El dossier

L’amnistia, etern recurs

Al llarg de la història, la societat catalana ha reclamat la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats en diverses ocasions, des dels encausats durant el procés de Montjuïc fins al represaliats pel franquisme

UNANIMITAT
UNANIMITAT
El 21 de febrer del 1936, pocs dies després de la victòria del Front Popular, la Diputació Permanent del Congrés va aprovar una àmplia amnistia

Amnistia és un mot derivat del grec que significa ‘oblit del passat’. I en la història del nostre país, especialment convulsa i amb un estat abocat a reprimir la dissidència, ha estat necessari apel·lar a aquest “oblit del passat” de manera recurrent. Només cal resseguir la Gaceta de Madrid, l’antecedent del Boletín Oficial del Estado, per adonar-se del reguitzell interminable de reials decrets i lleis d’amnistia que s’han impulsat després de cada conflicte, de cada revolta o de cada aixecament contra el règim establert; això sense comptar els projectes de llei o les iniciatives que s’han discutit a les corts espanyoles o les peticions que ha fet arribar la ciutadania. En trobem un munt d’exemples, en alguns casos associats a la dissidència política i en d’altres, a la protesta social, des del procés de Montjuïc (1896), la revolta de la Setmana Tràgica (1909), la vaga de la Canadenca (1919)... tots episodis en què els governs espanyols havien desfermat una onada repressiva cega i ferotge.

L’amnistia del 1936

Un dels antecedents més significatius és del 1934, quan es va jutjar el govern de la Generalitat per la revolta del 6 d’octubre. No hi havia només el govern entre reixes. L’historiador Manuel López ha calculat que hi van haver més de 5.000 presos, si bé alguns van romandre a la presó pocs dies o setmanes. L’endemà mateix que es donés a conèixer la sentència, la reivindicació de l’amnistia es va situar al centre del debat polític, fins al punt que es va convertir en un element compartit per dretes i esquerres. En un dels mítings de la Lliga Catalana, Ventosa i Calvell es mostrava disposat a “oblidar els delictes que s’han comès” i, conseqüentment, a “donar una amnistia sempre que representi el restabliment de la pau, però no mai que signifiqui una claudicació o la glorificació d’un delicte”. De fet, el mateix Ventosa tindria l’oportunitat de fer efectiva la seva promesa alguns mesos després, com a representant de la Lliga a la Diputació permanent que es va convocar el 21 de febrer del 1936, pocs dies després de la victòria del Front Popular.

A banda de la necessitat de donar compliment al programa electoral, el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña, es va trobar amb una tensió constant al carrer i a les presons, amb manifestacions diàries i l’amotinament d’alguns penals. El document que va presentar el Ministre de Justícia era extremadament senzill. En el preàmbul, es recordava la “inequívoca significació del resultat de les eleccions [...] en allò que fa referència a la concessió d’una amnistia per delictes polítics i socials” i, tot seguit, es remarcava que es tractava d’una mesura “de pacificació convenient per al bé públic i la tranquil·litat de la vida nacional en què estan interessats tots els sectors polítics”. De fet, es tractava dels mateixos arguments que van exposar els portaveus de tots els partits polítics, ja fos a l’interior de la Diputació Permanent o davant dels periodistes. El decret tenia un únic punt, en què s’instava el govern a “concedir amnistia als penats i encausats per delictes polítics i socials”. La reunió de la Diputació va transcórrer amb cordialitat, amb un simple “canvi d’impressions”, tal com remarcava un dels assistents. Una de les declaracions més sorprenents és la que va fer el portaveu de la CEDA, Manuel Jiménez Fernández, que va justificar el suport del seu partit a l’amnistia dient: “El govern ens ho demana en nom de la pau, i nosaltres anem com un sol home a complir amb aquest deure, deixant al marge punts de vista doctrinals.” I ja dins de la sala on se celebrava la Diputació Permanent, va fer seves les paraules del decret i va dir que l’amnistia era “necessària per pacificar els esperits i una conseqüència de la voluntat electoral del país”. No es tractava d’un gest menor. La CEDA havia estat un dels partits que havia gestionat la repressió i que havia pressionat per endurir-la durant els primers mesos, però en aquell moment es mostrava clarament disposat a girar full i a reconstruir ponts.

I la del 1977

Amb el franquisme, el tema de l’amnistia es va tornar a situar al centre del debat polític, com un dels elements que va aconseguir aglutinar l’oposició al règim, fragmentada després de les convulsions de la Guerra Civil. De fet, un dels set punts de la declaració política aprovada el 3 de juliol del 1968 per la Coordinadora de Forces Democràtiques, la primera instància unitària contra el franquisme, era la promulgació d’una amnistia general “que haurà d’afectar les responsabilitats polítiques fins al moment de la promulgació”. I la reivindicació també es va mantenir, lògicament, en el programa de l’Assemblea de Catalunya, que va assumir el lema Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. El 29 de juliol del 1976, en el primer acte autoritzat que va dur a terme l’Assemblea de Catalunya, un dels fundadors de l’Agrupació Catalana d’Expresos Polítics, Agustí de Semir, remarcava que “l’amnistia és el primer pas per a l’establiment d’un govern provisional, que retorni la sobirania al poble”. La cobejada amnistia no es va aconseguir fins al 1977. I, de fet, es va aprovar a tongades, amb comptagotes. El 1976 es va impulsar un reial decret d’amnistia en què es va excloure la persecució política als centres de treball. I l’any següent, poc després de la mort del dictador, es va aprovar un indult. Tanmateix, no va ser fins al 14 d’octubre del 1977, quatre mesos després de les eleccions, quan el Congrés dels Diputats va aprovar (amb només 2 vots en contra i 18 abstencions, bàsicament de l’Alianza Popular de Manuel Fraga) la coneguda llei d’amnistia, que va entrar en vigor l’endemà. Més enllà de les sigles, aquella llei va segellar un pacte entre els valedors de l’antic règim i l’oposició franquista; un pacte que, fins a la data d’avui, ha permès la impunitat dels repressors.

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat

.

el perdó dels extraviats

En un dels primers decrets a favor de l’indult, signat per Maria Cristina el 15 d’octubre del 1832, la regent justificava la seva decisió amb la voluntat d’acceptar “l’oblit de les debilitats dels que, més per imitació que per perversitat i petulància, es van extraviar dels camins de la llibertat, la submissió i el respecte als quals estaven obligats”. Més enllà de la literatura reial, molt més abocada a fer concessions que no pas a reconèixer drets, aquesta i d’altres amnisties que es van concedir durant els segles XIX i XX estaven molt més pensades per intentar desmobilitzar i afeblir els adversaris, ja fossin progressistes o carlins, que no pas per oblidar i girar full. El 1849, per donar-ne exemple, el Congrés es felicitava que la reina Isabel II, assetjada pels seus opositors, hagués tingut la bona pensada de “cridar al bressol de la pàtria comuna tots els desgraciats que gemeguen fora d’ella per causes que no deshonren, qualsevol que sigui el seu error, qualsevol que sigui el seu desencaminament o la ceguesa d’aquests desgraciats”. Resulta molt més delicada l’exposició de motius que va fer Manuel Ruiz Zorrilla en l’amnistia que va promoure Amadeu de Savoia el 1871, quan advertia: “Quan s’extremen imprudentment el rigor i la durada de les penes que reprimeixen els delictes polítics, el càstig no és l’expressió de la justícia, sinó de la venjança, i el poder públic, més que representant del dret, ho és dels odis d’un partit.” Una reflexió plenament vigent. Per cert, Ruiz Zorrilla, va haver d’emprendre el camí de l’exili quatre anys després, amb el retorn dels Borbons.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor