L’aportació catalana

ciències de l’espai

Estudiar les possibilitats de la mineria espacial –que és només una part de les diferents línies d’investigació que té el centre– ha portat els membres de l’ICE a analitzar roques lunars. “La idea és estudiar la composició de la Lluna i l’origen dels meteorits que ens arriben des d’allà. Ens interessen molt determinats meteorits anomenats bretxes, que són una conseqüència del continu impacte de meteoroides amb la superfície lunar”, explica Josep Maria Trigo, que és l’investigador principal del Grup de Meteorits, Cossos Menors i Ciències Planetàries de l’ICE.

Estudiar aquests elements ajuda a conèixer millor la superfície de la Lluna, que està coberta d’una pols molt fina que és el resultat de l’enorme quantitat d’impactes que ha patit des de la seva formació. L’estudi d’aquests impactes de meteoroides –s’anomenen meteoroides quan són a l’espai i meteorits quan ja han caigut a la superfície– també ajuda a comprendre l’origen del flux de materials que arriben a la Terra des de la Lluna: es calcula que els meteorits lunars passen uns 100.000 anys a l’espai abans d’entrar a l’atmosfera terrestre.

De moment, n’hi ha una cinquantena de localitzats i a diferència de les mostres recollides per les missions Apollo procedeixen de diferents parts de la Lluna, de manera que ofereixen molta més informació.

PROPIETATS EXTRAORDINÀRIES

De tota manera, la recerca de l’ICE no se centra només en els meteorits lunars. “També estem analitzant en primícia meteorits que venen de totes les parts del sistema solar, i hem descobert que alguns tenen unes propietats catalítiques extraordinàries.” Així, fa tres anys l’equip de Trigo publicava a la revista Nature una descoberta impactant: una classe de meteorits coneguts com condrites carbonàcies –que pertanyen a una col·lecció de la NASA i que tenen el seu origen en asteroides i possiblement també en cometes anteriors a la formació de la Terra– poden catalitzar compostos orgànics si la seva pols es barreja amb aigua i amb compostos de nitrogen. Aquestes propietats són desconegudes en roques terrestres, de manera que els experiments realitzats avalen la hipòtesi que la Terra va ser rebre una mena d’adob exterior que va fer possible l’aparició de la vida. I això podria haver passat també en altres indrets del nostre sistema solar.

Tornant a la Lluna, un altre projecte que es du a terme, en aquest cas a la Universitat Autònoma de Barcelona, és la Planta Pilot MELISSA, un laboratori on es desenvolupen tecnologies per autoabastir missions espacials. En aquest projecte, coordinat per l’Agència Espacial Europea (ESA), hi participen investigadors de diversos països, i de moment s’ha aconseguit preservar el cicle de vida sense cap aportació de l’exterior de quaranta rates de laboratori, que equivalen al consum d’oxigen d’una persona. L’objectiu és idear un ecosistema tancat per a les missions espacials que no poden rebre ajuda de l’exterior, amb el reciclatge de l’orina, els residus orgànics i el CO2 producte de la respiració, i que proporcioni al mateix temps aigua, aliments i oxigen.

Finalment, el 2004 un grup de la Universitat Politècnica de Catalunya va participar en la primera missió europea a la Lluna. En concret, investigadors del Grup de Mecànica i Nanotecnologia de Materials d’Enginyeria de la UPC van participar en el desenvolupament de l’espectròmetre de raigs X que va viatjar en la sonda espacial SMART-1, una iniciativa de l’ESA per recollir dades sobre la superfície lunar.

L’aparell va permetre investigar la composició química de la superfície de la Lluna, i va descobrir, per exemple, la presència de calci.