100 anys
L’1 d’octubre del 1919 es va començar a aplicar la jornada laboral de les vuit hores. Cent anys després, segueix ben viva la dificultat de trobar l’equilibri entre la jornada laboral i l’àmbit personal i familiar
ANTECEDENTS
PLACIDESA
El 4 d’abril del 1919, després d’informar que “el príncep d’Astúries i infants i altres persones de l’Augusta Reial Família segueixen sense novetat en la seva important salut”, la Gaceta de Madrid publicava un reial decret que va canviar la vida de milers de persones. En el document, s’establia que “la jornada màxima legal serà de vuit hores al dia o de quaranta-vuit setmanals en totes les feines a partir de l’1 d’octubre del 1919”. En l’exposició de motius, hom es congratulava de “poder dur a terme la reforma que en aquests moments encara està en període d’estudi i deliberació en pobles tan avançats com França i Anglaterra”. Al marge d’això, el text també feia referència a la possibilitat de “concertar bases de caràcter internacional” per tal que les indústries es trobessin “en condicions d’igualtat per poder resistir la lluita que s’acosta”. En altres paraules, es plantejava la necessitat d’harmonitzar els drets laborals davant el repte de la globalització.
La data del 3 d’abril, en què es va signar el decret, s’ha convertit en un referent a l’hora de resseguir la història de la jornada de les vuit hores; una mesura que, en bona part, s’ha vinculat a les conseqüències de la vaga de la Canadenca. En realitat, però, alguns sectors s’havien avançat a l’aprovació de la llei i fins i tot a l’esclat de la vaga. El 2 de gener d’aquell any, per donar-ne exemple, la Unió de Patrons de les Arts del Llibre es queixava al president del Consell de Ministres “per la falta de legislació en aquesta matèria”, la qual cosa els situava “en situació d’inferioritat respecte a altres centres productors d’Espanya”. La patronal també s’adreçava al president de la Mancomunitat per reclamar que “rectificant i substituint l’acció negativa dels governs d’Espanya prengui pel seu compte la legislació social”. De fet, una de les preocupacions de la classe patronal se centrava en la possibilitat que la mesura es comencés a implementar en algunes empreses de Catalunya i no a Espanya, amb la qual cosa es generés una competència deslleial. Antecedents a banda, el reial decret aprovat pel govern espanyol fixava l’1 d’octubre com a data màxima per a l’aplicació de la jornada en tots els centres de treball del país.
Un dia plàcid
La jornada va transcórrer, si ens cenyim a les informacions aparegudes a la premsa, sense incidents remarcables. Les autoritats van preparar un intens dispositiu de seguretat. Es van reforçar les dotacions de la Guàrdia Civil, les tropes es van mantenir aquarterades i la guàrdia de seguretat es va situar en punts estratègics des de primeres hores de la matinada. Aquella mateixa nit, el governador civil de Barcelona, Julio Amado, va atendre els periodistes per fer balanç de la mesura i només va destacar alguns lleus incidents a Olesa de Montserrat: “És digne d’elogi que en una província i en una ciutat tan industriosa com aquesta, que compta amb una important massa obrera i amb tantes fàbriques i tallers, no hagi succeït ni el més mínim incident malgrat la importància que comporta la implantació de la nova jornada [...].” El governador, que havia tingut un paper destacat en la resolució del conflicte de la Canadenca, es mostrava optimista sobre el futur i interpretava la placidesa de la jornada com un símptoma d’un canvi de tendència en la conflictivitat social: “Anem fent camí en la pacificació dels esperits que, lliures de tota animositat, es poden adaptar a les noves reformes i estan en disposició de discutir i acordar legalment tot allò que faci referència als seus interessos.”
Malgrat l’eufòria del governador civil, el procés d’aplicació de la jornada de les vuit hores no va resultar gens senzill. En bona part, per l’oposició d’alguns propietaris i per la diversitat de situacions als centres laborals, un aspecte que ja estava previst en l’article segon del mateix decret i que es va traduir en un munt de decrets en què s’introduïen algunes variables i puntualitzacions. El reial decret es va deixar sentir especialment en els comerços. En la majoria d’establiments s’havia acordat que la jornada laboral fos de nou del matí a set del vespre, amb dues hores per menjar. El canvi es va notar especialment a la Rambla de Barcelona, on es concentraven els grans magatzems. Poc després de les set, segons les cròniques de l’època, els carrers oferien un aspecte inusual, amb molts dependents que, després d’abandonar el taulell, “anaven a mirar encuriosits si es complia la nova jornada”. Si algun establiment s’endarreria, es requerien les comissions de dependents que controlaven els carrers.
La mesura va tenir una repercussió evident en la qualitat de vida de la gent i, com ens podem imaginar, en el sector del lleure que, a partir d’aleshores va assolir un increment espectacular. Vint dies després, el periodista Joan Salas publicava un article de balanç al diari El Diluvio. Es titulava La jornada de les vuit hores i la vida social barcelonina i reclamava als barcelonins que “adaptessin la seva vida al nou horari mercantil i industrial”. El periodista es referia als horaris intempestius d’algunes vetllades literàries o espectacles teatrals. Fa cent anys, doncs, es plantejava tant la repercussió de la jornada de les vuit hores en l’increment del lleure com també en la racionalització dels horaris, un debat que, cent anys després, segueix ben viu.
PERE BOSCH I CUENCA
pbosch@lrp.cat
Trenta anys d’una petició
La jornada de les vuit hores era una reivindicació històrica dels treballadors. En el manifest publicat arran de la primera celebració del Primer de Maig, el 1890, es resseguien els antecedents de la lluita internacional i es cridava a la vaga general amb aquesta crida: “Si voleu ser lliures i dignes, exclameu amb nosaltres: ¡Visca la jornada de treball de vuit hores!” A partir d’aleshores, la reivindicació es va convertir en una constant en les jornades de l’1 de maig i, a poc a poc, va fer forat en algunes empreses i sectors a còpia de la pressió dels treballadors i la visió d’alguns empresaris. Malgrat la precocitat de la reivindicació, va caler esperar gairebé trenta anys per tal que es fes realitat.