PISA: No dispareu als mestres

És una dada indiscutible que els resultats de l’informe PISA relatius al sistema d’educació de Catalunya són pitjors que els resultats enregistrats a la majoria de països del nostre entorn, que també són dolents. Seguidament, s’han generat tot tipus d’explicacions més o menys automàtiques i menys o menys previsibles de més o menys experts que venen a dir que si els nostres fills reculen en coneixements i habilitats és perquè tenim un problema a l’escola; i qui diu escola, diu mestres. Apuntar cap a aquesta única direcció és massa fàcil, massa senzill. I totalment erroni. Perquè equivocar el diagnòstic no ens ajudarà a superar la dificultat ni els problemes, sinó a engrandir-los encara més. Situar els mestres a la diana és un recurs massa poc sofisticat per explicar un problema que ho és molt, que òbviament té una complexitat gegantina.

Durant molts d’anys hem defensat que l’educació és una responsabilitat col·lectiva. Que el carrer també educa. Que l’escola és només una part –importantíssima, fonamental– en la formació dels alumnes i futurs ciutadans, perquè sense la participació dels altres factors que determinen la personalitat, el coneixement i les habilitats d’una persona, no és suficient en absolut. Segur que hi ha moltíssim a millorar, però al cap i a la fi els mestres són els executors d’un model que ells no han decidit, i expliquen uns continguts que ells no han dissenyat. El procés de deseducació que es produeix en contextos extraoescolars té una influència que de vegades és decisiva i determinant. Els mitjans de comunicació –incloses, sobretot, les xarxes socials– i el paper dels pares i tutors en el procés de formació dels futurs ciutadans són també directament responsables dels resultats de l’informe PISA. La conversa política pública educa o deseduca? Com podem esperar que l’escola sigui la que ha de fomentar valors com l’esforç, la convivència, el respecte… si els legisladors no prediquen amb l’exemple? De debò que els mestres han de ser més responsables davant del fet educatiu del que ho són alguns líders polítics o socials?

Ens preocupa la tiktokització de la societat, i és una preocupació fonamentada. Però creixen les crítiques quan hi ha mestres que proposen un aprenentatge justament oposat a la noció de coneixement fast-food que encarna TikTok. Una proposta per arribar al coneixement a través de l’esforç, la memòria, l’exigència de rigor en els textos, la sofisticació del contingut…

Potser allà on alguns pensen que hi ha el problema –l’escola– és on ara mateix hi ha l’única esperança per revertir la tendència. No ens carreguem, doncs, aquesta esperança: alimentem-la i reforcem una biga mestra sense la qual la societat s’acabarà enfonsant del tot.