“Anem parant cops”
Tres infermeres i una metgessa expliquen la seva experiència al CAP. Algunes mantenen que fa molt que no poden treballar com cal
CAP CASANOVA (Barcelona)
“Els dilluns ens hem estat trobant agendes amb dos-cents casos positius dels caps de setmana! És inviable per a un metge, per molt que faci atenció telefònica. Dit això, la trucada és un bon servei”CAP CAN BOU (Castelldefels)
“A pediatria se’ns han afegit feines com la vacunació, la gestió de les escoles, els aïllaments i tota la burocràcia que comporta. I ho fem tot en el nostre horari, mentre visitem i truquem per telèfon. No es pot dedicar el mateix temps als nens!”Parlem amb tres infermeres i una metgessa d’assistència primària, de dos CAP diferents. Com els ha canviat el dia a dia la covid? La Laura Sancho i la Marta Calabia treballen al CAP Can Bou, a Castelldefels. Són membres de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). La Laura explica: “Estem com en una mena de compàs d’espera en allò que és la nostra atenció primària: prevenció, educació sanitària, control, acompanyament... Tot és covid i atendre urgències, anar al dia. Em falten els meus pacients, el meu grup, la meva rutina.” Segueix reflexionant sobre el seguiment dels pacients: “L’atenció a la covid ha fet augmentar l’atenció domiciliària: tots aquells avis que feies venir al CAP perquè t’interessava que es moguessin ara els dius que no vinguin, perquè entraran amb una malura i en sortiran amb dues, la que duien i la covid. Però és clar: si has d’anar al domicili no pots veure tants pacients com a la consulta. Per tant, toca prioritzar. Veus aquells que de cap de les maneres pots deixar i esperen els que més o menys estan controlats, o més aviat ho estaven fa un parell d’anys. Tens la sensació que no ho fas bé, que alguna cosa se t’escapa. Fa por què ens trobarem quan això s’acabi.”
Marta Calabia, companya a Can Bou, està a pediatria: “Quan t’agrada la feina t’agrada fer-la bé, i sí, ara hi ha la sensació que no ho fas bé. Cal dir que a pediatria, al principi, la covid no va impactar de la mateixa manera que entre els adults, però sí que se’ns han afegit feines com la vacunació, la gestió de les escoles, els aïllaments i tota la burocràcia que comporta. I ho fem tot en el nostre horari, mentre visitem i truquem per telèfon. No es pot dedicar el mateix temps als nens! El que s’ha de fer s’ha de fer, però se’ns ha menjat temps de la tasca comunitària. Ha empitjorat l’obesitat infantil, perquè no hem pogut fer les nostres intervencions i tampoc veiem els nens com els vèiem.” I qui diu obesitat, diu addiccions o salut mental.
trucada rere trucada
“Tenim desenes de trucades cada dia de famílies per preguntar sobre els protocols als centres educatius. Sincerament, i vull que se m’entengui: no vaig estudiar infermeria per fer això.” Segueix Calabia: “Tot plegat desgasta molt. La gent està cremada i ho està passant malament. Emocionalment ens fa miques perquè veiem que fem i fem i no ens en sortim. No som prou persones! Se’ns multiplica la feina i som menys.” Afegeix la Laura Sancho: “Sí que s’està contractant, però persona que entra per persona que surt.” Segueix Calabia: “A pediatria falten mans, i si es volgués contractar es trobarien que no hi ha pediatres.” Continua la reflexió: “No es valora prou la feina de l’assistència primària, l’impacte que té. Se li treu valor, en cas contrari no ens sentiríem com ens sentim. Estem parant el cop de la covid, com una mena de regiment d’infanteria.” Coincideixen: “S’abusa una mica de la nostra vocació per tirar endavant. No tenim ni estones de descans, no hi ha temps. Anem al màxim per poder arribar al màxim, perquè ens preocupen els pacients!” Afegeix Sancho: “Hi ha moments que semblem personatges de la sèrie Las chicas del cable! Si obrissis les portes de les consultes, trobaries que tothom parla per telèfon. Sí que hi ha qüestions que es poden resoldre, però el fet de tenir només l’opció del telèfon fa que la sensació de no acabar de fer bé la feina s’aguditzi.” Aquests dos anys, diuen, no han tingut oportunitats de formar-se, de fer docència. Són al·licients, perquè no s’acaba tot en el sou. Sancho ho resumeix: “Anem parant cops. Que ara toca vacunar? Doblem torn i vacunem.” I l’horitzó? “No li veiem un final!”
la visió optimista
Al CAP Casanova de Barcelona parlem amb la metgessa Marta Catalán (de la CAMFiC, Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària) i la infermera Berta de Andrés (de l’AIFiCC). El CAP on treballen depèn del CAPSBE (Consorci d’Atenció Primària de Salut de l’Eixample). Veuen la situació diferent, més positiva. A mitjan gener ja notaven que la pressió assistencial havia disminuït. Parla Marta Catalán: “Amb la pandèmia, ens hem anat adaptant, mai hem tingut dificultats per poder visitar els pacients que ens trucaven. Hem pogut veure els pacients covid el mateix dia o l’endemà. Cal tenir en compte, quant a les trucades, que tot i tenir una bona centraleta n’entren tantes que es col·lapsa i es fa difícil arribar a parlar amb l’administratiu.” La telemedicina, precisament, sembla el gran descobriment de la pandèmia. Ho és? Berta de Andrés, cap d’infermeria: “És una gran eina, que ens facilita donar resposta àgil a un gran nombre de pacients. No és l’única. Amb una trucada tens els punts clau i detectes si cal la visita presencial. No significa que amb el volum de pacients més que hi ha es pugui donar resposta a tota la població. Els dilluns ens hem estat trobant agendes amb dos-cents casos positius dels caps de setmana! És inviable per a un metge, per molt que faci atenció telefònica. Dit això, la trucada és un bon servei.” I tanca: “Com sempre, el problema no és l’ús de les eines, sinó l’abús. Pretendre atendre tothom per telèfon seria un error.”
A Casanova, en prepandèmia feien trenta o trenta-cinc visites presencials diàries. Ara en són quinze de presencials i quinze per telèfon, moltes per temes burocràtics, com el pla de medicació o el comunicat de baixa. Hi ha hagut improvisació? És justificada la queixa dels professionals sanitaris? Respon Catalán: “Tots els països han anat a empentes i rodolons, ni l’OMS tenia clar què calia fer, moltes vegades. Puc ser crítica amb això d’anar fent sobre la marxa, però la pandèmia s’ha comportat així! Abans de l’òmicron pensàvem que realment s’estava acabant i va arribar aquesta variant i ho va desgavellar tot. Moltes situacions es podrien haver previst? Sí, com va ser l’entrada en vigor del certificat covid i la tramitació de les baixes, milers i milers diàriament. S’ha resolt, però quan ja estàvem saturats. El fet, però, és que pots estar més o menys tranquil i alhora pensar: què pot passar d’aquí tres o quatre setmanes?” Afegeix Berta de Andrés: “Tant la Marta com jo som bastant optimistes i intentem trobar la part positiva de totes les situacions. És cert que l’administració es podria haver avançat, especialment en la cinquena i sisena onades.” Reflexió: “Hi ha també un problema de cultura poblacional sobre les necessitats, els recursos de salut i què demanem a la sanitat.” Per tot s’acaba anant al taulell del CAP, diu, on s’ajunten la burocràcia i la pressió assistencial: “Això és el que ens està matant.”
En el cas del CAP Casanova hi ha hagut contractacions d’infermeres. Diu De Andrés: “Som uns privilegiats! Mires com està el sector, i no ho estem fent tan malament. Al final, però, depenem d’un pressupost i ens organitzem amb el que tenim. La partida hauria d’augmentar? Per descomptat!”
