TROBADES “TRANSFRONTERERES”

Fa tres o quatre decennis, a la Catalunya del Nord, els agermanaments, retrobaments, intercanvis entre municipis o entitats diverses eren “catalans”. Avui tots els encontres han esdevingut “transfronterers”. Amaguem les realitats que molesten –essencialment els dos estats que ens collen– amb vocabulari més políticament correcte, anodí i que no aixeca sospites de militantisme o de “tancament etnicista”, o pitjor, de “reivindicació nacional(ista)”. Fins i tot és recomanat i propiciat per Europa amb programes financers dedicats. En lloc de “Retrobaments catalans al Fort de Bellaguarda” (1983) ara tenim “Festivals transfronterers”, quan abans fèiem intercanvis (inter)catalans, avui organitzem projectes internacionals transfronterers. Els protagonistes no han canviat, però. Són catalans del nord amb catalans del sud, perpinyanesos amb gironins, rossellonesos amb conciutadans d’altres comarques dels Països Catalans. Però no fos cas que la menció “catalans” incomodés qualque autoritat –francesa o espanyola, cal precisar-ho?– ens autoimposem de vestir púdicament les nostres actuacions de “transfrontereres”. Uf! Quin atreviment! I és talment modern i universal.

Un projecte recent entre les universitats –catalanes les dues– de Perpinyà i Girona mitjançant l’Institut Franco-Català Transfronterer (IFCT) i l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes (ILCC) s’ha iniciat fa pocs dies a Perpinyà amb la primera “Trobada internacional transfronterera d’informació i recerca d’estudiants”. Els estudiants de màster d’estudis catalans i transfronterers de Perpinyà i els de grau de filologia catalana de Girona van presentar els respectius treballs d’investigació i van debatre sobre qüestions que fonamenten llurs recerques sota l’intitulat Estudis catalans transfronterers. De Perpinyà a Girona i viceversa: identitat i llengua catalana, substitució lingüística i demografia, dialecte i estandardització, literatura i gramàtica...

No hi ha cap dubte que els contactes, trobades i altres fluxos entre catalans i catalanòfons s’han de multiplicar, de generalitzar, de normalitzar, i si pot ser contribuint a diluir tant com és possible la frontera imposada per estats hostils a la sobirania catalana. I sense ser ingenus cal aprofitar totes les eines “transfrontereres” i “internacionals” que tenim a l’abast. Ara bé, convé que no ens autoenganyem i que no ajudem a dissoldre dins eufemístiques paraules la pròpia denominació i identitat catalana.