Explicant el país al món
El llibre de Carles Puigdemont, ‘La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa’, culmina una tradició de més de tres segles, en què els catalans han intentat explicar-se al món
“Hi ha interès a saber per què hem arribat fins aquí i què proposem a Europa. [...] Interès a conèixer amb molt més detall una crisi que ha irromput amb una gran intensitat a partir del referèndum de l’1 d’octubre i que ha situat al cor d’Europa un problema polític la transcendència del qual ja havia percebut tothom.” La reflexió anterior correspon al pròleg de l’edició catalana del llibre de Carles Puigdemont, La crisi catalana (La Campana, 2018). El president de la Generalitat, que és periodista, es va dedicar durant molts mesos a resseguir el coneixement del cas català a l’exterior. I va rastrejar la premsa d’arreu del món des dels fets de Prats de Molló (el 1926) fins a principis dels anys noranta, quan a la caiguda del mur de Berlín s’afegia la fita dels Jocs Olímpics, que es va convertir en un aparador excepcional al món. En tot cas, el títol del llibre Cata...què? resumia perfectament les dificultats per donar a conèixer la realitat del nostre país. Catalunya era, fins aleshores, una entitat política desconeguda per a la immensa majoria dels europeus i que només ocupava les portades o les columnes dels diaris o els informatius a batzegades, a partir d’algun esdeveniment excepcional, ja fos la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril del 1931 o la caiguda de la dictadura franquista i el procés cap al model autonòmic.
Avui, paradoxalment, aquell jove periodista s’ha convertit en la cara més visible d’una etapa excepcional en què la reivindicació dels catalans ha ocupat i preocupat les cancelleries i les institucions internacionals, ha centrat reportatges, portades i articles d’opinió i d’anàlisi als principals mitjans de comunicació; i, allò que resulta més significatiu, fins i tot s’ha fet familiar entre els ciutadans europeus. Quan passejava per Alemanya o quan ho fa per Bèlgica, el president de la Generalitat és una persona coneguda i els europeus saben perfectament quines són les demandes catalanes, més enllà que puguin compartir-les.
Malgrat tot, els esforços per explicar-nos al món venen de molt lluny. De fet, es van iniciar quan el país ni tan sols havia perdut les seves llibertats. Fa alguns anys, Michael B. Strubell va donar a conèixer dos opuscles editats des de Londres poc abans de la ratificació del Tractat d’Utrech, que va tancar el conflicte dinàstic al mateix temps que sentenciava el destí de Barcelona i el conjunt del Principat. De fet, l’apel·lació a la corona britànica es va mantenir com una constant durant la primera meitat del segle XVIII, amb documents tan rellevants com Via fora als adormits, en què es reclamava el compliment del Pacte de Gènova, que Catalunya havia subscrit amb Anglaterra trenta anys després que aquest hagués estat signat; però, si fem cas al material imprès destinat a l’exterior, es van anar diluint a poc a poc fins a finals del segle XIX, quan una part de la societat catalana va començar a apostar pel catalanisme polític i es van tornar a reprendre els esforços de comunicació a l’exterior, si bé molt més centrats en l’Estat francès, que hom associava a un mirall de llibertat i de progrés. Més endavant, els destinataris no van ser només les potències europees, sinó també els organismes internacionals.
Els esforços han tingut formats diversos. Dit en altres paraules, no només s’han traduït a través de contactes més o menys formals que gairebé no han deixat rastre, sinó també en un munt d’informes, opuscles i llibres que s’han convertit en autèntics tresors. La Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Històric de Barcelona conserven bona part d’aquest material, però també pot localitzar-se en arxius i biblioteques d’arreu del món, una prova evident que va circular amb profusió. Aquest documents s’han editat en situacions molt diverses; en períodes de repressió, però també en moments en què s’han obert finestres d’oportunitats per trobar un encaix satisfactori a l’Estat espanyol. També ha estat determinant el context internacional. Val a dir, en aquest sentit, que l’auge del moviment no ha coincidit amb els períodes en què el mapa europeu s’ha sacsejat, com ho demostren els casos del 1918, el 1945 o el 1989. Alguns documents han estat editats per entitats catalanes a l’exili o per catalans que s’han abocat de ple a internacionalitzar “el cas català”. En aquest sentit, cal esmentar els casos de Joan Estelrich, Josep Castanyer, Francesc Maspons i Jaume Miravitlles, autèntics precursors de la internacionalització del cas català.
els trets comuns
Malgrat les diferències, el comú denominador de tots aquests esforços ha estat la voluntat d’explicar-se al món, de detallar d’on venim i cap a on volem anar. De fet, cada document esdevé una radiografia molt fidel de la situació del nostre país en un moment molt determinat, de l’estat de la cultura i la llengua, de les polítiques repressives o de les concessions dels governs espanyols de torn; i, per damunt de tot, de les aspiracions catalanes en cada moment. En alguns casos, es tracta de documents d’una notable qualitat, com ara el Llibre blanc editat per la revista Catalunya el 1956 i que esdevé una autèntica enciclopèdia del país en un moment molt complex; una anàlisi feta pels millors especialistes, com ara Joan Corominas, Marc Aureli Vila i Pere Bosch Gimpera.
Més enllà del diagnòstic, en els documents s’aposta per fórmules diverses per resoldre la “qüestió catalana”, ja sigui la recuperació de les llibertats perdudes el 1714 (en el cas dels primers textos), la via autonomista o federal (durant el segle XIX i bona part del XX) o directament la separatista o independentista. En algun cas fins i tot es formulen propostes que ens poden semblar inversemblants, com ara la que apareix en un llibret del 1898, en què se sospesa la possibilitat d’annexionar-se a França, una proposta que cal vincular al desprestigi de l’Espanya després de la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar. En tot cas, es fa difícil saber la repercussió que van arribar a tenir cadascun d’aquests documents. Dit en altres paraules, resulta complicat conèixer si algun periodista va llegir el llibret La question catalane que el Comitè Nacionalista Català de París va enviar-los el 1898 o si algun mandatari de la Societat de Nacions va fullejar la petició lliurada el 1924. La vocació de Catalunya per explicar-se al món queda perfectament acreditada. L’esforç ha estat notable, constant. Una altra cosa és que Europa i el món sencer estiguin disposats a escoltar-nos i a atendre les nostres raons.
2018
El president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, explica al ciutadà europeu les motivacions dels catalans i els convida a convertir-les en una oportunitat per a Europa en la mesura que pot demostrar que els interessos dels ciutadans se situen per damunt dels d’alguns estats membres.
