El dossier

El rebuig dels partits

“Si el projecte de bases presentat per la delegació catalana és rebutjat pel Congrés, serem eliminats de la política general”
Francesc Cambó
Lliga Regionalista
“L’exemple em diu que l’explosió de nacionalismes, sigui on sigui, és signe de desventura, senyal de decadència i de mort”
Alacá-Zamora
Partit Liberal
“És que potser penseu que no defensarem els mestres, que representen la unitat de pensament, la unitat d’Espanya?”
Gascón y Marín
Albista
“Veient com es retiren d’aquests bancs, he de dir que la meva fe en aquest amor seu a Espanya comença a esquerdar-se”
Romanones
President del govern

El 10 de desembre del 1918, l’endemà de la manifestació que ha omplert els carrers de Madrid en contra del projecte d’Estatut, el comte de Romanones presenta el seu nou govern al Congrés. El seu antecessor, Manuel García Prieto, no s’ha mantingut ni un mes en el càrrec, i ell no arribarà ni a mig any. La inestabilitat política i la pressió als carrers configuren, doncs, l’escenari en què es produeix el debat parlamentari. Després de la breu presentació de Romanones, s’enceta el debat. L’hemicicle és ple de gom a gom. L’endemà, les cròniques d’alguns diaris insinuaran que “la gent, preocupada per la intervenció del senyor Cambó, ni tan sols va escoltar les paraules del president del Consell”.

El primer a prendre la paraula és Francesc Cambó. El líder de la Lliga Regionalista serà l’encarregat de presentar el projecte de bases. Després de reconèixer l’oposició que ha despertat el document, reivindica la implicació del seu partit en la governabilitat de l’Estat com un aval per al projecte i adverteix que, si aquest és rebutjat, seran “eliminats de la política general”. En tot cas, Cambó considera que el seu pas pel govern posa en evidència que l’autonomia catalana i la “grandesa d’Espanya” són perfectament compatibles; una teoria que centra els atacs dels seus adversaris. Francesc Cambó puntualitza que les bases que es porten a debat no equivalen a un projecte de llei, però demana un compromís ferm. L’element central del seu discurs (i, de fet, el de la esta d’intervencions) és la compatibilitat entre la sobirania que es reclama i el manteniment de la sobirania espanyola. Cambó, a més, adverteix de la necessitat d’evitar les col·lisions entre el poder regional i l’estatal i aclareix que no s’acontentaran amb una simple descentralització administrativa, tal com es mostren disposats a acceptar la major part dels partits dinàstics. El líder de la Lliga clou la seva intervenció amb un advertiment, ben premonitori: “Si no arribem a la compenetració, el problema és irresoluble; però penseu que no tenim dret a una solució d’hipocresia.” L’endemà, bona part de les capçaleres de la premsa destaquen que Francesc Cambó ha estat, en la seva intervenció, “concís i contundent”. El diputat ja acumula, en aquells moments, un notable bagatge parlamentari i un remarcable prestigi polític, fins i tot entre els seus adversaris.

Un “no” rere l’altre

Després del discurs de Cambó, es comencen a posicionar els portaveus dels partits dinàstics. El primer a fer-ho és Niceto Alcalá-Zamora, portaveu dels liberals i, en certa manera, del govern. El líder liberal parteix d’una visió pessimista de les reivindicacions catalanes; i, tot seguit, intenta demostrar que les bases es corresponen a un model federal i no a una autonomia concedida pel poder central. A partir d’aquest supòsit, es dedica a rebatre, una a una, les bases: remarca que la possibilitat d’ampliar el territori genera “recel en totes les regions” i convida els proponents a limitar-se a les quatre províncies catalanes. També reclama que s’especifiquin les competències reservades a l’Estat i es nega a acceptar una “hisenda nacional disminuïda”. Alcalá-Zamora té una dedicatòria especial per al líder de la Lliga. Li etziba una frase que ha passat a la història. Concretament, li diu que “no es pot ser a la vegada Bolívar de Catalunya i Bismarck d’Espanya”, una ocurrència que pretén retreure la presumpta incompatibilitat de governar Espanya i, al mateix temps, reclamar l’autonomia de Catalunya.

EL DISCURS DE MAURA

Tanmateix, el discurs que aixeca més expectació és el d’Antonio Maura. Tot i que representa la cinquena força, la seva trajectòria política, amb la presidència del Consell de Ministres en diverses ocasions (la darrera, fins al 9 de novembre anterior) fa que la seva intervenció sigui especialment rellevant. I, de fet, és la que accelera el desenllaç del debat. El diputat conservador intenta diluir la reivindicació de l’autonomia regional en la de la municipal i remarca que el retard en els projectes de reforma municipal han provocat que “Catalunya hagi pres la davantera en la petició”. Maura ressegueix els orígens de la nació espanyola i remarca que “és perillós donar l’esquena a aquesta realitat jugant amb el concepte de federació perquè [...] darrere d’aquest hi ha la idea que, dissolt el vincle federal, les parts d’Espanya serien independents, que és el que passa en les federacions”. Però la part més interessant del discurs de Maura és quan entra de ple en l’essència i el contingut del projecte. En el primer cas, qüestiona tant la sobirania com la bilateralitat que es desprenen del document de bases de la Mancomunitat: “Això suposa no només la paritat, no només la igualtat, no només la identitat de l’autonomia regional i del poder de l’Estat, sinó també la derogació del poder de l’Estat.” I, tot seguit, rebutja les competències que es reclamen en el document de bases. Finalment, desenterra l’eterna contraposició entre autonomia municipal i regional, tot decantant-se per la primera”. El líder conservador, que ha estat interromput constantment amb aplaudiments, acaba la seva intervenció amb un símil recurrent: “La seva senyoria no té opció, ni la tindrà ningú, perquè no es tria la mare, ni es trien els germans, ni la casa paterna, ni la pàtria on es neix.” Ja sigui per aquesta ocurrència o per la resta del discurs, el líder conservador provoca “grans, perllongats i repetits aplaudiments i aclamacions” que arriben des de tots els racons de l’hemicicle. Allò que no recull l’acta de la sessió, però, és que després d’abandonar el saló de sessions, es reprodueixen les felicitacions i els crits de “Visca Espanya!”

Allà mateix, un exministre conservador sentencia que “és Espanya la que ha parlar aquesta tarda a través de Maura”. Aquest és, precisament, el problema. El líder del PSOE, Julián Besteiro, descriu obertament el dilema que hi ha al damunt de la taula: “Jo crec que si Espanya és el que ha dit Maura i el que signifiquen els aplaudiments que ha rebut el seu discurs, Catalunya tindrà la necessitat de separar-se d’Espanya.” Unes paraules pronunciades gairebé cent anys enrere i que tenen una vigència evident.

1918
“La seva senyoria [Francesc Cambó] no té opció, ni la tindrà ningú, perquè no es tria la mare, ni es trien els germans, ni la casa paterna, ni la pàtria on es neix” Antonio Maura Líder dels conservadors
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor