El dossier

Les lliçons del primer autonomisme

Fa cent anys, Catalunya va impulsar el primer procés autonomista, que va desfermar una onada de protestes arreu de l’Estat, va provocar una negativa gairebé unànime al Congrés i, finalment, va derivar en una proposta de referèndum

UNANIMITAT
“El plebiscit té el suport del 98% dels municipis inscrits, que representen més de 2 milions d’habitants i sensibilitats polítiques ben diverses”

A finals del 1918, el món està trasbalsat. La Primera Guerra Mundial és a les acaballes i ha deixat un rastre de destrucció i misèria, amb més de 9 milions de morts. El conflicte també ha estat, en paraules de Rovira i Virgili, “la guerra de les nacions” i ha sacsejat, de dalt a baix, el mapa europeu: els vells imperis (el rus, l’alemany i l’austrohongarès) s’han esfondrat i han aparegut nous estats (Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia i Txecoslovàquia). Alguns mesos abans de la fi del conflicte, el president dels Estats Units, Thomas W. Wilson, ha donat a conèixer el seu programa de catorze punts, condició necessària per aconseguir la pau. Entre aquests punts, hi ha el dret dels pobles a la lliure autodeterminació. Arreu de Catalunya s’organitzen actes de reconeixement a la figura del president americà. L’Ajuntament de Barcelona acorda nomenar-lo ciutadà honorari, tot remarcant que és el “defensor del principi de les nacionalitats, representant dels principis universals de l’internacionalisme de pau i humanitat”.

Per la seva banda, Espanya ha aconseguit mantenir-se neutral durant tot el conflicte mundial, però n’acabarà patint les conseqüències. L’encariment de les subsistències afecta especialment els sectors populars. Des del 1916, la situació social esclata amb especial virulència, els moviments vaguístics se succeeixen i les organitzacions sindicals creixen a un ritme accelerat. A la crisi social, s’hi afegeix l’esfondrament definitiu del sistema polític de la Restauració. Des del 1917 i fins al 1919, se succeeixen els governs de concentració, tres per any. Les dues grans tendències polítiques (liberals i conservadors) s’han fragmentat en múltiples famílies mentre creix el pes d’altres partits.

Fa dies que els principals diaris del país proclamen que ha arribat l’hora de l’autonomia. La Veu de Catalunya, el portaveu oficiós de la Lliga Regionalista, remarca: “Tots els catalans hem d’estar preparats per a la lluita i la victòria definitives. Mai Catalunya no ha albirat tan propera la victòria.” El 20 de novembre, nou dies després de la signatura de l’armistici que posa punt final a la guerra i onze després de la caiguda de l’anomenat govern nacional, el líder dels catalanistes conservadors, Francesc Cambó, proclama al Congrés: “És l’hora de l’autonomia de Catalunya per la situació del món i la d’Espanya […] i convido el govern i els representants polítics a arribar a un acord i plantejar i resoldre un problema substantiu.”

És en aquest context que es du a terme la primera gran campanya per l’autonomia que, tot i concentrar-se en pocs mesos (entre el novembre del 1918 i el febrer del 1919), es viu amb una especial intensitat. El tret de sortida és una consulta escrita de l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local de la Mancomunitat. El primer punt d’aquest qüestionari proclama: “Catalunya actualment necessita l’autonomia per desenrotllar íntegrament totes les seves energies i ocupar el lloc que li correspon per tal de complir la seva missió en el ressorgiment d’Espanya.” El plebiscit tindrà un suport gairebé unànime: s’hi adhereixen un 98% dels municipis inscrits, que representen més de 2 milions d’habitants i sensibilitats polítiques ben diverses. Els resultats del plebiscit serà el punt de partença d’un projecte de bases. A proposta del president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, una comissió parlamentària assumeix el repte de redactar-lo. El procés és extraordinàriament ràpid i té un ampli consens, tan polític com social. El document parteix, tal com ha indicat l’historiador Albert Balcells, “d’una Catalunya virtualment sobirana que pacta d’igual a igual amb l’Estat espanyol”. En realitat, no es tracta d’un text articulat d’estatut, però les bases són prou clares per constituir un punt de partença per al debat.

1918
“Una unanimitat de tal naturalesa no és una nerviositat col·lectiva momentània” Josep Puig i Cadafalch President de la Mancomunitat

La preocupació del monarca

Segons explica Francesc Cambó a les seves memòries, en una trobada que va mantenir amb Alfons XIII per acomiadar-se després del seu pas pel Ministeri de Foment, el rei li hauria confessat el temor “que es produeixi un esclat revolucionari a Catalunya [...] i es creï a la capital catalana una situació anàrquica, pròleg de l’anarquia a tot Espanya”. El monarca estava preocupat. I en tenia motius: feia vuit anys que havien destronat el rei de Portugal i ara ho havien estat el tsar de Rússia i els emperadors d’Alemanya i Àustria. Per tal de fer front a aquesta situació, Alfons XIII proposava “satisfer de cop les aspiracions catalanes, per tal que deixin de sentir-se revolucionaris i mantinguin la seva adhesió a la monarquia [...]”. I sentenviava: “Cal donar l’autonomia de Catalunya immediatament.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor