El dossier

De la violència i altres relats

La mobilització ciutadana pacífica no és una processó, sinó una manera de pressionar les autoritats

“Vivien en una realitat paral·lela, en una legalitat paral·lela.” Així estàvem els catalans els mesos previs al referèndum de l’1-O, segons l’exsecretari d’Estat d’Interior Antonio Nieto. “El món al revés”, a criteri de l’exdelegat del govern Enric Millo. Allà on hi havia manifestacions multitudinàries tumultuàries i violentes, nosaltres hi vèiem concentracions festives i familiars; allà on vèiem policies colpejant gent que resistia pacíficament, hi havia policies exercint l’ús de la força amb una “cura exquisida”. Els CDR havien desplegat la seva “habitual violència” molt abans de l’1-O, quan els catalans encara no havíem sentit mai aquesta sigla. I des del govern del PP ja sabien qui eren i sabien fins i tot si eren socis d’Òmnium o de l’ANC.

El coronel Diego Pérez de los Cobos ha ampliat aquesta setmana el relat a nombroses accions violentes –així en genèric i en inconcret–, la tensió, i la greu amenaça que es preparava –un referèndum declarat il·legal– i que va requerir el trasllat d’un gran contingent d’agents de fora de Catalunya i la seva actuació perquè els Mossos, personificats en el major Trapero, ni van fer ni volien fer res, segons el coronel. I hem sabut la por, l’angoixa i l’estrès que l’últim dia d’estiu del 2017 va viure a Barcelona la secretària judicial del jutjat número 13, durant l’escorcoll –completat sense interferències– a la Conselleria d’Economia. Sí, a fora hi havia una gran multitud de gent que protestava, cantava i, és clar, molestava. Una multitud que feia “el soroll típic de tumult”. Un so desconegut per a una gran majoria perquè, afortunadament, de “tumults” en el sentit jurídic, que és el que Montserrat del Toro va fer servir, no n’hi ha cada dia. Un soroll que juntament amb uns cotxes aixafats sembla que és el que de moment, i des de fa gairebé un any i mig, manté a la presó Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

La “violència”, com era d’esperar ha reaparegut amb força amb els testimonis de càrrec de les acusacions. Si els responsables polítics van veure la violència per la televisió, els responsables policials n’han relatat una percepció més propera –tots ells eren a Catalunya–, però igual d’inconcreta. Cap d’ells ha aconseguit contextualitzar els actes violents més enllà de mencionar vaguetats i d’utilitzar concentracions de protesta com a sinònim de violència. Accions totes plegades, amb l’excepció de l’1-O, on no hi va haver intervenció policial, ni detencions, ni ferits, ni tan sols danys considerables.

Relats, un darrere l’altre, a la sala del Suprem, que no poden concretar aquell alçament violent i aquella força que requereix la rebel·lió, ni l’alçament tumultuari de la sedició. Massa dies sembla que es confon a la sala del Suprem allò que és inconstitucional o il·legal, amb allò que és delictiu i allò que forma part de l’exercici dels drets fonamentals. I potser si els testimonis no poden concretar la violència exercida pels molts manifestants que durant la tardor del 2017 van sortir al carrer, és perquè les manifestacions van ser pacífiques. “La mobilització ciutadana pacífica no és una processó, sinó una manera de pressionar les autoritats”, és l’argumentari ben gràfic del magistrat Miguel Pasquau, jutge en actiu al Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia i articulista a la premsa. El mes de gener passat va escriure, a la revista digital CTXT, un article en què analitzava l’abast jurídic del dret a manifestació i dels perills de la seva limitació, un article que va decidir recordar via tuit el dia que Jordi Sànchez declarava al Suprem. “L’ordre constitucional es converteix en una altra cosa si comporta el preu de l’amenaça de penes de presó per convocar mobilitzacions pacífiques que poden eventualment arribar a no ser-ho”, argumentava Pasquau. En definitiva, ni uns cotxes aixafats, ni la violència exercida per algú que hagi pogut assistir a una manifestació poden ser fets atribuïts als organitzadors. S’està imposant la “versió tova” del dret de manifestació –advertia el magistrat–, aquella que redueix els drets fonamentals a les formes d’exercici més innòcues: “Protesti el que vulgui, però no faci servir cap forma de pressió, i no cridi gaire.” I acabava recordant que el mateix Tribunal Constitucional va advertir, ja fa temps, dels perills d’una reacció penal excessiva davant de possibles incidents en l’exercici d’aquests drets.

És evident, però, que les manifestacions, concentracions i protestes, espontànies o convocades per l’ANC i Òmnium, són una peça clau de les acusacions de rebel·lió i sedició, són el nexe de connexió entre els Jordis i el govern processat i empresonat que es necessita per a l’argumentari rebel, l’arma amb què un govern i un parlament pretenien atacar l’ordre constitucional. El paper dels Mossos seria l’altra baula necessària, i per això la insistència dels caps policials de l’operatiu de l’1-O per destacar la ineficàcia de l’operatiu de la policia catalana i l’actitud hostil del major Trapero, a qui no es jutja en aquest procés al Suprem i, per tant, no es pot defensar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor