ON ÉS LA REBEL·LIÓ?
Els líders independentistes posen en evidència el despropòsit jurídic de les acusacions que els mantenen a presó des de fa més d’un any i apel·len al dret de la societat catalana a exercir l’autodeterminació
El relat de la querella del fiscal Maza que va engegar aquest procés contra l’independentisme català s’ha evidenciat aquesta setmana a la sala del Suprem com una gran construcció fictícia i interessada, que els processats han contrarestat de manera contundent i eloqüent. Un gran despropòsit jurídic que es fa més evident quan es contrasten els arguments que han exhibit les acusacions durant els interrogatoris –uns cotxes aixafats, una colla de tuits, algun correu, uns anuncis publicitaris o unes factures que no són factures– amb els llargs mesos que fa que són a la presó els líders independentistes i les gravíssimes penes a què s’enfronten. “Em considero un pres polític, i això és un judici polític”, va dir l’expresident de l’ANC Jordi Sànchez en començar la seva declaració, com abans ho havien fet Junqueras i Romeva.
La paradoxa és que l’acusació de rebel·lió, la que manté en presó preventiva nou dels dotze processats, ha estat gairebé desapareguda de la sala aquesta setmana. Només amb l’excepció de l’interrogatori a Jordi Sànchez, que fa pop de 500 dies que és a la presó acusat d’aquest delicte i no de cap altre. La fiscalia deixa el relat de la violència per a moments més propicis, amb les declaracions dels policies que van intervenir l’1-O i els informes construïts per la Guàrdia Civil i que sostenen el sumari. Serà aleshores quan tornarà a aparèixer. La fiscal Consuelo Madrigal –l’ex-fiscal general de l’Estat que durant el seu mandat va assegurar que estava preparada per defensar per la via penal el respecte a la Constitució davant el “desafiament independentista”–, va donar algunes pistes de la seva tesi, que després va anar desgranat el fiscal Zaragoza en l’interrogatori a Jordi Sànchez: les manifestacions “massives i espectaculars” que situen l’ANC i Òmnium com els responsables de proporcionar la munició, en forma de masses de gent, al govern i al Parlament per fer efectiva la seva voluntat rebel i atemptar contra la unitat d’Espanya.
Bona part, fins ara, de l’interrogatori de la fiscalia i l’advocacia de l’Estat (Vox de moment és un convidat de pedra) ha anat dirigit a intentar demostrar una desobediència i una possible malversació, de moment només concretada en un factura proforma (el que ve a ser poc més que un pressupost) i poca cosa més que el convenciment de les acusacions que no es pot fer un referèndum sense una important despesa de l’administració. “Si no van fer cap despesa i no van organitzar res des de l’advertiment del Tribunal Constitucional, per què pensava que quan anés al seu col·legi hi trobaria urnes i paperetes per votar?”, és la idea amb què insistia en l’interrogatori dels consellers l’advocada de l’Estat, Rosa María Seoane. En la sessió maratoniana de dimecres, ja passades les nou del vespre, l’exconseller Mundó, serè i contundent malgrat l’hora, li va deixar clar: “Sí, vaig anar al meu col·legi i hi vaig trobar urnes i paperetes i vaig votar, va ser així”, una resposta que Rosa María Seoane va rebre amb alguna ganyota i un somriure que venia a dir “no em vacil·lis” i que ja li ha valgut els advertiments del president del tribunal en més d’una ocasió. “Faci les preguntes, però no pretengui que li agradin les respostes”, li ha dit Marchena més d’un cop.
desobediència
S’ha vist les acusacions vacil·lants, cometent molts, moltíssims, errors i amb algunes males intencions i greus manipulacions. S’han centrat, d’una banda, en la desobediència, que ha ocupat llargues estones d’interrogatoris per insistir fins a l’avorriment sobre les cinc o sis notificacions que van rebre els consellers –en algun moment tothom ja havia perdut el compte–. En aquestes notificacions judicials se’ls advertia de les lleis, decrets i resolucions suspeses pel Tribunal Constitucional i en el fet que se’ls emplaçava a abstenir-se de fer res ni de gastar ni un euro públic per tirar endavant un referèndum que havia estat declarat il·legal. La voluntat era concretar que les havien rebut i que n’eren conscients. Ningú hi va posar cap pega: “Sí, m’ho van notificar”, va ser la resposta habitual, seguida d’una altra frase: “A partir d’aquelles notificacions no vam gastar ni un euro públic en el referèndum.” O alguna advertència, com la que va fer Turull: “De vegades les advertències del TC arribaven tard, quan ja s’havia acabat un treball determinat i era difícil suspendre’l.” I no va desaprofitar l’ocasió per ser crític amb les dobles vares de mesurar i recordar a les acusacions que des del 2012 el govern espanyol ha desobeït fins a 25 sentències del Constitucional: “Això de posar-te el vestit de constitucionalista és una ganga, però si ets independentista la cosa ja va diferent. Jo, per una interlocutòria del Tribunal Constitucional, fa un any que soc a la presó... i després diran que no ens persegueixen per les nostres idees.” Tanta era l’obsessió en l’interrogatori sobre les advertències del Tribunal Constitucional i la declaració del referèndum com a il·legal amb què s’argumenta bona part de la causa, que la fiscalia fins i tot va qüestionar a Jordi Sànchez que no hagués fet cas d’aquestes advertències. “A mi, el Tribunal Constitucional no em va advertir de res”, li va rebatre Sànchez. “Jo no era diputat ni membre del govern. I l’ANC i Òmnium vam estar durant quinze dies fent campanya per a la participació en el referèndum i fent campanya pel sí. Mai, ni la seva fiscalia ni cap tribunal, em va fer cap advertència que no ho pogués fer.”
MALVERSACIÓ
Si es van gastar diners públics en el referèndum o no ha estat l’altre element clau de la setmana. L’argumentari exhibit per les acusacions és concreta en poc més de tres o quatre elements. En una suposada factura d’Unipost, l’empresa on després d’un registre es van trobar algunes paperetes i sobres dirigits a persones que suposadament havien de formar part de les meses electorals. La factura, però, va resultar que no és una factura, sinó una mena de pressupost enviat a la Conselleria de Benestar Social de la consellera Dolors Bassa. “Una factura? Només hi veig uns números, però això no és cap factura de la Generalitat.” Un altre dels elements es concreta en la disposició addicional 40 de la llei de pressupostos i amb una partida de 6 milions d’euros per a processos electorals. Senzillament, es va bloquejar i no es van utilitzar, van insistir els processats, que van recordar una vegada i una altra que les finances de la Generalitat estaven intervingudes pel govern espanyol, que disposava setmana a setmana de la més mínima despesa dels diferents departaments de l’administració catalana. Els anuncis de la campanya del referèndum són un altre dels elements de la suposada malversació, a partir de dues factures de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals –TV3 i Catalunya Ràdio–, sobre els quals Jordi Turull va ser taxatiu: “No s’han pagat i no es pagaran”, va dir apel·lant a un conveni sobre els espais gratuïts per al govern per a qüestions d’interès públic. També s’ha insistit en l’ús d’espais públics com a possible element de malversació. La majoria dels que es van utilitzar depenien d’ajuntaments o de la Conselleria d’Educació de Clara Ponsatí –a l’exili– i alguns centres cívics, aquests competència de la consellera Bassa. “Aquell cap de setmana [el de l’1-O] hi va haver un allau de peticions per fer actes als centres cívics”, va argumentar Bassa, que va assegurar que se’ls va deixar clar que els locals no es podien utilitzar a partir de les 6 del matí per una ordre judicial. I encara un últim element sobre el qual s’insistia repetidament a preguntar a tots els que van ser consellers del govern: el decret de convocatòria del referèndum. Un decret que no va signar només el president Puigdemont, sinó tots els consellers. Una firma solidària amb què sembla que la fiscalia veu la possibilitat d’imputar la responsabilitat a tot el govern de qualsevol despesa que hagués pogut fer qualsevol de les conselleries. Les explicacions dels consellers situaven aquesta firma solidària en un moment de massa soroll i com a demostració que anaven tots a l’una, i també pel convenciment i l’orgull personal del moment històric. “Va ser un dels moments més emotius i més transcendents de la meva carrera política”, els va dir Josep Rull amb un punt d’emoció.
‘ENNFOCATS’, COTXES I TUItS
En l’argumentari de la fiscalia, a banda de les manifestacions massives i amenaçadores i uns cotxes aixafats del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia, i les “muralles humanes” de l’1 d’octubre als col·legis lectorals, hi ha alguns altres elements que apareixen reiterament en l’argumentari de l’acusació. El primer i més estrambòtic, la pregunta inicial de cada interrogatori: “És vostè soci d’Òmnium o l’ANC?” “Sí, soc soci d’Òmnim, i de Càritas Diocesana [...] i del RACC. Que jo sàpiga no és cap delicte ser soci d’Òmnium, no?”, va contestar Turull, una pregunta sorprenent que també van fer a Forn i a Rull. L’altre interès de la fiscalia és saber si els acusats coneixien el document EnfoCats, intervingut durant el registre al despatx de Josep M. Jové de la Conselleria de d’Economia i Finances. Un document amb una prospecció d’escenaris sobre l’independentisme català. Un document que tothom ha assegurat que no havia vist mai fins que es va incorporar a la causa. “No n’encerta ni una”, va afegir Jordi Sànchez sobre les prospeccions que es fan en el document. Només va caler afegir una colla de tuits perquè en alguns moments semblés que la rebel·lió s’havia articulat via Twitter.
La voluntat de desmuntar l’acusació no ha impedit la contundència en els al·legats polítics de tots els processats i la defensa de l’ús d’una eina com el referèndum com a màxima expressió de la democràcia. “Fer un referèndum no és delicte”, i tots s’han encarregat de recordar que la celebració d’un referèndum il·legal va ser despenalitzada l’any 2005. Cap dels acusats ha desaprofitat la seva declaració per defensar el dret a l’autodeterminació i fer una defensa aferrissada del fet que l’independentisme català és un moviment pacífic.