El dossier

JAUME ASENS LLODRÀ

ADVOCAT I NEGOCIADOR DE SUMAR

“Els socialistes tindran pressions, però aguantaran”

Havia decidit retirar-se de la primera línia política, però de cop i volta s’ha trobat assumint un protagonisme de primer ordre en les negociacions amb els partits independentistes

DISCURS DE PUIGDEMONT
“Coneixia el discurs de Puigdemont abans que el fes públic, i en vam parlar a bastament en la trobada del dia anterior”
Fa pocs dies es va produir una imatge impensable fa alguns mesos: la d’una vicepresidenta d’un govern espanyol reunida amb el president Carles Puigdemont. Com es va gestar la trobada?
Feia temps que parlàvem i va arribar un moment en què semblava que el pas natural era visualitzar-ho com un exercici de transparència i també com una manera de normalitzar i reconèixer Puigdemont com a interlocutor. Qualsevol negociació política parteix del reconeixement de les raons de l’altre, que no vol dir compartir-les, però sí acceptar-ne la legitimitat. A més, ens va semblar que podia ser oportú fer la trobada al Parlament Europeu, un espai simbòlic on es fa política. Pensem que el centre de gravetat del conflicte s’ha de desplaçar dels tribunals als parlaments. Per tant, que la primera trobada es fes a la seu de la sobirania europea tenia un alt contingut simbòlic i era molt representativa del que pretenem: fer política.
El discurs de Carles Puigdemont semblava calculat al mil·límetre. Estava prèviament pactat? O, com a mínim, tenien coneixement de les principals propostes per evitar tancar portes abans de temps?
No estava pactat perquè és el seu discurs, però sí que el vam comentar a la reunió i jo particularment el coneixia abans. En la reunió se’n va parlar a bastament, sí.
I va haver-hi algun punt o tema en què hi hagués discrepància?
Va haver-hi intercanvi d’opinions sobre alguns dels temes que van sortir en el discurs, però tampoc puc entrar en detalls. El que sí que puc dir és que algunes coses de les que vam suggerir es van tenir en compte.
Vostè ha valorat que, malgrat la retòrica, en el discurs hi havia “un cert pragmatisme”...
El discurs posa en evidència que hi ha una voluntat de negociar, perquè si no hagués volgut negociar hauria dit “o referèndum o referèndum”, que era un dels lemes del 2017. I això hauria impedit qualsevol negociació. Crec que el fet que hi hagi una temporalitat, que hi hagi un cronograma i que primer vagi l’amnistia i després la discussió sobre l’autodeterminació, expressa una voluntat clara d’arribar a un acord. En qualsevol negociació, sempre deixes el més complicat per al final. Si has d’esperar a posar-te d’acord en tot, la veritat és que no s’avança en res. Els maximalismes del tot o res són profundament antipolítics.
Puigdemont parteix d’una desconfiança envers el govern espanyol i demana “un mecanisme de mediació i verificació”. Entén aquesta desconfiança? I, en tot cas, on s’està disposat a arribar per tal de garantir el compliment dels acords que es puguin assolir?
Aquesta desconfiança té a veure amb l’experiència personal i política del mateix president Puigdemont, i cal matisar que és una desconfiança envers el president Sánchez. Aquesta desconfiança fa que expressi la necessitat de tenir certs avals o garanties que allò que s’acordi es complirà. Crec que no ha de ser un problema, tot i que es va arribar a un acord fa poc amb el tema de la presidència del Congrés i no hi havia cap mediador. Entre partits polítics és un xic agosarat posar un mediador. Un mediador el poses quan hi ha un conflicte de tipus armat o en processos de pau. Altres figures tenen més sentit, com ara un facilitador o un equip de confiança que faci aquesta funció. De fet, en la Declaració de Pedralbes que va assumir el govern espanyol, ja es parlava d’aquesta figura, tot i que s’emmarcava en el context de la mesa de diàleg entre governs, no entre partits. En tot cas, repeteixo: crec que no ha de ser un problema, tot i que es pot aconseguir refer aquesta confiança per altres vies. I aquí crec que des de Sumar podem tenir un paper important, perquè la desconfiança que té Carles Puigdemont amb Pedro Sánchez no té res a veure amb la que té amb Sumar o amb mi en concret. Una de les nostres funcions ha de ser aplanar el terreny i, en definitiva, donar una confiança que difícilment el PSOE pot donar. Els socialistes han construït una relació de confiança amb ERC i amb nosaltres, però amb Junts, no. La confiança és un valor que s’ha de construir amb el temps. A mesura que avancin les coses, si es van complint els compromisos, aquesta confiança es generarà. Nosaltres i ERC tenim un grau de compliment dels acords amb el PSOE altíssim; i la prova més evident és que qüestions controvertides i delicades com la reforma penal de la malversació i la sedició es van complir sense tenir-ne totes les garanties.
Un dels temes clau de la negociació és el de l’amnistia. S’ha interpretat que Puigdemont la va fixar com una condició prèvia per començar a negociar i que des de Sumar es concep com “una condició per a la investidura”. És realment així?
No veig aquesta discrepància. Puigdemont va dir que era una condició per a la investidura, però no una condició prèvia per negociar-la. Alguns mitjans van entendre que era una condició per dialogar. L’acord d’investidura depèn que hi hagi un acord al voltant de la llei d’amnistia.
En tot cas, veu factible que s’assoleixi abans de la investidura?
Legalment és possible, encara, tot i que a mesura que passi el temps deixarà de ser-ho. Potser es pot fer una primera votació, una presa en consideració abans de la investidura, tot i que cal veure si això donaria prou confiança a Junts.
Puigdemont també detallava altres maneres de demostrar la bona predisposició del govern espanyol, com ara que l’Advocacia General de l’Estat i la fiscalia no continuessin les causes relacionades amb el procés, o que l’independentisme deixés de ser considerat “la segona amenaça més important després del terrorisme gihadista”. Ho veu factible?
En els temes que tenen a veure amb l’Advocacia General de l’Estat sí que pot haver-hi una capacitat de maniobra. La fiscalia no obeeix ordres del govern, i encara menys fiscalies com la del Tribunal Suprem, com s’ha posat de manifest amb el cas dels indults. No només no obeeixen ordres, sinó que tot sovint opinen. De fet, crec que un dels grans errors de l’independentisme és confondre l’Estat amb el govern espanyol. Molts cops els estaments de l’Estat han operat contra el govern. Aquesta idea que un govern té el control de tots els aparells de l’estat és una idea molt il·lusa. És no entendre com funciona un estat. Hi ha sectors de l’independentisme que sempre s’han confós amb això, tot i que ara hi ha més consciència del funcionament de l’Estat. En aquest procés, l’Estat i els seus aparells no es quedaran de braços plegats. Ho hem vist en el cas del Tribunal Constitucional, quan va convocar la sala de vacances per resoldre el recurs de Carles Puigdemont i Toni Comín i es va evidenciar una voluntat clara d’interferir en el procés, o igual que va passar amb els indults. En tot cas, aquestes interferències seran un dels problemes que ens trobarem.
Un altre punt essencial és l’autodeterminació? Com es pensa resoldre aquest tema clau que els socialistes han negat reiteradament?
S’ha d’anar pas a pas. Ara estem en la pantalla de l’amnistia. Entenc el discurs que va fer el president Pere Aragonès amb motiu de la Diada, sobretot perquè volia recordar quin són els seus objectius, però crec que ara no ens convé confondre la ciutadania, sobretot l’espanyola; i encara més quan tenim sobre la taula un tema ja de per si molt complicat de digerir com és el tema de l’amnistia. De fet, ja hi ha una manifestació convocada pel Partit Popular. La política és la gestió intel·ligent del temps. De fet, el que ens passa sovint és que encara no hem tancat una carpeta que ja en volem obrir una altra. I això ens impedeix avançar. Ara l’objectiu central és l’amnistia.
Veu els socialistes disposats a fer concessions que puguin satisfer el bloc sobiranista?
És evident que el que fem nosaltres, des de Sumar, ho fem per convicció. Sempre havíem dit que l’amnistia no era excloent de les altres vies, però que calia anar pas a pas. Primer es van fer els indults, després la reforma penal i ara és un moment en què es pot fer un salt més ambiciós. Però és ara. En la legislatura anterior no es podia fer per una senzilla raó, i és que el Tribunal Constitucional estava en mans de la dreta. I aquesta via s’hauria frustrat. Ara la correlació de forces ha canviat i sí que té sentit arriscar-se a fer una llei d’amnistia. També cal tenir en compte que el PSOE de Pedro Sánchez no és el de Felipe González. És molt més valent, tal com va demostrar amb la reforma de la sedició i els indults, que semblaven inimaginables fa un temps. Després d’haver passat les eleccions, s’ha confirmat que el soroll ambiental de la dreta té un límit. El PSOE n’és més immune, la qual cosa no vol dir que no l’afecti. El socialistes tindran moltes pressions, però crec que aguantaran.
Per a Sumar, la negociació és una oportunitat per resoldre el conflicte o per reformar el model territorial d’Espanya?
Les dues coses estan relacionades. És el pas previ necessari. Hi ha el convenciment que les coses es van enverinar amb la sentència de l’Estatut, quan es va trencar el pacte territorial del 78 a partir d’un acte d’unilateralitat del Constitucional. Ara hi ha l’oportunitat de refer el pacte i posar fi a l’anomalia democràtica que viu Catalunya. El que és evident és que un estat no es pot mantenir a través del Codi Penal. Hi ha d’haver adhesió ciutadana.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.