En clau republicana

Ens trobem al 1842, en plena regència d’Espartero. Es tracta d’un moment convuls. Les anomenades bullangues posen de manifest el dinamisme i la complexitat de la societat catalana. Si ens cenyim a l’anàlisi del cònsol francès a Barcelona, Ferdinand de Lesseps, la revolta havia estat provocada per “la irritació dels catalans contra els rigors militars del general Zurbano i contra els projectes de negociacions comercials atribuïts al govern de Madrid”. “L’establiment de la quinta o llei de reclutament ha acabat d’excitar els ànims”. El moviment comença amb una baralla popular i es transforma en una revolta quan se sent el general Zurbano dir enmig d’un grup d’oficials generals: “Bé pot existir Espanya sense Catalunya.” Lesseps també ens parla del contingut popular de la revolta i dels seus líders: “El partit que ha fet aquest moviment és el partit popular i republicà. La junta directiva que n’ha sortit es componia d’obrers i homes del poble.”

El cònsol francès va exagerar el pes del republicanisme català en aquella revolta, però és ben cert que ens trobem en un moment clau, en el punt d’arrencada del republicanisme català, que s’alimentarà de les lluites polítiques i socials contra la regència d’Espartero. Tot just aquell any, Ramon Xauradó publica les seves Bases, un document de referència, si bé tindrà una difusió molt tardana. De fet, es publicaran a l’exili i no es donaran a conèixer fins força anys després, ja durant la revolució del 1868. Pocs mesos després, Abdó Terrades protagonitza la primera proclama republicana i socialista a la Font del Soc, al terme municipal de Figueres; tot un símbol del paper que jugarà l’Empordà en la penetració dels vents del republicanisme. En qualsevol cas, la revolta finalitzarà amb un balanç sagnant de 1.014 projectils llançats, 462 edificis destruïts o danyats i entre 20 i 30 morts. Però, malgrat tot, els ideals del republicanisme hauran estat sembrats i la llavor acabarà germinant al nostre país, sempre associat a la necessitat d’assolir majors quotes de llibertat i de representativitat política.

És en aquest context que apareix la primera publicació que fa bandera del republicanisme. Es tracta d’El Republicano, impulsada per Francesc de P. Cuello i l’empordanès Abdó Terrades. Entre els seus col·laboradors trobem els figuerencs Narcís Monturiol i Joan Tutau, dos personatges que posen de manifest el pes del republicanisme empordanès. El Republicano tenia un antecedent en les Hojas Sueltas, si bé aquestes es publicaven de manera esporàdica, sense continuïtat. En els primers números d’aquesta publicació, que es conserven a l’Arxiu Municipal de Barcelona, podem trobar els primers escrits del republicanisme català, amb un marcat accent social.

El Republicano obre una llarga llista de capçaleres que, amb denominacions diverses, assumiran l’ideari republicà. La major part d’aquestes publicacions tenen una durada molt curta, assetjades per la repressió governamental i les precarietats econòmiques, però posen de manifest, tal com ha assenyalat l’historiador Joan B. Culla, “la progressiva maduració ideològica del democratisme radical i la coordinació del periodisme republicà català amb l’espanyol i, àdhuc, internacional”. Aquest corrent penetra amb força arreu del territori.

La revolució de setembre del 1868 permet obrir un breu parèntesi de llibertats i es converteix en un terreny abonat per a l’expansió dels ideals i la premsa republicana. Però, paradoxalment, també enceta un període de divisions, de corrents enfrontats que es concretaran en una enorme proliferació de capçaleres. Malgrat tot, és durant el període de la Restauració monàrquica quan es produeix l’eclosió de les grans capçaleres republicanes, un procés que cal vincular molt més al dinamisme de la societat civil i a l’eclosió de la societat de masses que no pas a les condicions polítiques, altrament negatives per a la llibertat d’expressió. De fet, entre el 1902 i el 1923, en què hi havia una suposada normalitat constitucional, el país només va viure sense les garanties suspeses durant tres anys sencers (el 1904, el 1914 i el 1915). En tot cas, és en aquest context hostil quan es consoliden algunes capçaleres que es converteixen en autèntics referents dels sectors progressistes, com ara La Publicidad, El Progreso i El Diluvio. El procés de catalanització de la premsa republicana és progressiu i té el seu moment àlgid durant la Segona República, en bona part a remolc de l’embranzida que assoleix la premsa comarcal. A partir del 14 d’abril del 1931, amb l’establiment d’un règim republicà per al conjunt de l’Estat, el republicanisme esdevé oficialista; però, al mateix temps, afloren un munt de matisos. La consolidació de la llibertat de premsa permet que el sector creixi sense entrebancs i que avanci decididament cap a la modernització, amb diaris molt més visuals, publicacions especialitzades i la potenciació de gèneres informatius innovadors, com ara l’entrevista, el reportatge i la crònica. Tot i això, la repressió posterior al 6 d’octubre del 1934 és un bon vaticini d’allò que es produirà a partir del 1939, quan el republicanisme i tot allò que representa serà bandejat del tot, reduït a la memòria col·lectiva. Amb la transició democràtica, el règim monàrquic esdevé un dels pilars innegociables, juntament amb el paper de l’exèrcit i la unitat de l’Estat.

El republicanisme s’ha vist, durant molts anys, reduït a una proposta gairebé residual. No deixa de resultar simptomàtic que el 2011, en una enquesta de la revista Presència sobre la memòria de la Segona República, l’aleshores diputat de CiU Santi Vila qualifiqués el debat republicà de “divertiment intel·lectual”. El procés encetat pel nostre país ha donat, però, un nou sentit a la República, en aquest cas associat a la reivindicació d’un estat propi, que apareix associat a la forma de govern republicana. És en aquest nou escenari que el setmanari La República vol recollir el testimoni de tantes i tantes publicacions, però adequant-se a la nova realitat d’un país que ja viu en clau republicana.