Més cove que peix

PRIMERES ELECCIONS

El 15 de juny del 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques. El Pacte Democràtic per Catalunya estava en condicions de garantir la majoria a Suárez. Jordi Pujol ja liderava aquella Convergència. Encara no s’havien celebrat eleccions al Parlament de Catalunya (les primeres daten del 1980) i la institució catalana estava presidida per Josep Tarradellas. Repassem les diverses negociacions a Madrid amb qui va ser la figura clau de Convergència sempre que els nacionalistes van tenir poder de decisió, l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol: “Amb el govern d’UCD ja teníem l’estatut que havíem demanat, que ens agradava més o menys. Vam tenir una bona relació. L’Estat sortia d’una dictadura i el més important era col·laborar per mirar de consolidar la democràcia i per un sentit de responsabilitat.” Una delegació catalana que incorporava Ramon Trias Fargas, Miquel Roca i Jordi Pujol es va reunir amb Adolfo Suárez i amb el ministre d’Hisenda, Enrique Fuentes Quintana, per dir-los: “Vostès no tenen majoria i l’economia espanyola passa uns moments difícils amb una forta inflació. Tenim molta confiança en el senyor Fuentes Quintana, però vostès ens necessiten per tenir majoria.” Quaranta-dos anys després, Pujol creu que CDC “va ser molt útil en un moment perillós per a l’estabilitat del país”. També explica que, malgrat que d’entrada no es va demanar res, més tard es van negociar aspectes relacionats amb la llengua i les infraestructures.

L’any 1981, Adolfo Suárez va dimitir i Calvo Sotelo el va rellevar. La primera investidura estava programada per al 23-F. L’intent de cop d’estat la va impedir. Dos dies més tard, el ple es va desenvolupar amb certa normalitat. “El 23-F ens volíem abstenir, però després vam votar a favor com a manera de defensar la democràcia”, recorda qui va ser president de la Generalitat entre el 1980 i el 2003.

El 1982, les urnes van fer un tomb i va arribar la primera de les tres majories absolutes de Felipe González. El nacionalisme català va poder pressionar poc. ERC aleshores era un partit testimonial, es movia entre 0 i 1 diputats. “Amb Felipe González d’entrada no vam tenir una relació fàcil, perquè no ens necessitava”, relata. Posa com a exemple la redacció de la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic: “La vam haver de resoldre per la via del Tribunal Constitucional i no de la negociació.” El 1993, però, el PSOE va dir adeu a la majoria absoluta, i CiU va tenir la clau de la governabilitat, amb el PNB. “L’entesa va millorar, però la relació amb en Felipe González sempre havia estat bona.” Aquelles negociacions “van ser difícils però van anar bé”. Les lideraven, per la banda convergent, Miquel Roca, Macià Alavedra i Ramon Trias Fargas. En moments puntuals hi intervenia Pujol, sobretot en temes de llengua. “Tots dins del partit ens teníem molta confiança”, subratlla. A grans trets, es va pactar la cessió del 15% de l’IRPF i es va blindar la immersió lingüística gràcies a un acord amb el PSOE i el PSUC.

Els casos de corrupció i el GAL van assaltar el PSOE i van comportar un avançament electoral. El 3 de març del 1996, José María Aznar va guanyar les eleccions. Es va repetir la pel·lícula del 1993, però amb el canvi d’actor principal. El 28 d’abril es va rubricar el pacte del Majestic. “Era un pacte cantat. Felipe González em va preguntar: «¿Tu ja saps el que has de fer? Jo he perdut les eleccions i no puc pactar ni amb Anguita ni amb Aznar. Hauràs d’ajudar tu.” D’aquell pacte va brollar la cessió del 30% de l’IRPF, l’ampliació de les competències, la supressió del servei militar obligatori i dels governadors civils, la cessió de la competència de Trànsit als Mossos d’Esquadra...

Pujol admet que l’acord amb el PP “no va ser entès per molta gent i que encara ara és criticat”, però es mostra convençut que per a Catalunya “va ser un molt bon pacte”, tot i que, afegeix: “Per a mi va ser bo a mitges, perquè molta gent no el va entendre.” Defensa que mai va demanar el cap de l’aleshores líder del PP a Catalunya, Aleix Vidal-Quadras, contrari a l’entesa –“ell havia criticat molt CiU i a mi mateix i, per tant, ja sabia que no podia continuar”– i també assegura que mai va sentir Aznar parlant en català, malgrat que l’expresident espanyol presumia d’usar-lo en la intimitat. D’Aznar, afirma que “és un home de paraula”, tot i que ho matisa: “L’endemà del dia que t’ha acabat de pagar el deute, potser no et dirà ni bon dia.”

L’any 2000, el PP torna va guanyar, però ara amb majoria absoluta. CiU li va regalar el sí en aquella investidura, fruit de “la bona col·laboració que havien tingut i perquè havien respectat la immersió lingüística”. Jordi Pujol explica que tant al PSOE com al PP “hi ha hagut sempre gent molt contrària a la idea de Catalunya, a la millora del finançament, al tema lingüístic…, sobretot presidents autonòmics i líders que volten per aquests partits”. Abans del final d’aquella legislatura, el PP i CiU van trencar les relacions. “Després d’això, ja no és el meu temps”, avisa.

Lluís Recoder és un dels polítics convergents que va viure en primera persona els pactes amb González i Aznar. L’exalcalde de Sant Cugat i exconseller de Territori va ser diputat a Madrid entre els anys 1986 i 1999. Del 1993, quan CiU i el PNB van catapultar González fins a la quarta presidència consecutiva, recorda dos nivells de negociació: “L’un, el més polític, que protagonitzaven directament el president Pujol i Miquel Roca amb el president González. En Miquel Roca, a més, portava el segon nivell: el dia a dia. Roca liderava molt.” “En aquell temps era fonamental garantir l’estabilitat de la política espanyola per al desenvolupament econòmic, per al benestar i per a la cohesió: però el catalanisme polític que representàvem també volia enfortir l’autogovern de Catalunya”, sosté Recoder. El 1993, el PSOE estava acostumat a cedir poc i dins del partit “hi havia diferents ànimes, també la que tenia una visió recentralitzadora i que encara representen persones com Josep Borrell”. Recoder, que no milita en cap formació, recorda el final d’aquella legislatura com “molt difícil, amb l’aparició dels casos de corrupció, Filesa, el GAL… Es feia molt complicat seguir garantint l’estabilitat.”

Del pacte següent amb el PP, explica que Joaquim Molins va heretar el paper de Miquel Roca. La negociació va ser amb un PP que no tenia tradició de govern i que era percebut de manera hostil per part de la societat catalana. “La negociació no la recordo extremadament difícil perquè el PP tenia una predisposició absoluta a negociar sabent que d’allò depenia el seu anhelat accés al govern de l’Estat”, assenyala. Recoder situa tres nivells de negociació: “El primer, el més polític, amb Pujol i Aznar al capdavant. Un segon nivell polític i alhora concret amb més interlocutors, com Molins, Rato i Rajoy. I el tercer nivell en què alguns diputats amb el suport de tècnics anàvem preparant papers, segons la nostra especialitat.” A ell, juntament amb altres diputats, li va tocar aprofundir en la negociació que va permetre la participació de la Generalitat en la gestió dels ports de Barcelona i Tarragona. Es recorda a si mateix requerint informes sobre com funcionava el sistema en altres països, amb reunions, per exemple, a l’ambaixada del Regne Unit.

D’aquelles trobades li ha quedat gravada la posició dura que mantenia Rodrigo Rato, que “no donava el braç a tòrcer”. “El nostre objectiu aleshores era reforçar l’autogovern i que a l’Estat hi hagués estabilitat política, convençuts com estàvem, i jo encara ho estic, que a la societat catalana li convé estabilitat en la política espanyola com a garantia per al desenvolupament econòmic i el benestar social, i utilitzar les oportunitats que la política ofereix, com actualment, per incrementar l’autogovern.”

Comparant els dos pactes, admet: “El del PP d’entrada era més difícil pel que representava aquest partit a Catalunya, amb una etiqueta contrària als valors principals que nosaltres defensàvem.” Creu que s’havia d’explicar “a partir dels èxits per al país” i, afegeix: “Davant les crítiques vam poder exhibir que no era un pacte gratuït, atès que havíem garantit l’estabilitat de la política espanyola a partir d’un acord beneficiós per al nostre país i per al nostre projecte polític.” “Des de la perspectiva d’increment de l’autogovern, va ser un moment històric”, conclou. Després va venir la majoria absoluta del PP i un vot de suport de CiU, “un gest de bona voluntat”, però els càlculs van ser erronis: “En el moment que va deixar de dependre de nosaltres i del PNB va aplicar el seu programa de màxims, un programa recentralitzador, una Espanya amb una gran capital que concentrés el poder polític i econòmic.”

Respecte al moment actual, Lluís Recoder troba a faltar “mirada llarga” i hi detecta “un excés de tacticisme”. “Desitjo que els negociadors d’Esquerra aprofitin la històrica oportunitat que tenen al davant i confio que facin política en majúscules. Els polítics han de treballar per guanyar les eleccions però per damunt d’això per al futur del país i dels seus ciutadans”, conclou.

EL MOMENT D’ERC

La influència de CiU a Madrid va fer un gir el 2004, quan Rodríguez Zapatero, tres dies després de l’atemptat gihadista a Madrid, va guanyar les eleccions. ERC va fer un resultat històric i va obtenir vuit diputats. Els seus vots van ser fonamentals perquè el líder del PSOE fos elegit en primera volta amb majoria absoluta, tot i que sense el suport d’Esquerra, Zapatero hauria estat investit per majoria simple. Revisem aquella etapa amb Joan Puigcercós, diputat d’ERC entre el 2000 i el 2006. “Només podíem donar suport al PSOE. Veníem de la majoria absoluta d’Aznar i d’un Zapatero que al Palau de la Generalitat havia garantit que donaria suport a l’estatut d’autonomia que aprovés el Parlament. No va ser així, però la promesa era seva. Va ser frívol i va pecar d’una certa ingenuïtat. Vam enfortir Zapatero perquè era l’esperança. Era l’etapa en què Carod-Rovira s’havia reunit a Perpinyà amb representants d’ETA –el linxament públic que va patir Carod-Rovira va acabar donant vots a ERC– i el PP ho barrejava tot, com fa ara, i havíem de sortir d’això. Ens interessava que Zapatero sortís reforçat perquè ell volia solucionar dos problemes: Catalunya i ETA.”

La negociació va ser més aviat escassa. “No vam voler entrar en un regateig. Va ser un vot de confiança absolut. No hi havia alternativa. I, a més, hi havia tres reformes damunt la taula: la reforma educativa, el tema del matrimoni entre parelles homosexuals i la llei de la dependència.” ERC pretenia introduir l’aprovació de l’eutanàsia però, afirma Puigcercós: “No hi vam arribar a temps.” Les negociacions, recorda, es portaven en comunió entre els diputats d’ERC a Madrid i els seus representants al govern català, “sobretot en les lleis més transcendents”.

La bona sintonia es va trencar el 2006, quan Zapatero va aïllar ERC i va pactar amb Artur Mas i amb Duran i Lleida la reforma de l’estatut. “Nosaltres vam passar a l’oposició perquè CiU va passar a ser el soci preferent, i Zapatero va renunciar a les seves grans promeses.” Per Puigcercós, la gran retallada de l’Estatut no la va fer el Constitucional, sinó que ja venia del pacte entre el PSOE i CiU. “Ja no van acceptar el grau de finançament que ERC proposava, no van acceptar la definició de Catalunya com a nació, ni els traspassos en matèria de justícia ni de ports i aeroports”, lamenta, i assenyala tot seguit: “A partir d’aquí, el PSOE va tenir una nova parella de ball. Duran i Lleida volia tenir un paper a Madrid. Les lleis progressistes que no s’havien aprovat es van aturar. Zapatero va tornar al PSOE de Felipe que pactava amb Pujol.”

Sens dubte, un dels moments més tensos d’aquella etapa –el “fins aquí hem arribat”– va tenir lloc quan es va liquidar la reforma de l’Estatut: “Un dissabte a la nit es van reunir en secret a La Moncloa Mas i Zapatero i diumenge al matí Carod-Rovira i jo estàvem convocats amb Zapatero i Rubalcaba. Allà vam constatar que no volien moure res més i que tenien un pacte amb Mas. Volien una rendició nostra i que signéssim l’Estatut. Vam dir que s’havia acabat. Jo li anava recitant les rebaixes que havien fet. Dilluns vam convocar la premsa a Barcelona –en la imatge–. Aquella reunió va ser molt desagradable. Recordo Zapatero dient: “No us refugieu en la nostàlgia.” Veies que CiU buscava el suport del PSOE per tornar a governar a Catalunya i la reforma de l’Estatut creava tensions dins del PSOE, i s’ho va treure de sobre així. Zapatero va renunciar a discutir-se amb el partit.”

Un altre instant tens: “Zapatero havia convocat una roda de contactes amb tots els partits pel tema d’ETA. Quan em tocava a mi, vaig trucar a Rubalcaba per dir-li que no hi aniríem perquè havíem estat negociant durant un any la llei d’educació, CIU s’hi havia manifestat en contra perquè situava l’escola pública al davant de la privada i ara el PSOE estava disposat a acceptar les esmenes de CiU i a desnaturalitzar tot el que havíem fet.” El PSOE va recular i no va acceptar les esmenes de CiU.

Del seu pas per Madrid, l’exconseller de Governació recorda també com “la caverna madrilenya cada dia s’inventava un titular de les cessions que Madrid feia a Catalunya. Ara vivim un déjà vu, amb la diferència que Zapatero tenia mentalitat federal i Sánchez no té principis. La caverna cada dia creava un titular alarmant, i veies la parròquia socialista enfilant-se pels núvols, amb Bono, Rodríguez Ibarra, Chaves... Zapatero s’hi va unir perquè estava sol.”

Han hagut de transcorre vint-i-tres anys per aterrar al moment actual i que un partit català torni a tenir la clau de la governabilitat (sense comptar la moció de censura a Mariano Rajoy de l’any passat). Les eleccions del 28-A ja van donar la clau a ERC, però la posició d’Unidas Podemos, que finalment es va abstenir en la investidura de Sánchez, va relegar a un segon plànol el vot d’Esquerra. Ara, un cop el PSOE i UP han filat l’acord que no va prosperar a la primavera, els catorze diputats aconseguits el 10-N per ERC tenen a les seves mans el rumb polític que emprendrà l’Estat espanyol els propers anys. Aquestes negociacions, amb els líders independentistes a la presó i amb diversos processos judicials oberts, són infinitament més arriscades que totes les anteriors.