Lluís XIV i Felip IV van signar el Tractat dels Pirineus el 1659 i, durant uns anys, tant la Generalitat com els catalans annexionats a França van intentar recuperar la unitat. Per això, entre altres accions, el 1700 el monarca francès va prohibir l’ús de la llengua catalana i va instaurar mecanismes socials i legislatius de repressió que s’han mantingut fins que l’idioma original ha estat residual i la consciència francòfona, universal. La decisió del tribunal administratiu de Montpeller de no permetre que es facin en català els plens dels ajuntaments dels Banys i Palaldà, Elna, Portvendres, Tarerac i Sant Andreu de Sureda (encara que les actes es redactin en francès) és un indicatiu clar i rotund que perviu la voluntat aniquiladora de l’Estat francès, sigui quin sigui el règim del govern de París. Perquè amb la llengua sempre hi perviu la nació, i això és el que, a l’Estat francès o a l’espanyol, sempre fa nosa. I on fem nosa, els catalans ens estimem més no ser-hi, ni si ens festegen ni si ens fuetegen.