Morir té un preu

Petició a change.org

“Ahir va morir la meva mare, víctima d’una pneumònia provocada pel coronavirus. Tenia 86 anys però era absolutament independent, vital i plena d’energia.” És el testimoni d’un madrileny, Pepe Jordana, en una petició de suport –a través de signatures–, que ha fet al web change.org: “Morir de coronavirus és més car. Que l’Estat hi intervingui!” La setmana passada van recollir al voltant de 170.000 signatures. Jordana explica que la família va cuidar la mare durant deu dies, sense aconseguir una visita mèdica a domicili ni ser atesos als telèfons d’emergències. La van ingressar i va passar cinc dies més sola, sense que la poguessin veure. “Ara no ens podem acomiadar d’ella. Ens la lliuraran en una urna.” I continua: “Fins aquí, tot és comprensible, donada la situació. Això ja no: la funerària ens demana 5.000 euros, amb un IVA del 21% i conceptes extraordinaris vinculats a la situació que estem vivint a Madrid amb la pandèmia (taüt estanc, mesures especials de seguretat i higiene, etcètera). Morir de coronavirus és més car.” Parla de taüts estancs i d’altres mesures que, diu, no s’apliquen en altres casos de morts per coronavirus. I segueix: “S’està aplicant un protocol especial –taüts estancs–, però no s’aplica en tots els casos –a alguns els estan recollint amb bosses, d’altres van al Palacio de Hielo–, la qual cosa genera una situació d’injustícia i desigualtat [...] El preu de morir de coronavirus no és igual per a tothom.” La petició s’expressa en termes molt crus, i la remata demanant al govern espanyol que hi intervingui: “Moltes persones no tenen assegurança de decessos; d’altres estem en situació precària, tement pels nostres sous. Moltes famílies hauran d’enterrar més d’un dels seus membres...”

En aquell moment, Jordana potser no sabia que, de fet, les autoritats sanitàries mai, en aquesta crisi, han demanat l’ús de taüts estancs. Cal insistir-hi, de la mateixa manera que cal recordar-ho: els serveis funeraris estan liberalitzats i es pot escollir. Des del començament, les autoritats sanitàries ho han explicat: la persona s’ha d’introduir en una bossa sanitària estanca biodegradable i de trasllat. També es podrà usar una bossa impermeable per a aquesta finalitat o dos sudaris impermeables no estancs. Un cop a dins, la bossa s’ha de polvoritzar amb desinfectant. Fet això, el trasllat es pot fer sense risc, amb una caixa estàndard i –això és molt important– incinerar o enterrar. El protocol no indica que calgui –ni ho recomana–, fer una cremació. Pel que fa al control dels preus a l’Estat, l’executiu de Pedro Sánchez va decidir que els imports dels serveis funeraris, durant el període de vigència de l’alarma, no podran ser superiors als d’abans del 14 de març. La mesura, del 30 de març, té caràcter retroactiu. Les empreses, a més, han de presentar un pressupost abans de la contractació, amb tots els conceptes desglossats i la llista de preus vigent abans del 14 de març.

A primer cop d’ull, sembla que s’hagin fet canvis. De fet, però, és dubtós, diuen diverses fonts, que aquesta dolorosa crisi serveixi per qüestionar el sistema a fons. Així ho expressa, entre d’altres, Rosa Canela, portaveu d’un grup de famílies que s’han anat trobant a les xarxes. Ells s’han convertit en la Plataforma d’Afectats Mémora. “Tot el sistema és una mena de trampa, perquè hem normalitzat que morir ha de ser molt car. Per què és tan car? Per què hagis de tenir una assegurança? S’ha de fer un replantejament. I ara és el moment. En el meu cas, el pare va morir fa un any i des d’aleshores ho he estat movent. Gairebé ningú n’ha fet cas. Però pel camí ens hem anat trobant persones que han lluitat molt soles. És molt pervers. Ells [la funerària] són professionals de l’abús i ho tenen molt ben lligat. T’agafen en el pitjor moment i se n’aprofiten. Si tenen bons comercials, ben entrenats, afables, et podrien arribar a fer pagar 8.000 euros per un ram i encara els donaries les gràcies... Són aquelles fórmules que van deixant caure, com ara «El teu pare s’ho mereix...» Quan se’t mor algú, no tens la capacitat de defensar-te.” Els afectats incideixen en el que qualifiquen de “creació de necessitats inexistents”. “Ara, amb el coronavirus, intentar «colar una caixa especial...»”. El grup de famílies van crear el seu perfil a Twitter el 23 de febrer. Tot just s’estrenaven i va esclatar la crisi de la covid-19. “El que molts hem conegut i hem patit, ara es magnifica. En un moment tan dur, veus que estan demanant 4.000 euros per treure un difunt d’un domicili, d’una residència o d’un hospital, i incinerar-lo. Ens hem tornat bojos? I també ens han arribat casos de més de 5.000 euros...” Tenen les queixes de sis famílies, però mantenen que n’hi ha moltes més. “A mi, parlar del que va passar amb el pare em va costar dos mesos... És molt dolorós.” A part, el periple que s’ha de fer tira enrere, diu. “Ells tenen uns despatxos advocats... «No protestis», «no ho proclamis», això és el que volen.” Fonamentalment, el cansament, la perspectiva d’un judici i les ganes de no allargar l’agonia i de poder girar full és el que fa que molta gent desisteixi. El decret de la Generalitat sobre els preus es queda curt, valoren. Desaprofita l’oportunitat d’anar més enllà.

A Igualada, 800 euros

Els germans Jaume i Joan Gabriel Bisbal són els responsables de Serveis Funeraris Anoia. Han continuat la feina del pare, Josep Gabriel, l’“enterramorts” d’Igualada. Ara mateix, els ha tocat un paper ben difícil. El repte bàsic, sent com és aquesta àrea l’epicentre de la pandèmia a Catalunya, és atendre les necessitats de la població en el moment del comiat. Les incineracions s’han multiplicat, comenta Jaume Gabriel, i insisteix: no és obligatori incinerar. Posa un exemple, per decidir: “Si tenien el títol d’un nínxol, vol dir que aquestes persones volien un enterrament. I tenim nínxols. No cal que gasteu més diners fent una incineració... No us atabaleu...” Parla de les famílies amb afecte i proximitat. Com que no es poden fer tràmits cara a cara, estableixen un primer contacte telefònic. Després segueixen via WhatsApp. Està disponible en qualsevol moment, per respondre els neguits, que són tants. “Si algú es mor i no té recursos, el preu de l’enterrament, a Igualada, amb un nínxol de lloguer, és de 800 euros.” A partir d’aquí, els preus pugen, si es vol incinerar, per exemple. Reflexiona sobre la polèmica al voltant dels preus: “No entenc com és que ningú parla del 21% d’IVA.” Com si fos un luxe... “Si és pagués l’IVA mínim, del 4%, la diferència seria una brutalitat.”

No es vesteix, no hi ha comiat... Per tant, no es cobra. I si s’incinera, es custodien les cendres, fins que es puguin lliurar. “No es fa res. És surrealista... no hi ha flors, ni un record. Després, farem el que calgui. Al darrere de cada defunció hi ha una història, una vida. Si reps vint trucades al dia, imagina’t, és emoció en tot moment. «La meva iaia era molt important i ara que l’hem d’ajudar, després de quinze dies de no poder fer-ho, tampoc podem»... Ho vius en primera persona, formes part de la família i els ho dius: «Farem de vosaltres, acompanyarem el fèretre. Envieu-nos cartes, fotografies, el que sigui que us ompli una mica.” Com passar el dol...? Hi ha de tot, diu, tristesa, pena, impotència, cansament, por. Sent no poder veure les famílies: “Cuidar-los, fer-los una encaixada de mans, un copet a l’esquena, una mirada, un gest. No fa gaire una senyora em va dir «Gràcies per tot, per tot. Resaré per tu». I em vaig emocionar.”