LA FORÇA DEL VOT

Som a una setmana del 23J i encara hi ha sectors de l’independentisme que dubten entre l’abstenció i el vot nul polític per manifestar així el seu descontentament amb les polítiques autonomistes del govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya. La direcció de l’ANC volia promoure’ls davant el suposat retraïment de Pere Aragonès cap a la independència: recorden allò de “president, faci la independència” d’Elisenda Paluzie, en el discurs de la Diada del 2021, com si es tractés de bufar i fer ampolles? De fet, emulava la seva predecessora, Carme Forcadell, quan el 2014 reclamava: “President, posi les urnes”, tal com efectivament, a pesar de la repressió de les forces de seguretat de l’Estat, es va fer tres anys després en la més contundent i ben organitzada demostració d’una gran part dels ciutadans de Catalunya de la seva voluntat d’autogovern i de decidir lliurement i en llibertat un futur republicà en una Catalunya independent. Sens dubte, l’1-O és una gesta de la qual cal sentir-se orgullosos, tot i que encara falta camí per recórrer. En el cas de la direcció de l’ANC, s’ha vist obligada a rectificar la posició inicial, atès que només van participar en la consulta menys d’un 10% dels socis que, de manera contundent (el 60%), es van manifestar a favor de recomanar votar el 23J. Fins i tot, hi ha sectors instal·lats en aquella vella màxima del “com pitjor, millor” que equiparen un govern del PSOE-Sumar (abans Podemos), amb tots els seus dèficits i mancances, que són molts, a un govern PP-Vox amb l’argument que per Catalunya tant és l’un com l’altre. Potser sí que per a Catalunya com abstracció conceptual és el mateix, però tanmateix per al dia a dia dels ciutadans de Catalunya i per a la llengua i la cultura és més que dubtós. En definitiva, totes les posicions són legítimes, però algunes probablement no són gaire intel·ligents.

El PSOE va donar suport a l’aplicació de l’article 155 i, d’alguna manera, es va convertir en còmplice de la repressió desfermada pel govern de Mariano Rajoy i esperonada pel cap de l’Estat el 3 d’octubre. Després, en part obligat per una intermitent taula de diàleg, va concedir els indults (no l’amnistia que és el que correspondria perquè facilitar el vot no pot ser mai un delicte) i va impulsar una reforma del Codi Penal que abolia el delicte de sedició i modificava el de malversació, la qual cosa ha permès el retorn d’alguns dels polítics catalans exiliats. Això, la dreta espanyola no l’hi perdona, a Pedro Sánchez, tal com emfasitzava Alberto Núñez Feijóo en el debat televisat del dia 10, quan deia que una de les seves primeres decisions seria restaurar els delictes i les penes de sedició i malversació.

El 7 de juliol, Vox publicava el seu programa electoral, en què destacaven com a punts forts promoure un estat unitari; retornar a l’Estat les competències en educació, sanitat, justícia i seguretat (dissolució de l’Ertzaintza i els Mossos d’Esquadra); garantir l’ús de l’espanyol a tot el territori; eliminar la legislació i les quotes de gènere i el Ministeri d’Igualtat; recuperar els delictes de referèndum il·legal, sedició, traïció i malversació; visualitzar la presència de l’administració civil i militar de l’Estat a tot el territori; suspendre immediatament l’autonomia en aquelles comunitats en què els governs atemptin contra la unitat d’Espanya; il·legalitzar els partits i les organitzacions que promouen la destrucció de la unitat territorial de la nació i la seva sobirania; derogar les lleis de memòria democràtica i LGTBI i, així, un llarg etcètera.

Es pot pensar que això és Vox, no el PP, però algunes d’aquestes mesures ja han començat a aplicar-se en aquells territoris on governen conjuntament o on Vox és necessari. Especialment greu són les amenaces contra la llengua catalana i el futur de la immersió lingüística al País Valencià i les illes Balears. A Borriana, la biblioteca ha cancel·lat les subscripcions a cinc revistes considerades “separatistes” i a Balears es pretén desmantellar el sistema educatiu en català.

Tot plegat no vol dir que s’hagi de caure en la disjuntiva de Pedro Sánchez: o PSOE-Sumar o PP-Vox. Afortunadament, a casa nostra –com a Euskadi– l’equació no es redueix al binomi Feijóo-Sánchez, sinó que ERC, la CUP i Junts –i àdhuc el PDeCAT– també poden ser un mur de contenció eficaç per aturar l’extrema dreta, i resulta encoratjador que aquestes formacions polítiques facin un esforç per mobilitzar el vot independentista que en bona mesura es va quedar a casa a les municipals. El 23J tothom a votar. Després, caldrà veure com es gestiona el suport –o no suport– que es pugui donar a Madrid al govern espanyol i, potser, ha arribat també el moment de fer una anàlisi en profunditat dels anys post-1 d’Octubre, de com cal encarar i refer-se de les conseqüències del procés i si convenen cares i lideratges nous en la política catalana.