BUSCANT DESTÍ
Les restes del dictador Francisco Franco han descansat “en pau” durant molts anys al Valle de los Caídos, malgrat el pas de governs socialistes i l’aprovació d’una llei de memòria històrica. Fa alguns mesos, però, una proposició de llei aprovada pel Congrés instava el govern espanyol a exhumar les restes del dictador. L’anunci de l’executiu socialista ha desfermat una reacció feixista
El 22 de novembre del 1975, l’abat de la basílica de la Santa Cruz del Valle de los Caídos va rebre una comunicació excepcional. En la carta, signada pel cap de l’Estat, Joan Carles de Borbó, se li notificava que dos dies abans “Déu havia servit endur-se Sa Excel·lència, el cap de l’Estat i Generalíssim dels Exèrcits d’Espanya, Don Francisco Franco Bahamonde”. A part d’aquesta informació, de la qual el prior ja devia tenir coneixement, Joan Carles I (que era el nom que havia pres el successor del dictador només unes hores abans) li comunicava la decisió de lliurar-li “les restes mortals de Sa Excel·lència [...] per tal que les rebeu i les col·loqueu al sepulcre destinat a l’efecte”. El cadàver del Generalísimo va arribar el mateix dia de la comunicació, per la qual cosa és evident que es tractava d’un requisit bàsicament formal, per deixar constància del lliurament del cos.
La decisió de ser enterrat al Valle de los Caídos no havia estat presa de manera formal pel mateix afectat. L’historiador Paul Preston es va fer ressò d’una conversa que es va produir l’1 d’abril del 1959, durant la inauguració del monument, en la qual el Generalísimo, mentre recorria la basílica en companyia de l’arquitecte Diego Méndez, li hauria indicat:“Bé, Méndez, i al seu dia, jo aquí, eh?” De fet, la família disposava d’un panteó a El Pardo, però Franco no havia donat instruccions sobre si volia ser enterrat en aquell lloc, al Tercio de la Legión, al Pazo de Meirás o en cap altre lloc. En tot cas, el president del govern, Carlos Arias Navarro, que va ser l’encarregat de llegir el testament polític del dictador, era ben conscient que la mort de Francisco Franco era un acte d’interès públic, per la qual cosa: “Serà enterrat allà on nosaltres diguem.” Segons sembla, a banda del simbolisme del lloc escollit, també es va tenir en compte la voluntat d’evitar les manifestacions contràries i el simple vandalisme.
El 28 d’octubre, quan la salut de Franco va empitjorar de manera ostensible, Arias Navarro va ordenar a l’arquitecte encarregat del monument, Ramon Aranda, que anés a revisar l’edifici i comprovés en quin estat es trobava. S’hi va presentar l’endemà i, sorprenentment, l’abat del Valle els va vetar l’accés. Poques hores després, l’arquitecte hi va tornar en companyia de la Guàrdia Civil, però aleshores es va trobar amb un altre obstacle, en aquest cas de tipus arquitectònic. Segons sembla, l’indret escollit no estava en condicions i, a més, hi passaven línies d’alta tensió i conduccions d’aire, per la qual cosa es va fer necessari desviar tots els conductes i formigonar l’espai per tal que pogués acollir les restes del dictador.
En tot cas, a partir del 22 de novembre del 1975, l’espai no només es va convertir en un recordatori incòmode de la repressió franquista i en un altar d’homenatge al fundador de la Falange, sinó també en la tomba del dictador que havia regit amb mà de ferro els destins d’Espanya durant gairebé quaranta anys. I, tot i que amb una capacitat de convocatòria progressivament menor, cada 20 de novembre l’indret es va convertir en un espai de pelegrinatge dels nostàlgics del franquisme, amb l’exhibició de banderes falangistes i l’exaltació del dictador; en definitiva, en una autèntica anomalia en l’Europa democràtica. De fet, en la llei de memòria històrica aprovada pel govern del PSOE el 2007, es dedicava un article sencer a remarcar: “En cap lloc del recinte es podran dur a terme actes de naturalesa política ni exaltadors de la Guerra Civil, els seus protagonistes ni el franquisme.” Malgrat tot, les organitzacions franquistes han tingut via lliure per manifestar-se davant el monument. I, de manera paral·lela, els governs de torn hi han abocat una gran quantitat de recursos públics amb la mateixa frivolitat que ho han fet a la fundació que du el nom del dictador. Per donar-ne exemple, el passat diumenge 15, milers de persones van desfilar fins al Valle onejant banderes franquistes i cridant “Franco, Franco, Franco!”, sense que hi hagi constància de cap actuació de les forces de seguretat. A l’interior de la basílica, mentrestant, se celebrava una missa en record al dictador, presidida pel deu besnét Lluís Alfons de Borbó.
Un procés complex
Malgrat el desig expressat pel govern de Pedro Sánchez, l’exhumació de les restes del dictador no serà gens senzilla. Tot i la predisposició del cardenal arquebisbe de Madrid, fonts de l’Església consultades per aquest setmanari han remarcat que “encara no hi ha hagut reunions sobre el tema”, si bé s’han afanyat a puntualitzar que els que han de prendre una decisió han de ser els polítics i la família, perquè “sempre cal comptar-hi per al trasllat d’un familiar”. La família, en aquest sentit, s’ha manifestat radicalment en contra del trasllat i, a través d’un comunicat, ha deixat molt clar que en cas que l’exhumació arribés a fer-se, “no es farien càrrec de les restes”. La família no ha estat l’única que s’ha manifestat en contra del trasllat. El 15 de juliol passat, la presidenta del Movimento por España, una de les organitzacions que es van manifestar contra l’exhumació, proclamava des del Valle de los Caídos: “Franco no està mort. Tots els que estan morts en Crist no estan morts.” Estigui o no enterrat en Crist, Franco és ben viu i la seva figura segueix generant maldecaps més de quaranta anys després de la seva desaparició física.
La petjada de Primo de Rivera
-
L’enterrament de Primo de Rivera a Jerez el 1947. Arxiu. -
L'estàtua eqüestre del dictador a Jérez de la Frontera Arxiu. -
Franco durant una visita d’obres al Valle de los Caídos el 1940 EFE.
El 26 de març del 1947, les restes de Miguel Primo de Rivera van ser traslladades des del seu exili a París fins a Jerez de la Frontera, la seva ciutat natal. Ho van fer amb tots els honors, com corresponia a un referent per a les autoritats franquistes. Hom va aprofitar l’avinentesa per senyalitzar altres espais vinculats al dictador, de manera que, banda de la tomba, el visitant de Jerez també trobarà indicats altres indrets, com ara la casa on va néixer, i, fins i tot, la pica baptismal amb què el van batejar. El dictador, a més, té una plaça dedicada i una estàtua eqüestre a la plaça de l’Arenal que es va intentar retirar, sense èxit, el 2004. El tinent d’alcalde d’aleshores, Pedro Pacheco, va declarar: “La història és la història. Que no vinguin aquí ara uns salvapàtries a intentar modificar la història.”
Els viatges de Sanjurjo
En vida, el general José Sanjurjo es va fer famós per la seva dèria colpista. Va participar en l’aixecament del 1923, en el del 1932 i en el del 1936, si bé en aquest cas va perdre la vida en un accident aeri quan es disposava a abandonar el seu exili a Estoril per afegir-se als revoltats. Una vegada mort, va camí de ser conegut pels seus viatges mortuoris. Durant molt anys, les seves restes van descansar al Mausoleo a Los Caídos, a Pamplona, juntament amb les d’un altre colpista, Emilio Mola, i sis combatents franquistes més. Però el 16 de novembre del 2016, l’Ajuntament va aconseguir la retirada de les restes, que van ser traslladades al pavelló dels Herois Regulars del cementiri de Melilla, el 23 de març de l’any passat. L’enterrament no va ser excessivament discret. Contràriament, hi van assistir el comandant Fernando Gutiérrez Díaz de Otazu i el president de Melilla, Juan José Imbroda, del PP, tot i que el Ministeri de Defensa, aleshores en mans del PP, va remarcar que la cerimònia havia estat “privada i íntima”. Fa pocs dies, però, un jutge ha ordenat retornar les restes a Pamplona amb l’argument que “la condició de les persones que hi havia enterrades es pot considerar com una menció o un símbol [franquista]”.
El monument als “caiguts per Déu i per Espanya”
L’1 d’abril del 1940, Franco va signar el decret amb què donava el tret de sortida a la construcció del Valle de los Caídos. Es tractava d’una data significativa, just un any després de la darrera notificació de la guerra. El document, amb el típic llenguatge amb olor de naftalina, expressava la necessitat que “les pedres que s’aixequin tinguin la grandesa dels monuments antics, que desafiïn el temps i l’oblit i que esdevinguin un espai de meditació o de repòs on les generacions futures rendeixin tribut d’admiració als que els van deixar una Espanya millor”. Les obres es van perllongar fins al 1958 i el gruix de la feina va anar a càrrec de presoners, a qui s’obligava a treballar en condicions duríssimes. En el seu llibre Els esclaus de Franco, l’historiador Rafael Torres va avaluar en 20.000 els presos republicans que es van veure obligats a participar en la construcció del mausoleu. El monument es va omplir de restes de milers de “caiguts per Déu i per Espanya”. Però els seus estadants més il·lustres hi van arribar el 1959 i el 1975. El primer, el fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera; el segon, el Caudillo, que havia ordenat la construcció del recinte. Des d’aleshores, cap govern ha anat gaire més enllà de la voluntat de despolititzar l’espai, però sense entrar a fons en el destí de les restes dels feixistes.