Opinió

Tribuna oberta

Investidura i dret a decidir

Trobar la manera d’articular el dret a decidir dels ciutadans és un preu que cap govern que es diu progressista i democràtic es pot negar a pagar

Dimarts va començar a córrer el calendari per investir Pedro Sánchez president del govern espanyol o anar a noves eleccions. Per a la investidura precisa els vots de tots els partits, excepte del PP, Vox i UPN, o l’abstenció de Junts si Coalició Canària (CC), com ja ha insinuat el seu president, Fernando Clavijo, decideix donar-li suport. Amb un vot cada cop menys lligat a fidelitats ideològiques o partidistes, la situació ha desembocat en uns partits que a l’hora de decidir ho fan en funció d’un descarnat pragmatisme conjuntural que no sempre es correspon amb els interessos dels ciutadans a mitjà o llarg termini. I així, a casa nostra, deixant de banda PP i Vox, la diversitat de posicionaments davant el suport a una eventual investidura de Sánchez abasta posicions força oposades, o això sembla.

En un extrem, se situa Dolors Feliu (ANC) que l’1-O passat proclamava que l’amnistia era “un parany per blanquejar” l’Estat abans que arribi una eventual condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans, reclamava un reconeixement explícit de la legitimitat de l’1 d’octubre del 2017 i advertia els partits polítics: “No volem més intents d’encaix amb l’Estat espanyol: independència o eleccions.” És admirable el fervor radical de la presidenta de l’ANC, però, sis anys després de l’1-O i el 27-O del 2017, el que cal concretar és com s’arriba a la independència sense el suport social suficient més enllà dels milers de manifestants de diumenge passat i sense un suport internacional explícit. Consideracions similars es poden aplicar a les declaracions de Carles Riera (CUP), que retreia a ERC i Junts que les resolucions parlamentàries són per complir-les i que, en conseqüència, “és inacceptable una llei d’amnistia sense autodeterminació”. “O referèndum o referèndum”, resumia.

A l’altre extrem, Salvador Illa, que tenia raó quan advertia que ningú pot mai parlar en nom de Catalunya perquè la ciutadania és plural, però deixava de tenir-la quan es negava a si mateix i afirmava que el referèndum “no és el que els ciutadans volen” (parlant en nom de tots els ciutadans!) i que, de manera irresponsable, assenyala que el referèndum “és un error” i reclamar-lo “és entrar en un carreró sense sortida” que portaria a “la ruptura i la divisió dels catalans”. “És el moment de pensar en la convivència i convé més “pensar en el país que no pas en l’espai polític.” Ai, ai!, segur que no tothom pensa en el mateix país i que uns espais polítics prioritzen un país i d’altres en prioritzen un altre, també en això convé no parlar en nom de tots els ciutadans i convé emfasitzar el terme ciutadania perquè va lligat als conceptes de llibertat, democràcia i capacitat d’elecció i de decisió. I Sánchez anomena Illa com la persona de referència per a les qüestions relacionades amb Catalunya, la qual cosa provoca la primera fricció amb el partit de Carles Puigdemont, que el considera l’artífex del pacte de darrera hora per deixar Xavier Trias sense l’alcaldia de Barcelona.

Gabriel Rufián es mostrava pragmàtic quan deia que “seria enormement irresponsable donar una altra bala a la ultradreta”, la qual cosa s’interpretava com voluntat d’arribar a acords. Un pragmatisme que també destil·lava el discurs de l’1-O de Puigdemont, que no contenia afirmacions que poguessin tancar les portes a una possible negociació amb el PSOE i deia que s’avançava en la “bona direcció”.

Tot indica, doncs, que pot haver-hi investidura de Sánchez, i així ho donen a entendre la majoria de mitjans de comunicació. També donen per descomptada l’amnistia, com el mateix PSOE, excepció feta dels més intransigents (com l’inacceptable discurs de Juan Carlos Rodríguez Ibarra comparant l’amnistia amb la violació), però que el referèndum té escasses possibilitats de figurar en les negociacions. Un error, perquè trobar la manera d’articular el dret a decidir dels ciutadans és un preu que cap govern que es diu progressista i democràtic es pot negar a pagar. La Constitució no impedeix ni l’amnistia, ni la consulta a la ciutadania i, en tot cas, tal com recull la resolució conjunta d’ERC i Junts aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 29 de setembre, “el mandat que va sortir del referèndum del primer d’octubre del 2017 podrà ser substituït per un nou referèndum acordat amb l’Estat”. Aquesta és la qüestió clau i la gran oportunitat de Sánchez per canviar realment les coses i presentar quina és la seva proposta per solucionar el conflicte històric entre Catalunya i Espanya. Sovint, però, sembla que des de les esquerres espanyoles no han entès res. Que estranyes sonen les paraules de Yolanda Díaz quan parla de recuperar l’Assemblea de Catalunya per reconduir la situació! I, tanmateix, hi haurà investidura, perquè unes noves eleccions no convenen ningú. En cas contrari, Sánchez s’hi presentarà al gener com el líder que va rebutjar les exigències independentistes.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor