A l’ombra del president Macià

Cap de les esquadres

El 14 d’abril del 1931 representa una ruptura política i un moment d’il·lusions desfermades. I per a Enric Pérez Farràs s’obre un període decisiu, en què es convertirà, almenys fins al 1939 –quan es vegi obligat a abandonar el país–, en un protagonista principal de la política catalana. Pocs dies després del canvi de règim, és nomenat cap dels Mossos d’Esquadra, un cos reconvertit en policia del nou govern autònom. De fet, la capacitat operativa i el nombre de mossos que es troben a les seves ordres són més aviat escassos, sobretot si ho comparem amb la situació actual o fins i tot la que es va viure abans del desplegament del cos. Malgrat tot, no pot evitar implicar-se en la conflictivitat social de l’època i no falten les topades amb els anarquistes.

Segons el testimoni de Bladé, el cap dels Mossos es converteix en un personatge popular entre els funcionaris de la Generalitat. Ja sigui per avorriment o per caràcter, abandona sovint la comandància i es passeja per les conselleries saludant tothom. I, com si s’entestés a sincronitzar l’acció del govern, es dedica a posar en hora tots els rellotges que troba. Quan un dels aparells s’espatlla, Pérez Farràs fins i tot s’encarrega d’arreglar-lo.

Enric Pérez Farràs participa activament en l’esclafament del cop militar a Barcelona. El cap dels Mossos s’enfronta novament als militars, però en aquest cas amb una posició ben diferent de la que havia ocupat el 6 d’octubre del 1934. Després del fracàs de l’aixecament militar a Barcelona, el comissari de Defensa de la Generalitat, Lluís Prunés, intenta crear unes milícies ciutadanes a les ordres d’Enric Pérez Farràs. La iniciativa, però, no acaba de reeixir per l’oposició dels anarquistes i, en comptes d’això, es formen columnes de milicians. El 24 de juliol, Enric Pérez Farràs, com a assessor militar de les milícies, surt triomfalment cap al front d’Aragó. En pocs mesos de diferència, doncs, el comandant dels Mossos ha passat de recórrer el país al costat d’un president amb ideals separatistes a marxar cap al front de guerra com a assessor militar del líder de la revolució àcrata. Tota una mostra del gir radical que ha experimentat el país i la seva vida.

L’exili a Mèxic

Sabem molt poques coses d’Enric Pérez Farràs després del 1939, quan es veu obligat a emprendre el camí de l’exili com molts milers de catalans. En un primer moment, s’instal·la a les poblacions de Tolosa de Llenguadoc, Côte-Pavêe i Grenade-sur-Garonne. Però l’ocupació de França per part de l’exèrcit alemany a partir del 22 de juny del 1940 l’obliga a creuar l’Atlàntic. Pérez Farràs és ben conscient que la seva vida corre perill i no vol temptar novament la sort. El 14 d’abril del 1942, una data ben assenyalada, s’embarca a Marsella en el vaixell Maréchal Lyautey rumb a Casablanca i, des d’allà, pren el Nyassa en direcció a Veracruz, on arriba el 22 de maig.

A Mèxic, el cap dels Mossos i la seva família s’estableixen al carrer de López, on es concentren altres refugiats catalans, i intenten sobreviure com poden. Primerament i durant quatre o cinc anys, treballant a la secció tècnica d’uns tallers industrials i, més endavant, en un despatx del passeig de la Reforma de la Casa Bertran Cusine. Artur Bladé, que comparteix amb ell la primera de les ocupacions, recorda les converses interminables amb l’antic cap de les esquadres, sempre entelades per l’enyorança i, en tot cas, ben il·lustratives de les que podien mantenir molts altres exiliats: “Eren converses de coses passades, de records, una mica tristes sempre, en el fons. Ell prou que volia fer el cor fort –l’hi tenia–, però passava dies d’un enyorament profund, negre. Tots, qui més qui menys, n’hem passat, de dies així. Ell seguia vivint a Catalunya, com quan la recorria amb el president Macià o com quan la defensava amb el president Companys.”

La primavera del 1949, Pérez Farràs cau greument malalt. Segons el testimoni d’Artur Bladé, que el visitava sovint al seu domicili, “tot i que se’l veia feble (va tenir una gastrorràgia molt forta), hom el trobava dempeus, dret, tibat, pàl·lid però servant encara aquell rostre de lleó que li va trobar un periodista francès, a Montjuïc, el dia que el comandant Pérez Farràs va ser condemnat a mort i quan ell ja ho sabia. La mort no li va fer por i si en parlava, ja molt darrerament, era per lamentar haver de morir lluny de Catalunya”. La seva família el porta a la població de Cuautla, a poc més d’un centenar de quilòmetres, amb l’esperança que les condicions, amb menys altitud que a la capital, li seran més favorables. Tanmateix, és debades, i la nit del 10 de juliol, “dormint segurament i sense adonar-se’n”, Enric Pérez Farràs mor. L’antic comandament de les esquadres és enterrat l’endemà al cementiri “espanyol” de Ciutat de Mèxic, al costat de figures il·lustres de la política catalana i companys de penúries, com ara Lluhí i Vallescà, els germans Aiguader i Bordas de la Cuesta.