El funambulista Marchena
Marchena fa perillosos equilibris en una sentència que ha servit per aplicar un càstig server a l’independentisme, que pretén blindar el fantasma de judici polític i que trinxa el dret a la protesta
Els equilibris que fa la sentència per encaixar els fets en la sedició delaten nombroses contradiccions
La sentència del Suprem estableix uns límits perillosos per a la defensa dels drets fonamentals
És una sentència a la defensiva, per foragitar l’etiqueta de judici polític i alhora aplicar penes severes
Els fets provats del que va passar a Catalunya durant el setembre i l’octubre del 2017 es concreten en menys de quaranta pàgines d’una sentència que en suma un total de 493. Un relat en què el tribunal de la sala segona del Suprem ha mesurat qualsevol frase que pogués delatar un posicionament ideològic o polític com el que va exhibir la fiscalia en els seus informes finals a l’hora de demanar la pena màxima per als líders independentistes per haver posat en qüestió la unitat d’Espanya. Evita portar la discussió jurídica al “cop d’estat” que defensava la fiscalia i descarta una rebel·lió que conviu malament, fora de les fronteres espanyoles, amb la imatge de gent apallissada per votar. Una sentència a la defensiva per foragitar l’etiqueta de judici polític, però que se serveix d’un delicte controvertit, i inexistent en molts països europeus, per fer-ne una interpretació extensiva i poder castigar igualment amb penes duríssimes mig govern català, la presidenta d’un Parlament i els líders de les dues entitats civils que han dut a terme les manifestacions pacífiques més massives que s’han fet mai a Europa. Una manera de guardar les formes i alhora mantenir el càstig sever contra l’independentisme.
Els prop de quaranta folis que recullen els fets provats podrien servir sense tocar ni una coma per sustentar una sentència per desobediència. I fins i tot una absolució segons com s’hagin de considerar les desobediències a un Tribunal Constitucional que ha posat en qüestió reiteradament la discussió parlamentària. Probablement només desentona l’últim punt, el 14, amb què el tribunal tanca el relat de fets. L’enumeració de resolucions i lleis aprovades pel Parlament, després suspeses pel TC, de la convocatòria del referèndum i les mobilitzacions ciutadanes –res que no inclouria una crònica objectiva de la vida política catalana durant la tardor del 2017– conclou amb un paràgraf que marcarà el to de la resta de la sentència per qüestionar el dret a decidir, ridiculitzar els líders independentistes i presentar una societat catalana sense criteri i enganyada pels seus líders. El “dret decidir” que s’havia promès als ciutadans, argumenten els magistrats, era en realitat un “atípic dret a pressionar”. En resum, ni volien ni podien aconseguir la independència. Una tesi que posa especialment en qüestió el paper de la fiscalia en tot el procés. Una fiscalia que reclamava un càstig per a aquells que havien gosat posar en qüestió la unitat d’Espanya, una argument que el Suprem capgira per posar en valor el poder de l’Estat, del qual diu que mai va estar en perill: “L’Estat va mantenir en tot moment el control de la força, militar, policial, jurisdiccional i fins i tot social. I el va mantenir convertint l’eventual propòsit independentista en una simple quimera.”
el fantasma del judici polític
No hi ha rebel·lió i ni tan sols es va posar en qüestió l’Estat, una manera de portar el judici i la funció del tribunal a l’àmbit de qualsevol altre judici ordinari, com reclamava l’advocat Xavier Melero a l’inici de les sessions, i una manera de foragitar el fantasma del judici polític. Què es castiga, doncs? Bàsicament posar en qüestió el poder judicial. “Els ciutadans van ser mobilitzats per demostrar que els jutges de Catalunya havien perdut la seva capacitat jurisdiccional i van ser, a més, exposats a la compulsió personal mitjançant la qual l’ordenament jurídic garanteix l’execució de les decisions judicials.” La sedició va consistir a dirigir, animar i utilitzar una massa de gent per evitar un registre judicial el 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia i l’1 d’octubre davant els col·legis electorals per impedir que la policia fes efectiu el manament, també provinent d’un jutjat, d’impedir el referèndum, a banda de “propiciar un entramat jurídic paral·lel al vigent, desplaçant l’ordenament constitucional i estatutari i promovent un referèndum sense totes les garanties democràtiques”. Un element per encaixar forçadament el judici, la presó preventiva i la condemna d’11 anys i 6 mesos de presó per a l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, mentre que la resta dels membres de la mesa seran jutjats per desobediència.
violència sí però no
Els equilibris que fa constantment la sentència per encaixar els fets en el delicte de sedició delaten nombroses contradiccions. És el cas de la violència, que en alguns moments diu que va existir (“els comportaments de l’1 d’octubre van implicar l’ús de la força suficient per neutralitzar la policia”) i en altres argumenta que tampoc fa falta i que n’hi ha prou amb una hostilitat manifesta, entre la qual inclou la resistència no violenta: “Els contorns del delicte de sedició –una altra cosa seria probablement la violència que caracteritza la rebel·lió– queden coberts quan del simple requeriment d’aquells que estaven aglomerats i compactats es passa al necessari intent d’anul·lar la seva oposició. També quan els agents han de claudicar i desistir de complir l’ordre judicial [...] davant l’actitud de rebel·lia i oposició d’un conglomerat de persones en clara superioritat numèrica.”
límits perillosos
Aquests arguments no encaixen bé amb els drets fonamentals de protesta i manifestació i posen en contradicció les penes de 9 a 13 anys que han estat imposades als líders independentistes. La sentència crearà jurisprudència, si el Constitucional no ho evita i, per tant, estableix uns límits perillosos per als drets fonamentals.
També és un sí però no pel que fa al paper dels Mossos. D’una banda, la sentència intenta esquivar valorar-lo per evitar una condemna anticipada al Major Trapero i als membres d’Interior que han de ser jutjats el gener vinent a l’Audiencia Nacional. De l’altra, en algun paràgaf en fa una clara condemna: “Han quedat evidenciats episodis d’autèntica complicitat que es deduïa clarament d’algunes imatges i escenes, complicitat i gairebé connivència motivades potser per la coincidència ideològica [...].” Un exercici de funambulisme que el mateix tribunal deixa per escrit: “El nostre veredicte ni predetermina el sentit d’altres judicis ni d’altres responsabilitats. No vincula a altres tribunals, excepte en la forma que qualsevol criteri d’un tribunal superior pot ser presa en consideració per tribunals inferiors...” Un altre sí però no fruit de “l’esforç d’autocontenció” que el mateix tribunal reconeix que ha fet. Una cosa semblant fa amb les càrregues policials, que molestaven més que ajudaven en aquesta sentència. És per això que les enllesteix amb un paràgraf per dir primer que els agents es van veure obligats a utilitzar la força legalment prevista i dir, immediatament després, que potser “va esdevenir desproporcionada”.
Un llarg joc d’equilibris per bastir unes condemnes duríssimes equiparables a l’homicidi i al mateix temps donar la imatge de tribunal garantista i intentar evitar que en futur pugui ser qüestionat pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Potser per això dedica 193 folis de la sentència a qüestionar la llarga llista de vulneracions de drets fonamentals denunciats per les defenses i a discutir el dret de determinació. A l’argumentació del delicte de sedició hi dedica deu pàgines i al de malversació, un total de sis en què amb prou feines detalla els imports malversats.
SUSANNA OLIVEIRA
soliveira@lrp.cat
Un poble enganyat i ingenu
Manipulats, enganyats, i sense criteri. Aquest és el perfil dels més de 2 milions de ciutadans que l’1-O van decidir participar en el referèndum, segons fixa la sentència del Tribunal Suprem. “L’acte participatiu presentat pels acusats a la ciutadania com el vehicle per a l’exercici del dret a decidir no era una altra cosa que l’estratègica fórmula de pressió política que pretenien exercir sobre el govern de l’Estat.” No van errats quan pensen que potser algú va creure que l’endemà del referèndum Catalunya podria ser independent, però la majoria no tenia cap dubte que participava en un referèndum declarat il·legal i que es va proposar participar en un gran exercici de desobediència civil. Potser se’ls ha escapat perquè han decidit no tenir en compte el testimoni dels votants –i tampoc el dels policies– perquè estaven amarats d’una “profunda càrrega emocional”. La distància, en aquest cas, no ha ajudat a la interpretació.