Relleu generacional i molt més
Dos politòlegs i un sociòleg desgranen alguns motius que expliquen el comportament ciutadà davant els comicis electorals, així com la creixent transferència de vots d’uns partits a uns altres
BERTA BARBET
JORDI MATAS
ÁNGEL BELZUNEGUI
. SARA MUÑOZ
smunoz@lrp.cat
Quines són les claus que expliquen la transformació de l’escenari polític català? La volatilitat ideològica s’ha situat en nivells fins ara desconeguts? Influeixen les xarxes socials en la presa de decisió del vot? Dos politòlegs i un sociòleg responen a aquestes i altres qüestions que miren d’explicar el comportament ciutadà a casa nostra davant les urnes.
Jordi Matas, catedràtic en ciència política i de l’administració de la Universitat de Barcelona, parla de la dificultat que suposa ponderar les causes de l’evolució del vot, però ell s’atreveix a relacionar-les amb una confluència de factors: el canvi generacional, la crisi dels partits tradicionals i la conjuntura política actual en el cas de Catalunya, que condueix a una sacsejada molt bèstia del sistema de partits català. Encara n’afegeix un parell més: els casos de corrupció que esquitxen alguns partits i la crisi econòmica que erosiona la societat a partir del 2008.
L’actual conjuntura política, segons Matas, contribueix a explicar el transvasament de vot d’unes forces a unes altres: “La lleialtat als partits s’entén d’una altra manera, sobretot entre la gent jove, i les enquestes demostren que ja no es vota per inèrcia i que el nivell de confiança en les formacions polítiques pot ser molt baix, un fet que ajuda a entendre que es pugui variar el vot amb certa freqüència.” A més, indica el catedràtic de la UB, “se suma la decepció de moltes persones amb la manera com s’ha donat resposta als casos de corrupció, a la crisi entre Catalunya i l’Estat espanyol i als problemes de tipus social”.
“El nou còctel disposaria finalment de dos elements més –subratlla Jordi Matas–, l’aparició de les noves forces polítiques i el fet que la població, en línies generals, està més informada i ha incorporat les converses polítiques en les relacions personals.” Aquestes relacions, sota el seu parer, tenen molta més influència que no pas les xarxes socials, que no considera un mitjà “prou sòlid”. Finalment, Matas opina que a Catalunya és més oportú parlar de “pluralisme” que no pas de “fragmentació”, i diagnostica un problema “amb la cultura de pactes”.
canvis d’estratègia
Berta Barbet, politòloga de la Universitat Pompeu Fabra, considera que el canvi generacional “és un element molt important per explicar l’evolució del vot ciutadà”, però també cita “el canvi d’estratègia d’alguns partits, un cert alineament d’alguns espais i l’entrada en un període d’inestabilitat que fa que la gent no tingui clar què votar”. Barbet assenyala també que els partits, actualment, “tenen una identitat més dèbil”, i explica que ja fa molts anys que es fa palès el vot dual, que permet als electors decidir en funció de cada cita electoral. Sobretot a partir del 2008, quan la crisi econòmica “genera interès per la política i una crisi de legitimitat política”.
Quant a les aliances entre partits, la politòloga veu “molt difícil, gairebé impensable, canviar les aliances dels darrers anys mentre no es resolgui la qüestió catalana”. I precisament mira cap al procés per argumentar el trencament de l’eix dreta-esquerra: “El tema català ha trencat aquesta lògica, i ara veiem votants de l’esquerra que de cop voten la dreta, i a la inversa.” “Ara impera el vot de la lògica”, conclou.
un fenomen PER estudiar
Ángel Belzunegui, doctor en sociologia i professor de la Universitat Rovira i Virgili, observa que en els darrers anys “Catalunya ha experimentat una marcada transformació en el sistema de partits que denota una transformació més profunda encara, que és la de la representativitat i la de la legitimitat dels actors institucionals”. Belzunegui es mostra convençut que aquest fenomen “s’estudiarà com a exemple de la ciència política un cop es tinguin totes les peces que composen aquest trencaclosques” i afegeix que “fins i tot hi haurà visions diferents i interpretacions del que ha passat.” La crisi de legitimitat, assenyala, “encara continua i és un fet poderós que serveix per sumar sensibilitats polítiques”.
El sociòleg assenyala també “la crisi de representativitat dels partits polítics que havien estat centrals en la política catalana”, la qual “no es pot deslliurar de la crisi de legitimitat anterior, ja que són aquells partits els que van construir, o ajudar a construir, l’arquitectura institucional de l’Estat espanyol, inclòs l’àmbit territorial”. Recorda que tant a Espanya com a Catalunya han aparegut nous actors polítics que qüestionen la representativitat dels actors tradicionals. “Si a això sumem factors de corrupció i de clientelisme institucional, tenim la tempesta perfecta perquè el sistema de partits coneguts fins ara salti pels aires”, indica. Ángel Belzunegui assenyala, a més, que l’actual panorama polític català “mostra una lluita creuada entre diferents actors, ja que no només assistim a un conflicte entre forces independentistes i no independentistes, sinó que al si de cada bloc també hi ha conflicte per l’hegemonia i el lideratge”.
Pel que fa a la lleialtat a una força política, és de l’opinió que les persones “cada vegada es comprometen menys a llarg termini”, i aclareix que “això no vol dir que no es comprometin, sinó que ho fan amb data de caducitat”, i recorda que als joves de les noves generacions se’ls repeteix fins a la sacietat que el més important és tenir una actitud flexible, adaptativa...
D’altra banda, assenyala: “Estem més informats i la gent en general té més criteri a l’hora de sospesar a qui donarà la confiança en unes eleccions, a banda, lògicament, de l’existència d’un substrat ideològic.” Pel que fa al paper de les xarxes socials, considera que tenen una influència “relativa”, però sí que admet que “actuen com a distribuïdores d’informació que arriba a molta gent, per tant, apareixen com un agent important a l’hora de la socialització política”, i afegeix: “A més, internet ho conté tot, o almenys aquesta és la sensació, i en particular els joves naveguen per internet a la recerca d’informació que puguin contrastar.”
Finalment, Ángel Belzunegui vaticina que en el futur se seguirà presenciant un Parlament català on participaran molts actors i on serà impensable el bipartidisme. “La societat és plural, és una obvietat, i el sistema polític el que fa és reflectir aquesta pluralitat.” I exposa un repte: “Governar col·legialment a través d’acords entre diverses forces polítiques.” Per aconseguir-ho, matisa aquest sociòleg de la URV, es requereix “un aprenentatge, una manera diferent de fer política, la superació d’etapes en què un sol partit, o com a molt dos, es repartia tot l’espai institucional en sentit ample”.
Un percentatge consolidat
Per molt que algunes persones puguin variar el destí de la seva papereta electoral, ja fa anys que a Catalunya s’han consolidat dos blocs: el nacionalista independentista i l’unionista. Tots dos se situen al voltant del cinquanta per cent. Aquesta frontera tan minsa i el fet que la qüestió nacional no hagi experimentat aquesta escalada fins als darrers temps ha permès que en els últims divuit anys el país s’hagi vist governat per tres executius de CiU, dos del tripartit d’esquerres, un de Junts pel Sí i, finalment, per l’actual govern de Junts per Catalunya i ERC. Les grans novetats han estat les irrupcions de Ciutadans i dels Comuns, elements que no han distorsionat els dos blocs preestablerts. Sí que destaca de la darrera etapa el creixement del desig d’independentisme entre els votants de l’antiga CDC. L’any 2006, menys del 20% dels votants de CiU volia la independència. Actualment, segons les darreres dades oficials, la xifra voreja el 75%.