El dossier

Escolta, Madrid

Milers de persones, la majoria catalanes, denuncien a la capital espanyola el judici de l’1-O que se celebra al Suprem i la pèrdua de drets i llibertats que el context actual suposa per a tota la ciutadania

Milers de catalans segueixen disposats a fer sentir les seves veus, a trucar a tantes portes com calgui, per tal que el món sencer entengui que el moviment independentista és demòcrata, tossut i de fortes conviccions, però que mai ha enfilat el camí de la violència. Si el desembre de l’any passat 45.000 catalans es van desplaçar fins a Brussel·les, seu del Parlament Europeu, per denunciar l’existència de presos polítics, les entitats sobiranistes han entès que ara toca promoure una onada de solidaritat i denúncia similar, però al cor del Regne d’Espanya, on se celebra un judici tan històric com infame.

Fins a Madrid, aquest cap de setmana, es desplacen uns 500 autocars. Més de 450 ho fan des de Catalunya i la resta des de diferents punts de la Península. Des de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), entitat promotora de la manifestació juntament amb Òmnium Cultural, han anunciat que hi ha fins a deu trens de l’AVE plens de catalans que faran el trajecte fins a Madrid per manifestar-se entre el passeig del Prado i la plaça de Cibeles. A més, moltes persones faran servir el seu vehicle particular per assistir-hi.

Un dels que hi anirà en cotxe és en Lluís Neira, un veí de Tiana que ha ajudat a organitzar el desplaçament en autocar des d’aquest poble del Maresme, però que ha optat pel cotxe per poder fer nit a Madrid. “Hem de demostrar la força i la unitat ciutadana que tenim, a més del caràcter pacífic que marca tot aquest moviment”, sosté, tot assegurant: “El seguiment del judici per la televisió em posa de mala llet perquè intueixo que la cosa està crua, però també m’ajuda a convèncer-me que no ens podem aturar.”

Fins a Madrid també es desplaça Joan Matamala, que s’ha mobilitzat per omplir set autocars que surten des de Girona. Considera que els catalans, també els presos, es juguen molt amb aquesta moguda. “Hem de ser molts perquè cap mitjà de comunicació la pugui obviar”, indica. I també perquè davant la condemna que està en joc per als líders independentistes “és cabdal ser al carrer, reivindicar i contraatacar davant l’Estat, al qual interessa que la manifestació punxi.”

LEMA DE LA MARXA

La manifestació a Madrid es convoca sota el lema L’autodeterminació no és delicte. Democràcia és decidir. Aplegarà catalans arribats de tots els indrets. “Personalment, hi vaig per un compromís ètic i per dignitat.” Carme Vila, antropòloga jubilada de 73 anys de Sant Pol de Mar (Maresme) defensa que la presència a Madrid de la manifestació independentista “és la millor manera de donar testimoni del suport del poble català als presos i exiliats polítics allà mateix on els estan jutjant” i afegeix: “També, per mostrar a tothom que no som els monstres en què ens han volgut convertir.” Reconeix que el component de la por s’intensifica en aquest viatge i que té cert neguit per saber amb quin ambient es trobarà– “en les altres manifestacions no havia aparegut mai”–, però assegura que no és cap motiu per fer-se enrere i destaca un missatge clar: “No anem en contra dels espanyols, ens manifestem en contra dels poders que retallen les nostres llibertats i també les dels ciutadans de la resta d’Espanya.” Per aquest motiu, el rebuig a qualsevol mena de violència “està més present que mai”.

Marcel Serra és un altre dels catalans que alça la veu a Madrid per intentar que alguns estaments se l’escoltin: “S’hi ha d’anar. Hem de posar de manifest aquesta injustícia que pateixen els nostres líders polítics.” Té clar que el dret a votar “no pot ser qüestionat ni jutjat” i troba “de jutjat de guàrdia que algú hi pugui veure el delicte de rebel·lió”. “Que els jutgin per desobediència, com a molt”, sentencia. Creu que el judici hauria d’apel·lar a tota la societat espanyola “perquè s’està qüestionant el dret de reunió i de manifestació”.

Matilde Font parteix d’Amposta, en tren. Es trasllada a Madrid per denunciar “la barbaritat que suposa aquest judici, de principi a fi”. “Sabem que l’única violència que ha existit és la que l’Estat va exercir sobre qui volia votar”, subratlla. No té gaires esperances que la protesta d’aquest cap de setmana sigui l’altaveu desitjat, però té clar que si una cosa no es pot fer ara “és claudicar”. Font no arriba a comprendre com, sota el seu parer, “la majoria de gent de l’Estat espanyol no veu que la qüestió catalana els esquitxa de ple, ja que no es tracta d’independència, sinó de pèrdua de drets i llibertats”.

Míriam Sallés no troba cap raó de força per no anar a manifestar-se a Madrid. “Vam anar a Brussel·les. Hauria de ser un espai més on deixar sentir la nostra veu.” Per aquesta veterinària de 40 anys acabats de fer i veïna de Calella la mobilització al carrer “sempre s’ha de viure en positiu”, i recorda que l’acte ja ha trobat resposta en entitats i grups de la capital espanyola que s’hi sumaran “perquè és una bona oportunitat per teixir ponts”. “Que com ens rebran? Estic convençuda que la majoria de ciutadans de Madrid són demòcrates que respectaran el nostre dret a manifestar-nos”, assenyala, i afegeix que concep l’acte com “una manera efectiva d’interpel·lar la gent i de defensar els drets civils i les llibertats col·lectives”: “Confio que trobarem més suport del que ens pensem.”

UN MADRID SOLIDARI

A raó de les entitats madrilenyes que s’han sumat a la convocatòria, sembla que va despertant una ciutat solidària que se sent apel·lada pel cas català. Una cinquantena de col·lectius s’hi han afegit, també d’altres punts d’Espanya com Andalusia, Galícia i el País Basc. Madrileños por el Derecho a Decidir és una de les entitats que han volgut fer costat als promotors de la marxa. “El que estem veient en aquest judici ens afecta a tots perquè estan en joc les nostres llibertats i el dret a decidir”, afirma Jaime Pastor. Ell percep que “aquesta sensació es va estenent entre la societat madrilenya i que són moltes les persones que entenen que l’autodeterminació no és un delicte”. I, sobretot, s’obre camí “el convenciment que hi ha d’haver alternatives al 155 per resoldre el problema català”.

Marta Just, membre de l’associació juvenil Yesca –una altra de les entitats madrilenyes convocants– no en té cap dubte: “La repressió de l’Estat avui ataca Catalunya, però demà ens pot tocar a la resta.” Es mostra convençuda que els catalans “no quedaran decebuts quan vegin el suport que tenen de molts col·lectius d’altres comunitats”. I assegura que els catalans “no són pas els únics que coneixen el nivell de repressió d’un règim que cau a trossos”.

Saber si hi ha algú a l’altra banda és la principal motivació de Josep Puig per desplaçar-se a Madrid. Hores abans de la manifestació, la seva sensació no és gaire optimista: “Penso que estem sols, tant pel que fa a l’Estat espanyol com a Europa”, diu. Potser ara troba alguna resposta.

L’Espanya solidària

La d’aquest dissabte serà la manifestació en territori espanyol més nombrosa a favor de la llibertat dels presos polítics però no serà la primera. El 7 d’abril, centenars de persones van protestar davant del Ministeri de Justícia, convocats per Madrid por el Derecho a Decidir. Uns dies abans, el 25 de març, les places de Sant Sebastià, Irun, Bilbao i Vitòria van cridar a favor de la llibertat dels presos. També van haver-hi concentracions a Galícia. A Granada, al desembre, en una manifestació contra el govern de dretes, es van sentir proclames a favor de la llibertat dels presos.

Manifestant d’or

Es diu Miquel Pàmies, té 98 anys, és veí de Vilassar de Dalt i es defineix com a “un republicà de tota la vida i un independentista convençut”. S’enorgulleix d’haver participat en totes les manifestacions a favor de la llibertat de Catalunya des del 1976, quan va anar a la primera celebració de la Diada a Sant Boi del Llobregat després de la Guerra Civil. Forjat en una família republicana barcelonina, va haver de marxar a França i va patir el camp d’Argelers. Quan va poder tornar, va treballar com a comerciant de perfums. Des de fa anys va molt ben acompanyat de la família, sobretot de la filla, la Maite, que empeny la cadira de rodes i l’ubica habitualment davant de tot de les concentracions. “Com ha canviat tot! Ara hi ha moltíssima més gent al carrer i molts joves que criden consignes i proclames.” I vostè? “I tant! M’hi deixo la veu cada vegada!”Em rep a casa seva vestit amb un jersei de color groc –“la bufanda no la porto per dins de casa”– i amb el llaç dels presos polítics. “Durant els primers dies de judici no podia veure’ls a la televisió perquè em feia massa mal. Però ara sí que segueixo el procés. És una vergonya escoltar tantes mentides!”, emfatitza i insisteix: “Com poden empresonar-los més d’un any com si fossin criminals? No han matat ningú. No han robat ningú. No han fet res!”, es pregunta capcot i amb els ulls brillants. Però tot seguit etziba: “Malgrat tot, la independència ja no la pot aturar ningú. Ni aquesta Espanya que no ens vol deixar anar perquè tota la vida ens ha tingut enveja, perquè hem estat el seu motor econòmic”, descriu, i reconeix que no té gaires esperances en Europa. “Ja hauria d’haver intervingut. Sort que nosaltres aguantarem el que sigui”, manté convençut. Té molt present la manifestació a Brussel·les, on va anar en avió i on va poder parlar amb el president Carles Puigdemont. “Em va agafar de les mans i em va donar molta força. Ho recordaré sempre”, rememora. Aquest cap de setmana també serà a Madrid amb la família per viure una nova jornada històrica. Sense por.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor