Un fill En cada bossa

“Ser mare et converteix en la mare de tots els nens. D’ara endavant, cada nen ferit, abandonat i espantat és teu. Vius en les mares que pateixen de tota raça i credo, i plores amb elles. Anheles consolar tots els nens que estan desolats.” (Frase de la pel·lícula Charlotee Gray, de Gillian Armstrong, basada en la novel·la del mateix nom de Sebastian Faulks.)

Es fa difícil escriure sobre res més del que m’ha deixat el cor gelat. Per més que ho he mirat d’evitar, intentant protegir-me’l dels mals del món, no he pogut sinó topar-me amb la imatge dels nadons minúsculs extirpats de les incubadores, tots en línia, donant-se calor els uns als altres, enmig de la intempèrie més absoluta. I tampoc he pogut evitar veure el pare que camina sortint del que queda d’hospital amb les restes dels seus dos fills, un en cada mà, cadascun dins d’una bossa de plàstic. Era impossible no veure-ho i ho he vist. I el món ho ha de mirar, també, per no convertir-nos ens monstres capaços de fer la vista grossa amb una paraula tan abominable com una guerra. La meitat de la població de Gaza són nens. O més aviat eren, perquè no crec que n’hagin sobreviscut gaires, després de l’aberració que s’està tramitant. N’hi diuen venjança, a aquesta animalada que estic segura que avergonyeix també la gran majoria d’israelians. Sempre que entrevisten civils d’una banda i de l’altra podríem ser nosaltres dient el que diuen ells: l’únic que volem és viure tranquils.

Des d’Israel, apareixen civils que planten bressols buits al carrer i demanen al seu govern que els tornin els fills segrestats. I les àvies, i els amics i els germans. Que se centrin a tornar-los-els i que els deixin viure en pau. No veig, en les retransmissions que en fan els periodistes, que demanin que bombardegin Gaza sense miraments, que l’arrasin, que cremi tot, precisament perquè entre tots els fills dels altres hi ha els seus, amagats o ves a saber on. Perquè quin interès pot tenir aquesta gent a matar altres nadons? No em puc imaginar el patiment, la desolació de no poder protegir els teus fills. Meres monedes de canvi que han passat fugaces per aquest món de merda, on una cosa tan podrida com el poder, com el diner, ho justifica ara ja sabem que tot. I el pitjor: com es perdona? Qui serà capaç de perdonar mai un dolor tan gros?