Tribuna republicana
EL RETORN AL DRET
L’extrema vulnerabilitat jurídica en què ens trobem és el pitjor obstacle per a la normalització democràtica espanyola
La persistència acusatòria té la finalitat d’engreixar la por, de dissuadir compromisos amb el país
Quan els tribunals han de dirigir les seves actuacions a acusar grans juristes que en un moment de molta complexitat institucional van ser designats pel Parlament per fer d’òrgan de control electoral, és a dir per garantir una imparcialitat i una garantia de dret, el terreny de l’absurd es converteix en terreny enfangat.
Si a això hi afegim que els cinc membres de la Sindicatura Electoral van abandonar qualsevol actuació o labor vinculada a les designacions a partir de la suspensió de la llei del referèndum –el dia 7 de setembre del 2017– per part del TC, i que, a més d’expressar-ho formalment i verbalment, van deixar constància escrita de la seva voluntat inequívoca, l’única explicació del judici celebrat aquesta setmana és que el que es busqui sigui la màxima dissuasió en un futur de designacions institucionals que demanin compromís institucional i jurídic amb el país. El coratge i el compromís són compatibles amb el més rigorós sentit de la legalitat jurídica, i en aquest cas, és evident que les acusacions de desobediència i d’usurpació de funcions no s’aguanten per enlloc. El mateix secretari general del Parlament, Xavier Muro, va declarar en el judici que fins que el van rebre formalment de part del TC no es va fer cap requeriment als síndics i que, per tant, qualsevol reunió estava permesa. Si la fiscalia menysté que el requeriment formal individualitzat és el punt d’inflexió jurídic, a partir d’ara es podria arribar a la conclusió que els procuradors no fan falta, ni tampoc les notificacions formals, ni res del dret processal que determina que les formes, en dret, ho són tot. Només cal contractar diaris, mitjans de comunicació i un canal permanent de notificacions judicials. A aquest extrem arriba la fiscalia quan menysté l’evident actitud d’efectiu acatament dels acusats.
Jordi Matas, Marta Alsina, Tània Verge, Josep Pagès i Marc Marsal són juristes i politòlegs catalans de llarga trajectòria professional i acadèmica. El suport que han rebut, en l’àmbit internacional i local, té un efecte bumerang clar vers el prestigi de la justícia espanyola. I el redreçament de la situació hauria de venir d’unes instruccions clares per part de la fiscalia general de la necessitat d’un context institucional que permeti fer política i fer del pluralisme parlamentari un marc democràtic segur. Ara mateix, l’extrema vulnerabilitat jurídica en què ens trobem és el pitjor obstacle per a la normalització democràtica espanyola tan exigida pels tribunals europeus, per la diplomàcia i per l’opinió pública d’arreu.
La defensa institucional es practica construint institucions sòlides i des de la cultura de pau, que en profunditat, com deia Susan Sontang, no pot implicar la victòria o la destrucció de l’altre. L’esperit de la pau, esgrimit per la música de Pau Casals a les Nacions Unides, està incorporat a l’objectiu 16 de l’Agenda 2030 d’aquest organisme. Un objectiu que parla de “construcció d’institucions sòlides i del foment de la cultura de pau”.
Sontang apel·lava a la “consciència de les paraules”. I recordava que si l’apel·lació a la pau implica una renúncia inacceptable de reivindicacions legítimes, s’aboca a una destrucció. L’apel·lació a la pau no pot ser fraudulenta. I aquests dies de lamentable i rebutjable violència al carrer és més vigent que mai recordar que el fet democràtic exigeix un compromís molt més llarg que la mera condemna.
La persistència acusatòria té la finalitat d’engreixar la por, de dissuadir compromisos amb el país, de convocar els professionals, l’empresariat i la societat civil a una mena de “domesticació” més que a una posició crítica constructiva i amb coratge pel fet democràtic més bàsic.
Mentre els empresonats segueixin a la presó; el president Puigdemont, els parlamentaris europeus i la resta d’exiliats, pendents del dret de defensa i sense poder fer política; el president Torra, inhabilitat; el president Mas i els consellers, condemnats; l’anterior mesa del Parlament, també condemnada, i mentre segueixin sortint noves querelles com la d’ara contra la mesa del Parlament del president Torrent, no es pot parlar d’institucions sòlides ni de democràcia normalitzada.
Al president Sánchez li correspon ara, amb el suport de la gran majoria de catalans i catalanes, fer aquell gest de coratge que els castellans anomenen aquietamiento, que en dret processal vol dir aturar les actuacions de repressió. I que en el llibre oriental bàsic I Ching vol dir aturar-se i aprofitar per connectar amb el cor. La democràcia té en el cor l’interès general. Aturar-se per poder pensar i frenar la frenètica actuació repressiva desmesurada. Aquest manual de saviesa quotidiana que estaria bé que els membres del Congrés i el Parlament tinguessin sota la cadira per consultar de tant en tant, apel·la a la necessitat d’arribar a una distància neutral que ens porti a la perspectiva correcta i raonable.
El retorn al dret implica, doncs, l’abandonament ara mateix de la repressió i l’opció de la paraula constructiva, dels acords i del diàleg efectiu.
