sense suma alternativa. Fa mal recordar-ho, però us l’hem endinyat de la magnitud del 2 a 8 del Bayern al Barça. Teniu algun Nobita (perdó, Bartomeu) per destituir. Amarga victòria, PSC.

Ha succeït com havia suposat i escrit. Ho han fet sense cap mirament ni vergonya. La fiscalia (“però qui mana a la fiscalia?”) ja ha presentat recurs contra el tercer grau dels presos. Ni un dia, ha trigat. Hores després que han sabut la magnitud de la inapel·lable derrota unionista a les urnes ja s’han exhibit. No afluixaran ni en la repressió ni en la venjança. Estan desconcertats, no tenen la clau del futur i el 14-F han vist l’independentisme passar el replà del 50% i això els fa posar molt nerviosos, perquè saben el que significa. Són ERC, Junts i la CUP els que ara no poden posar garsa a la cassola de la perdiu. El mandat que surt de la convocatòria electoral és inapel·lable i ja en són tres de seguits. Si ho troben dolç, que s’ho posin al budell salat. I si ho troben salat que s’ho posin al budell dolç. Pactar president i mesa del Parlament. Constituir-la el primer dia possible per llei. El primer dia possible per llei encarregar formació de govern a Pere Aragonès. Investir el 132è president el primer dia possible per llei i posar-se a gestionar una complexa legislatura de quatre anys, pressupostos del 2021 inclosos. Que se’ls estronqui el son a tots els que somniaven amb una nova convocatòria electoral. Que Illa vegi que l’única possibilitat que té de ser investit president és comprar un teatre de guinyol. Que l’Albiach entengui que quan una veta amb la traça que ho fa ella i des de la posició que ho fa, el lògic és que li facin pam i pipa.

Quan les decisions estaven preses l’àvia Neus no s’hi arrebossava. “al dia farà un any, deia. Quan les decisions generaven conseqüències, no era de fer digressions sobre si s’hagués pres la contrària. Però l’àvia Neus no fa política. I veurem fins on intentaran portar uns i altres i els de més enllà l’anàlisi del que hauria passat amb PDeCAT i Junts en una sola llista. L’exercici absurd, perquè ja no es pot donar, és que si sumes els vots el sidral és descomunal. Junts guanya tres escons que perden el PSC (2) i ERC (1). Hauria anat de Junts (35), ERC (32) i el PSC (31). Però no li busquem cinc peus al gat. Recordeu el filòsof de Cieza, José Antonio Camacho: “Si mi abuela tuviera un par sería mi abuelo.” No van fer llista única, i res garanteix que la suma s’hauria produït. La hipòtesi només assenyala que en l’independentisme republicà hi ha un empat tècnic que és majoritari entre centredreta i centreesquerra. En l’unionisme monàrquic la majoria està en un vot útil que bascula del centredreta (Cs) al centreesquerra (PSC) i un vot minoritari cada dia més decantat a la dreta ultramuntana (Vox). A partir d’aquí, remoure aquest supòsit és sembrar cugula entre la civada guanyadora, ja veurem amb quin objectiu. Repeteixo l’anàlisi d’ahir. El 132è president de la Generalitat ja triga a tancar-se amb Junts i la CUP a ordenar paperassa, i Junts i la CUP ja triguen a dir que investiran Aragonès com el 132è president. La resta, fullaraca

S’embala el sermó que defensa que s’ha de trencar la política de blocs. Torna a ser gat per llebre. Mono per cabrit. La política sempre és, i sempre ha estat, un joc de blocs (dos o més), però sempre blocs. El que volen són uns altres blocs. Esquerra i dreta. Els uns (unionistes monàrquics i unionistes monàrquics emmascarats) no saben com aturar l’independentisme i el republicanisme. Van de bracet dels altres (independentistes i republicans en procés de reciclatge o a la recerca de no se sap quines condicions objectives) i amaguen que els blocs no es trencaran i que se substituiran per d’altres conformats des d’altres perspectives. Dretes i esquerres en lloc d’independentistes i unionistes, o republicans i monàrquics. Tots els blocs poden tenir matisos. Només es pretén treure l’eix nacional de la taula del debat. Per què? Per una senzilla raó. Són unionistes i l’estan perdent. No és el 51% i que amb el vot exterior s’acosta al 52%. És que hi han passat des del 10-15% en deu anys. I és que encara perden per més golejada el del republicanisme. Van amagar-lo traient la pregunta de l’enquesta del CIS, però no cola. Malgrat la contundència de les urnes del 14-F, l’unionisme i l’unionisme emmascarat volen el tripartit d’esquerres o la repetició electoral. I potser algun independentisme, també? Probablement. Però, resultats en mà, tant li fa que risquin com que rasquin. O per ells anirà el pollastre.