Sentenciat a mort

A mitja tarda del 7 d’octubre del 1934, Enric Pérez Farràs i la resta de militars presos són conduïts al castell de Montjuïc. Només d’arribar, el cap dels Mossos és aïllat. La mesura, segons confessa Frederic Escofet en les seves memòries, genera inquietud entre la resta de presos i entre el mateix Pérez Farràs: “Ens va estranyar, i ho consideràrem de mal averany [...]. La mateixa penosa impressió que a nosaltres li devia causar al comandant Pérez Farràs, perquè en separar-nos ens recomanà a López Gatell i a mi que volguéssim vetllar per la seva família.” Malgrat el mal averany, l’endemà el cap dels Mossos és concentrat amb la resta de presos, amb la qual cosa “s’esvaïren els temors provocats pel règim d’excepció a què l’havien sotmès aquella nit”. Es tracta d’un alleujament momentani, perquè el cap dels Mossos és ben conscient, des del primer moment, que serà assenyalat com el principal responsable militar de la revolta i que, amb el codi de justícia militar a la mà, la seva vida penja d’un fil.

El consell de guerra se celebra cinc dies després i coincideix amb el dia de la Hispanitat, una data assenyalada en l’imaginari patriòtic espanyol. A quilòmetres de distància, a Astúries, la revolta segueix viva i la intervenció de les forces indígenes del Marroc i del Terç Estranger, dirigit pel general Franco, provoca un bany de sang. A la resta del país, els homenatges a l’exèrcit i les manifestacions patriòtiques se succeeixen, i el Congrés, sense la presència de les esquerres, es converteix en un monòleg en què els partits conservadors competeixen per endurir el to de la repressió. L’escenari on se celebra el judici és un espai carregat d’història. Es tracta d’una sala voltada que, vint-i-cinc anys abans, havia acollit un altre judici conegut, el que havia sentenciat a mort el pedagog Francesc Ferrer per la revolta de la Setmana Tràgica. El tribunal, en aquest cas, està format per nou jutges, tres generals i sis coronels. A la banqueta dels acusats, juntament amb el cap dels Mossos, hi ha el comandant de seguretat, Ricardo Salas Ginestar; el capità d’artilleria, Francisco López Gatell, i el capità de cavalleria, Frederic Escofet.

En l’escrit de defensa, el coronel Críspulo Moracho malda per demostrar que els acusats no van tenir cap intervenció en la declaració de Lluís Companys i que van quedar “tan sorpresos d’aquesta determinació com els demés”. Els acusats tampoc disposaven d’informacions sobre la declaració de l’estat de guerra per part del capità general Domènec Batet, de la qual no n’havien pogut tenir coneixement “per cap conducte oficial ni particular”. En el mateix document, també es reforça aquesta teoria del desconeixement amb la idea que “no es va fer servir cap mitjà, com altres vegades, per dissuadir els que es posaven fora de la llei, més que el de la violència, sense avís de cap classe”. És evident que l’objectiu de la defensa és desvincular els acusats dels preparatius de la revolta, tant polítics com militars, bàsicament amb la idea de presentar-los com a subordinats que s’han limitat a complir les ordres dels seus superiors. L’argumentari és molt més controvertit en allò que fa referència al compliment de les ordres. Segons Moracho, els acusats no només depenien exclusivament del conseller de Governació i del president de la Generalitat, sinó que no es van estar de denunciar que “el govern central, en els excessos comesos per la Generalitat des de l’aprovació de l’Estatut, mai va frenar aquests excessos”. Es tracta d’una referència important, que posa el dit a la nafra dels responsables polítics de la Generalitat. Els acusats també apel·len a la seva condició de cavallers i militars per fer veure que “en declarar-se l’estat anormal comès pel president de la Generalitat, no podien ni devien, amb dignitat, abandonar els seus llocs i les seves forces, perquè aquest abandonament i aquesta fugida tenia un cognom i […] mai podrien amb ell”. Un dels punts clau del judici és l’inici de les hostilitats. En l’escrit de defensa s’argumenta que “no es va ordenar la ruptura del foc per part del comandament de les esquadres” i fins i tot es remarca que “el general Escofet va manar el seu cessament i la retirada dels Mossos d’Esquadra a l’interior de l’edifici”, un argument que contrasta amb el dels militars enviats pel general Batet.

Aquell mateix dia, després de gairebé tres hores de deliberacions, el jurat dicta el seu veredicte. En un primer moment, el comandant Sala i el capità López Gatell són cridats per escoltar la sentència, mentre que Pérez Farràs i Escofet són traslladats a un altre departament i incomunicats de la resta de processats, un gest que és interpretat pel cap de seguretat de la Generalitat com una prova del destí fatal que els espera: “Els nostres companys eren cridats per llegir-los la sentència, mentre que amb el comandant Pérez Farràs i amb mi s’abstenien de fer-ho, perquè, en tractar-se de sentències de mort, ens serien llegides en entrar a capella.” El capità encerta la sentència, però, en realitat, el motiu que no sigui comunicada és que abans cal esperar la signatura de l’auditor i ha de ser traslladada al general de la Divisió, al president del Tribunal Suprem, al ministre de Defensa i també al cap de l’executiu. En tot cas, aquella mateixa nit, abans que arribi als seus destinataris, una emissora de ràdio filtra la notícia i, en pocs minuts, començar a circular per la ciutat com un reguerol de pólvora.