L’intèrpret

Segons sembla, tot depèn de quin TC estiguem parlant. M’explico. Des de la instauració de la democràcia, el TC ha tingut tres fases diferenciades: de la seva creació el 1979 fins a l’any 2000 –primera majoria absoluta de la dreta espanyola–; del 2001 al 2014 –celebració 9-N–, i d’aleshores ençà.

Durant la primera fase, el TC es va guanyar la seva autoritat moral i jurídica i era respectat per tothom. Quan la dreta espanyola va arribar al poder van començar a fer nomenaments clau més polítics que jurídics al TC i van ser els anys en què es van produir enfrontament oberts i incompliments flagrants per part del TS i de la mateixa fiscalia respecte a decisions i sentències del TC (van desobeir, per exemple, decisions sobre justícia universal, prescripció de delictes i fins i tot, decisions relacionades amb la Sra. Presley). No només això, va ser el mateix govern de l’Estat el que –com s’ha dit en el judici– va deixar de complir fins a un total de 24 sentències del TC. I mai en aquells anys ningú es va plantejar que es podria cometre un delicte de desobediència. Curiosament, la cosa va canviar radicalment quan va ser el Parlament i el govern de Catalunya el que, seguint els precedents explicats i sent conscient que el TC havia quedat desnaturalitzat políticament –recordem la sentència de l’Estatut–, va decidir, en motiu de la consulta del 9-N, fer prevaler l’exercici d’uns drets fonamentals.

La reacció de l’Estat va ser doble: es va canviar la jurisprudència per poder condemnar per desobediència, però es va fer un pas encara més greu: a partir de l’1 de setembre del 2015 –amb motiu de les nostres eleccions– es va reformar de manera urgent i per lectura única la llei del TC, de manera que se’l va tornar a desnaturalitzar i de sobte deixar de ser el tribunal que feia d’àrbitre neutral entre les institucions per convertir-se en un jutjat d’execucions contra autoritats i particulars.

És per això que es defensa que ara estem davant un altre TC, que ha mutat jurídicament i que actua com una peça més del poder judicial. Si és així, el conflicte aleshores ja no és de desobediència constitucional delictiva, sinó de vulneració de la separació de poders. És per això que les defenses, en especial la de la presidenta Forcadell, s’emparen en la inviolabilitat parlamentària per defensar-se davant els advertiments, no del TC com a jutge neutral i interpretador de les lleis, sinó del TC com a poder judicial. Justament la inviolabilitat parlamentària es va crear en les democràcies liberals perquè el poder judicial mai pogués alterar ni la vida política ni les seves decisions, ni empresonar els seus representants legítims.

Si el judici es fes davant el TSJC, evidentment que es podria parlar en català. En celebrar-se al Tribunal Suprem, tribunal amb competència a tot el territori estatal, la llei només preveu l’ús de traductor per als que no parlin o entenguin el castellà, que és la llengua del judici. Un exemple el tenim en el judici a Sandro Rosell, on l’altre acusat, Joan Besolí, i alguns testimonis són de nacionalitat andorrana i parlen català amb traductor successiu: un andorrà no té l’obligació de parlar i entendre el castellà, en canvi, un ciutadà espanyol, com diu la Constitució, té l’obligació de saber castellà i el dret a usar-lo. Aquí rau la diferència de tracte.

Si bé per als acusats, d’acord amb la Carta de Llengues Minoritàries i Regionals del Consell d’Europa, és preveu aquest dret lingüístic, pel que fa als testimonis no hi ha res previst i cal concloure que si parlen i entenen el castellà no poden fer ús del català.

Un testimoni té l’obligació de respondre a totes les acusacions i defenses. Ara bé, si manifestes que no vols respondre a les preguntes, per exemple, de l’acusació popular Vox, el que ha de fer el jutge és advertir-te que, si no ho fas, et pot imposar una multa de 200 a 5.000 euros; si persisteixes, imposar-te la multa al mateix moment i, si tot i així no t’ho repenses, enviar la teva negativa a la fiscalia perquè se t’acusi de desobediència greu (castigada amb presó de tres mesos a un any o amb una multa de sis a divuit mesos –depenent dels ingressos–, una de les dues).

La peculiaritat d’aquest cas és que el motiu pel qual no es vol respondre a Vox no és per impedir l’acció de la justícia, el descobriment de la veritat o declarar sobre els fets, sinó per motius ideològics i en defensa de drets fonamentals. Per tant, se’ns obre un nou debat jurídic, ja que si desobeeixes el jutge però ho fas emparat en l’exercici d’un dret legítim pot ser que la teva actuació estigui justificada i siguis absolt; és a dir, has comès el delicte però no tens responsabilitat penal (és el que anomenem causes de justificació).

Davant un cas així, tot i que la llei no ho preveu, el testimoni podria optar també per manifestar la seva incomoditat ideològica o dir que declara per imperatiu legal, i el tribunal podria preguntar a Vox si davant aquestes manifestacions manté o retira el testimoni.