El dossier

EL DOSSIER

Grassofòbia? No, gràcies!

Cada vegada hi ha més activistes contra la grassofòbia i en favor de la diversitat corporal. Tot i que afecta tothom, la discriminació pel pes, en la societat patriarcal, s’acarnissa amb les dones. Elles són les activistes

BEATRIZ CEPEDA
“Vaig perdre trenta-quatre quilos i la salut física i mental, tant com per acabar tenint un trastorn de la conducta alimentària”
KOMANDO GORDIX
“A la nostra societat s’arrossega la idea que menjar per plaer està malament”
MÓNICA GONZÁLEZ
“De vegades tot es barreja. Tenir por d’engreixar-se és grassofòbia, però si pots seure a totes les cadires no ets víctima de grassofòbia”
MIREIA HURTADO
“El món de la dieta és un sistema econòmic que entronca amb la cultura patriarcal, en la qual la dona ha hagut de conquerir l’home”

“Les persones amb sobrepès haurien de ser empresonades amb el càrrec de crueltat animal. Són cruels amb si mateixes!” Aquesta frase és d’una pàgina d’un grup en què els seus membres es defineixen obertament com gent que odia les persones grasses. És al Regne Unit. Una de les seves “iniciatives”, ja fa anys, va consistir a repartir targetes, a persones grasses, al metro. La frase més suau era “fas fàstic.” No cal anar al Regne Unit, és suficient passejar-se per les xarxes socials i veure alguns comentaris adreçats a persones amb cossos no normatius –que no compleixen amb la norma estètica–. El que llegim és tan greu que hauria de ser delicte, si no ho és. Per poc que busquem, trobem testimonis de discriminació laboral i social, d’assetjament, de falta d’assistència mèdica adequada –sovint les persones grasses, sigui quina sigui la seva simptomatologia, són comminades a perdre pes–... Ens explica una barcelonina: “Tenia 14 anys i no era prima, però tampoc tenia un excés de pes important, era rodoneta. Em van dur a l’endocrí. Em feia untar-me cada nit amb una crema anticel·lulítica i dormir amb uns pantalons de plàstic que cobrien des de sota els pits dins al turmell, perquè «sués el greix», que ja sabem que no se sua. Em vaig aprimar deu quilos. A l’estiu, com que a casa teníem un tros, em va deixar menjar la fruita que volgués. En tornar, al setembre, ja havia recuperat els deu quilos. Des d’aleshores fins ara, que han passat quaranta anys, tota la meva vida ha girat al voltant del pes i el menjar.” Testimoni anònim. Aquella nena no va ser examinada per veure si estava sana, sinó que la van obligar a perdre pes, directament. Va patir el que ara anomenem grassofòbia. Segons la Guía básica sobre gordofobia. Un paso más hacia una vida libre de violencia, escrita per Magda Piñeyro (Instituto Canario de Igualdad, 2021), la grassofòbia “és l’odi, rebuig i violència que pateixen les persones grasses pel fet de ser grasses. És una discriminació que es fonamenta en prejudicis respecte als hàbits, els costums i la salut de les persones grasses”.

Fins al moment, ni el sobrepès ni l’obesitat són considerades patologies en si mateixes. Els metges mantenen que sí que són un factor de risc, a segons quins nivells. Els cànons estètics que diuen que s’ha de ser prim a qualsevol preu, i la medicina que centra l’atenció només en la pèrdua de pes –tot i que cal una visió més àmplia de què és tenir salut– són l’escenari perfecte per a la grassofòbia. El 4 de març, oficialment el Dia Internacional contra l’Obesitat, el Komando Gordix, un col·lectiu d’activistes catalanes, es va sumar a altres grups d’arreu del món per reivindicar, per contra, el Dia Internacional contra la Grassofòbia. Per què? Perquè cada vegada més la grassofòbia s’entén com un problema estructural, que afecta tots els àmbits de la persona, privats i públics. En el seu manifest, les de Komando Gordix afirmen: “La grassofòbia és un sistema d’opressió que posa les persones grasses en una situació de desavantatge, injustícia i exclusió, i que es reprodueix de forma sistemàtica i estructural. En gran part respon a un seguit de codis morals, així com a l’esquema ideològic del neoliberalisme. A les nostres societats s’arrossega la idea que menjar per plaer està malament i que la conseqüència directa d’aquesta anomalia sempre és estar gras (com passa amb la sexualitat no normativa). De la mateixa manera, el neoliberalisme dictamina que «si vols, pots» i que cada persona és el resultat únicament i exclusivament de les seves eleccions, obviant el context i altres factors.” Factors com ara les condicions econòmiques, culturals, genètiques, educatives i socials.

La grassofòbia és transversal. Fins i tot s’investiga la relació amb la violència de gènere: les persones grasses tenen més possibilitats de suportar relacions tòxiques –també violència– perquè pensen que pel seu físic no tenen cap altra opció que fer això, “aguantar”, que no tindran altres opcions. Al darrere de molts casos de trastorn de la conducta alimentària –TCA– també hi ha grassofòbia. Es culpabilitza l’individu mentre es divideix els aliments entre bons i dolents, atorgant-los una qualificació moral que no tenen.

La pressió estètica –sobre les dones, especialment– és greu, però només és l’avantsala de la grassofòbia. Un detall per veure com és d’insidiós. El diccionari de la Real Academia Española, a l’entrada “gordo, da” encara avui inclou l’accepció: “Torpe, tonto, poco avisado.” Diuen que està en desús, però l’inclouen. Per què? Gras com a maldestre, poc espavilat, ximplet. Per contra, hi ha força material de recerca, de reivindicació, d’estadístiques de tota mena. I cares visibles, les xarxes n’estan plenes. La immensa majoria, dones que generen contingut i comunitat tot i els missatges d’odi que reben. Un documental per fer-ne un tast: Gordofobia, fet pel grup Cuerpos Empoderados.

A Gordofòbia, una qüestió de pes, la valenciana Carmen G. Megía recorda el suïcidi el 2018 d’una nena assetjada pel seu pes: “Tant de bo algú li hagués dit a la Lucía que la vida l’acollia amb els braços oberts, amb tota la seua llum i bellesa, amb el seu pes i les seues formes. Que no som pel nostre cos, ni pels homes que ens desitgen. Tant de bo algú hagués posat una presentadora d’informatius grassa, o una cantant, o una política [...] Grasses que fan alguna cosa més que ser grasses marginades [...] Grasses que hi són per tot un conjunt de qualitats professionals, personals, amb aficions, estimades i respectades, visibles.”

Beatriz Cepeda (@perradesatan a Instagram) és filòloga i escriptora. Quant al seu activisme, diu, és de testimoni: “Això és que m’ha passat. Et dono informació que jo no vaig tenir.” Treballa el no judici. “La base de qualsevol activisme és deixar de jutjar les persones per allò que fan, empatitzar i acompanyar-les en les seves decisions. Per tant, si algú vol aprimar-se em sembla totalment lícit. I és que tots volem estar sans, però en el cas de les persones grasses hi ha més coses en joc. Quan una persona està grassa se la mira, abans de tot, com algú malalt, s’exerceix sobre ella una pressió que pot ser violència: «Necessites aprimar-te.» La nostra societat no accepta que una persona grassa existeixi, només accepta la que intenta aprimar-se. Jo mateixa vaig perseguir un objectiu estètic, i per cuidar la meva salut la vaig perdre per complet. ” La primera dieta, explica, la va fer amb 22 anys. “Quan a casa em van dir que estava grassa vaig reaccionar primer amb rebel·lia: se me’n fotia. Em va importar quan em van començar a interessar els nois i em rebutjaven: «Aquest cos m’està portant molts problemes, no el vull.» Vaig perdre trenta-quatre quilos i la salut física i mental, tant com per acabar tenint un trastorn de la conducta alimentària.” En el seu camí de mala relació amb el menjar, diu, “mai em vaig sentir escoltada pels professionals, mai”. Havia perdut tot el control de la seva vida. Fins que va buscar informació per diagnosticar-se a si mateixa. Va ser l’inici de la teràpia, amb psicòleg i psiquiatra. Un camí gens fàcil, diu, per reconstruir l’autoestima. La comunitat d’internet va ser un gran suport. “Vols recuperar-te i estar en pau amb tu mateixa. I la pau és tan meravellosa...” Mónica González és terapeuta d’autoestima corporal i divulgadora sobre grassofòbia. Té el podcast Guapas, de cara. “A la dona se la condemna més que a l’home, se la cosifica més. I se la sexualitza.” Distingeix la lluita del moviment Body positive, que reivindica la normalització de tots els cossos i la de l’antigrassofòbia, que denuncia la discriminació de les persones grasses. “De vegades tot es barreja una mica. Tenir por d’engreixar-se és grassofòbia, però si pots seure a totes les cadires no ets víctima de grassofòbia.”

L’activisme gras

Magda Piñeyro, l’autora de la guia sobre grassofòbia abans esmentada, reflexiona que tot i que la discriminació de la grassofòbia supura masclisme i capitalisme, els activismes no han agafat la seva bandera. “Som molts els que pensem que hi una intersecció en què es troben les diferents reivindicacions. Ara, el feminisme és antigrassofòbic? No. Hi ha veus dels feminismes que són molt grassofòbiques i que creuen que l’activisme gras no hauria d’existir o que tota la gent grassa està malalta ial·lucinem soles per dir que s’ha d’acceptar la diversitat corporal. I l’anticapitalisme tracta les persones grasses com la pitjor conseqüència possible del capitalisme global. La grassofòbia està present en tots els activismes, i per la meva experiència, no hi ha cap espai en què les persones grasses estiguin totalment reconegudes, pensades i les seves reivindicacions tingudes en compte. Sí que s’estan teixint aliances entre diferents corporalitats, per exemple amb les transgènere. Les interseccionalitats són importants! Jo mateixa soc grassa, però també soc sudaca, no soc hetero, soc feminista... Però l’activisme gras, en si mateix, no està sent tingut en compte per cap moviment polític, i encara menys pels hegemònics. En absolut.”

En la lluita contra la grassofòbia el primer estadi, diguem-ho així, ha estat –i és encara–, el moviment body positive, que anima tothom a estimar-se tal com és. S’adreça a l’individu i sovint el lideren cossos que estan dins d’uns marges tolerables estèticament. Una mica de panxa, una estria per aquí, un sacsó per allà. Tornem a Komando Gordix, que estaria a l’extrem més bel·ligerant de l’antigrassofòbia: “Tenim idees crítiques sobre el body positive. La clau és: què ajuda a les persones? Veure gent grassa del moviment body positive fent esport o potser les ajuda aconseguir que el Zara tingui una talla 54. Al Komando pensem que és un model d’autoestima individual i que aquesta lluita no és individual. Hi ha una part de l’autoestima que sí, que té a veure amb mi, però dins d’una estructura que m’invisibilitza, que no em permet ser grassa. En el body positive no hi ha persones de dos-cents quilos o amb altres diversitats. Ens demana un treball personal d’autoestima i el mateix moviment no el fa.” I segueixen: “Si vaig a buscar feina i em posen pegues per ser grassa, si no puc cabre al seient del tren, si vaig en un bus i la persona del costat em mira amb mala llet, no em parlis de body positive. A banda, ens exigeixen estar bé, alegres, segures! Hem de ser grasses felices! De fet, el cànon de la dona grassa ja és que sigui divertida, perquè no serà sexi, ni desitjable. Més que de body positive, perquè no parlem de body neutral? Accepto el meu cos, sense la necessitat de lloar-lo ni maleir-lo.”

Dieta tant sí com no?

Mireia Hurtado és psicòloga i dietista ( www.instagram.com/mireiahurtado_mindful_eating ). El seu podcast, Habitándome, té un nom que ja diu molt de la seva manera d’abordar la grassofòbia. “La grassofòbia és una cultura i tothom és grassofòbic. És una manera de mirar el món, i l’aprenem des de petits. Prim igual a bo, ens diuen. Els estereotips associen estar gras amb falta de salut, mentre que estar prim és signe de salut. Al gras se li connecten tot d’adjectius gens desitjables com ara mandra o falta de voluntat. La cultura de la dieta diu que tu t’aprimes a còpia de força de voluntat i que tothom ho pot aconseguir. Per tant: si estàs gras és per deixadesa.” Quin és el resum, doncs? “Tothom vol estar prim.”

La clau està en la cultura de la dieta. “Les investigacions diuen que les dietes no funcionen a llarg termini. A a curt termini, si fas restriccions, pots perdre cinc, deu, quinze, vint quilos. Quan ho analitzem amb la perspectiva d’anys veiem que es recupera tot el pes en el 99% dels casos i que un bon nombre de persones encara pesen més que abans. Portem el cos a la inanició, el cervell no està preparat i voldrà tornar al pes anterior. De fet, amb la dieta apareix més desig i obsessió pel menjar, i no es respecten els senyals de gana ni de plenitud. D’altra banda, l’efecte io-io, pujar i baixar de pes, és molt pitjor des del punt de vista cardiovascular que estar gras.” Hi ha una connexió directa entre fer dieta i acabar desenvolupant un trastorn de la conducta alimentària, com el trastorn per afartament. Segueix: “Quin sentit té connectar la salut amb baixar de pes si aquest camí no funciona? Quan vas al metge i només et pesa i et dona una dieta sense valorar com estàs de salut se segueix fomentant el paradigma de la grassofòbia.”

nO ÉS APOLOGIA

No fan apologia de l’obesitat. “El moviment antigrassofòbia no promou estar grassos. Però hem d’entendre que per molt que no ens agradi estar grassos, el camí d’estar prims no és la restricció.” I no hi ha cap altre camí? “Des de fa molts anys treballo l’enfocament de l’alimentació conscient, sense posar el focus en el pes, perquè aleshores anem pel camí de la restricció. Què pots fer per tu, independentment del pes? Hàbits, i no solament de menjar, sinó de moviment, de gestió de l’estrès, de descans. Això sí que està a les nostres mans, la conducta, però sent respectuoses amb el cos i les seves necessitats.” Qui li demana ajuda? “Dones de mitjana edat que porten tota la vida pujant i baixant de pes. Les ajudo a reconciliar-se amb l’autocura. Treballem l’acceptació corporal, que no és que m’agradi el meu cos gras. L’acceptació depèn de ser conscient de la cultura de la dieta i la grassofòbia i del mal que ens ha fet i començar a escoltar-nos i a atendre’ns des d’una posició flexible.”

Quan tens gana, com gestiones el menjar emocional? Quan en tens prou i tens una plenitud còmoda? Estàs ben nodrida sense renunciar al plaer? D’inici no es pot saber si el canvi de conducta et portarà a perdre pes, a mantenir-lo o fins i tot engreixar-te –si vens d’una etapa molt restrictiva–. Són molts anys de rebots que passen factura al metabolisme. Una de les emocions que més treballen a la consulta és la vergonya, corporal i d’una mateixa. “Vas per la vida convençuda que hi ha alguna cosa dolenta en tu per culpa del teu cos i per no ser capaç d’estar prima.”

Compte, a més, amb la indústria de l’aprimament: nutricionistes, productes per aprimar, entrenadors de tota mena... “És un sistema que es lucra de vendre aquestes necessitats a les dones. El món de la dieta és un sistema econòmic que entronca amb la cultura patriarcal, en la qual la dona ha hagut de conquerir l’home. Per agradar, perquè l’escullin, perquè la mantinguin... Les arrels són patriarcals al cent per cent. I també són racistes.” I tanca: “En la nostra societat, viure en un cos gran és viure contínues experiències de trauma. S’intenten buscar solucions individuals, i el que cal és un canvi social: la salut es dona en tot tipus de cossos.”

No opinaràs sobre el cos dels altres

Volem erradicar la pressió estètica? Primer manament: deixar d’opinar sobre el cos dels altres, ni per a bé ni per a mal. Si està prim, prou que ho sap, l’interessat. Si està gras, també. La teva opinió, guarda-te-la. Totes les persones grasses han fet dietes al llarg de la vida. I en acabat, la majoria han tornat al pes inicial –o l’han incrementat–. Un grup cada vegada més gran de nutricionistes planteja abandonar les dietes restrictives per crear una relació més amable amb el cos, incorporant hàbits saludables en tots els àmbits, també el mental i l’emocional. I sense buscar perdre pes com a objectiu principal. En lloc de la dieta restrictiva, proposen l’alimentació intuïtiva, que ens connecta amb les nostres necessitats reals. En la línia de canvi de paradigma, a Catalunya s’ha posat en marxa el Pla d’acció per combatre la pressió estètica, del Departament d’Igualtat i Feminismes. Ara investiguen una multinacional de la moda que només té les talles més petites: XS i S. El pla té diferents eixos: alimentació, publicitat, consum, xarxes socials, educació, sanitat... Tots els esforços, en tants escenaris, ens haurien de portar a ocupar i gaudir el cos com la protagonista de la foto, Beatriz Cepeda, @perradesatan, activista antigrassofòbia.

“Els que no entrem en la norma portem una diana a l’esquena”

METGES
“Per què en una mateixa situació de malaltia si estàs prim et fan proves i gasten en la teva salut i si estàs gras només et diuen que t’aprimis?”

“Ja ets perfecta tal com ets, no necessites ser més prima, elegant, callada (insereix aquí tots els hauries de que et persegueixen).” És de La revolución del amor propio (Editorial Almuzara, 2022), escrit per Soy Curvy, un binomi format per Lidia Juvanteny, des de Catalunya, i Raquel Carrera, des de Madrid. Fa uns deu anys van començar els egobloggers, espais bàsicament de moda en què els narradors són els protagonistes. Explica Juvanteny: “Hi havia molta varietat, però no hi havia ningú que se sortís de la norma estètica. Soy Curvy va començar com un intent de fer-nos un lloc. La Raquel i jo compartíem què dúiem, informació d’on comprar certes peces de roba. També vam començar a compartir històries de la nostra vida personal, anècdotes, experiències bones i dolentes i així el perfil ha anat canviant. La moda sempre hi és present, però ara fem una mica més d’activisme.” La moda ajuda a fer un canvi, comenta. “És important per a nosaltres i per a tothom, perquè veure’s bé estèticament t’ajuda.” Són una comunitat on es troben persones que estan buscant uns valors. Un d’ells, l’antigrassofòbia. “Molts pensen que ja saben com estàs de salut només pel teu físic. Saben com et cuides, si fas esport... De la grassofòbia no se’n lliura ningú, independentment de la talla. Has d’estar revisant els teus pensaments constantment, però hi ha d’haver un canvi institucional, també. Quan anem al metge i ens tracta malament, no denunciem, callem i demanem un canvi de metge. O no hi tornem. No és just que tota la seva preocupació per la nostra salut sigui donar-nos una fotocòpia d’una dieta de 1.200 calories i assumir que sempre estàs estirat al sofà i menges malament. Per què en una mateixa situació de malaltia si estàs prim et fan proves i gasten en la teva salut i si estàs gras només et diuen que t’aprimis?” Explica el seu cas: “Mai he sentit que estic grassa perquè no faig res. Faig esport perquè m’agrada i menjo bé, i em trobo bé. Moltes de les inseguretats venen dels que ens han estat matxucant; la seva veu sona per damunt de la nostra. Quan te n’adones dius no!, i sents seguretat per buscar feina, fer amics, anar al metge, al gimnàs, el que et doni la gana. Estic grassa, però estic bé tal com estic. Si d’aquí a deu anys peso deu quilos menys estaré bé, i si en peso deu més faré feina per estar bé. Al final, tots els que no entrem en la norma per la raó que sigui portem una diana a l’esquena. No ens eduquen en la tolerància ni en l’acceptació.”

La família fa comentaris que fan sentir culpable. “Pensen que si estiguéssim més primes alguns aspectes ens serien més fàcils. I és cert. No ho fan amb mala intenció, però voldria que s’adonessin, els pares d’ara, que amb un altre discurs potser aconseguirien el mateix i les persones serien molt més felices. Fixar-se només en el menjar és fixar-se en la punta de l’iceberg.”

“D’adolescent tenia por de mirar el meu reflex als aparadors”

PROJECTE CREATIU
“A través de la meva fotografia intento representar molts cossos de dona, fer-los visibles. I sempre hi ha algú que s’hi sent identificat”

Mar Armengol és @pelillosalamar. Al seu compte d’Instagram la podem veure tant a ella com a les moltes dones que fotografia. Fotògrafa, activista. “Em defineixo a mi mateixa com una persona grassa que fa fotografies i que crea contingut a Instagram.” En el seu treball hi ha tendresa, reivindicació, també sentit de l’humor (no us perdeu un post a propòsit de com té cura del pèl de les aixelles). De petita tenia, diu, un cos força normatiu, fins a la menstruació. “Em vaig començar a inflar, em van créixer els pits, tenia pèls, estries... A la meva classe no hi havia ningú amb el meu cos. Què em passava? No veus persones amb un cos com el teu, no tens referents. L’únic referent era la meva mare, perquè el meu cos s’anava assemblant al seu. La meva adolescència va ser fatal. No em podia mirar al mirall, al carrer em feia por mirar el meu reflex als aparadors... Vaig començar també a jugar amb el menjar, en un bucle de comptar calories. Per què no provar de vomitar? Anava provant. Sortia amb les amigues i deia que ja havia dinat o demanava una amanida perquè em feia vergonya menjar en públic.

A la universitat tot va canviar. Va fer belles arts: “Tothom era molt lliure! Em vaig despertar! Per què ho estic passat tan malament? He de ser jo mateixa, no em puc passar tota la vida intentant ser qui no soc. Si el meu cos és així, és així. He fet moltes dietes, i sempre acabo tenint el pes que tinc. Ho he d’acceptar. Amb el despertar va començar el projecte de fotos. Primer, explorant l’autorretrat: i si provo de no amagar la panxa? Els que em seguien tenien ganes que es donés visibilitat a cossos diferents.

Proveu de mirar les persones amb qui us creueu. Quantes tenen cossos normatius? Us sorprendreu. Aleshores, a quina quantitat de població se li està dient, de mil maneres, que no és vàlida? “Percebo que totes tenim històries amb el nostre cos; no se’n salva ni una. A través de la meva fotografia intento representar molts cossos de dona, fer-los visibles. I sempre hi ha algú que s’hi sent identificat.” Veu moltes dones empoderar-se, i veu també molt sofriment. “Estic fent un seguit de vídeos a Instagram en què dono consells per a la nostra autoestima. Primer, començar a parlar-nos bé, com si fóssim la nostra amiga que ve i ens explica que se sent malament perquè està grassa. Què li diríem, «sí, tia, ets una foca»? O més aviat: «Estàs bé! Surt, ves a la platja, fes el que et vingui de gust!» Ens hem de tractar com a les nostres millors amigues, que ho hem de ser.” “Un altre consell que dono és que a les xarxes socials has de deixar de seguir totes les persones amb qui et compares. «Mira quin cos, mira quina vida perfecta, mira quines vacances...» T’amargues. Al final del dia ens omplim de milions d’imatges que se’ns queden gravades a la retina. Hem de seguir persones que ens aportin coses.”

“No vull viure una vida basada en les dietes”

DIVERSITAT CORPORAL
“Tu, societat, has de veure que hi ha diferències corporals i que ser grassa no és un insult”

Komando Gordix és un col·lectiu ubicat a Barcelona. Va néixer el 2016 a partir que unes quantes persones volien fer trobades per parlar sobre la grassofòbia. “Només volíem xerrar d’això, de la grassofòbia, de com ens travessa i de com la vivim. Posar-la al centre. D’aquí van néixer uns vermuts en un espai ocupat, la Teixidora, al Poblenou.” Ho explica una de les integrants del grup, Carme Duran. A un d’aquests vermuts hi va anar l’activista antigrassofòbia Magda Piñeyro (vegeu l’entrevista a les pàgines següents) i els va plantejar fer un espectacle de cabaret. “A partir d’aquí, el Komando es va engrescar i de les trobades dels vermuts, molt orientades a l’autocura i a la cura col·lectiva, es va passar a gestar un cabaret.” El projecte del cabaret va acabar configurant un col·lectiu. Visiteu i els perfils komandogordix a Facebook i a Instagram . “Som un col·lectiu que va treballant des d’un àmbit polític de carrer, no tant de xarxes socials. Som un espai d’incidència, un espai artístic.”

El Kabaret Gordo va ser molt rellevant i va fer actuacions tant a Catalunya com a fora. “Va tenir ressò, va ser molt potent”, però tenen moltes accions a l’esquena: el fanzín físic –fatzine, en diuen– El puchero, jornades d’autodefensa per a identitats grasses, vídeos musicals, xerrades, entrevistes als mitjans... Fins i tot van muntar un First dates per a grasses que es deia Gordates.

La grassofòbia afecta dones, afecta homes, afecta totes les identitats. “És cert que la pressió cap als homes és diferent. Perquè a un home li diguin que està gras ho ha a d’estar més que una dona. Les dones reben més pressió, han d’estar més primes. A ells se’ls permet ser més forts, més amples. Segur que hi ha homes que pateixen grassofòbia i voldria que hi hagués un col·lectiu que ho treballés. Hi ha homes genials, que són referents, però n’hi ha pocs.”

La grassofòbia és més que dir grassa és igual a lletja. “És més que un cànon de bellesa. Ocupa un àmbit més gran: com t’afecta en el teu dia a dia, en les relacions, la feina, els projectes.” Grassofòbia és anar al metge i que encara que tot estigui bé la consigna sigui: “Aprima’t.” O que et trobis malament i tot s’atribueixi al pes. “Hi ha gent que ha mort perquè no li han fet un diagnòstic correcte.”

Hi ha un aspecte en la grassofòbia que fa que costi més de desmuntar que altres tipus de discriminacions. És com una tornada que es repeteix: la persona grassa tria ser-ho. “Et miren: «La grassa ho tria.» És difícil sortir d’aquesta forma mental. T’estan dient: «Ho pots canviar.» I no és així. I la lluita no és si puc, és que no vull, no vull viure una vida basada en les dietes. La lluita és que tu, societat, has de veure que hi ha diferències corporals i que ser grassa no és un insult, és un tipus de cos més. La grassofòbia és una estructura que és un monstre, i a poc a poc l’anirem destruint. I també hem d’assumir que hi haurà dies de tot: un dia et sentiràs forta i l’endemà, no.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor