“Els parlants som els que hem de salvar la llengua”

Carme Junyent (Mas­quefa, 1955) va publi­car el 1999 un arti­cle a la Revista d’Igua­lada titu­lat El català: una llen­gua en perill d’extinció? en què aler­tava d’un futur pre­o­cu­pant. Vint anys després, n’ha publi­cat un altre amb el mateix títol i en la mateixa línia. Es tracta d’advertències fona­men­ta­des si tenim en compte les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya que fan referència a la llen­gua ini­cial (la llen­gua que uti­lit­zen les per­so­nes per apren­dre a par­lar, allò que abans es conei­xia com a llen­gua materna i que ara s’ano­mena llen­gua ini­cial per evi­tar el sexisme). Segons les enques­tes, el 2003 la llen­gua ini­cial era el català per al 36,1% de la població, però aquest per­cen­tatge va bai­xar fins al 31,5% l’any pas­sat. Tot i això, con­ti­nuem veient titu­lars en què des de l’admi­nis­tració cata­lana s’afirma que el català es va refent i es va rejo­ve­nint.

Tot són mane­res d’inter­pre­tar la rea­li­tat. L’Enquesta d’Usos Lingüístics es fa des de fa molts anys, i si es mira des que tenim dades, allò que es veu clara­ment és que no parem de bai­xar. En aquesta última es veu una certa esta­bi­lit­zació i un cert guany de par­lants, però en cap cas diria que això és un símptoma de revi­fa­ment, tenint en compte d’on venim. Tant de bo ho fos. El pri­mer titu­lar tri­om­fa­lista que vaig veure de l’enquesta d’aquest any era que en més de la mei­tat dels àmbits ter­ri­to­ri­als de Cata­lu­nya, més de la mei­tat de la població uti­litza el català freqüent­ment. Hi ha vuit àmbits ter­ri­to­ri­als, i en cinc d’aquests àmbits, més del 50% de la gent uti­litza freqüent­ment el català. Ara bé, si mirem quins són aquests àmbits veu­rem que el que té el per­cen­tatge més alt són les Ter­res de l’Ebre, que no són pre­ci­sa­ment la zona més poblada. A les comar­ques giro­ni­nes, que sem­blen el pot de les essències, són el 54% i no sé si algú s’ha ado­nat que al Penedès són el 38%. Per tant, per molt que es vegi que anem cap a una esta­bi­lit­zació, no estem per tirar coets.

L’única cosa que és impres­cin­di­ble perquè les llengües sobre­vis­quin és que s’usin i es trans­me­tin. Tota la resta de coses poden ser molt impor­tants, però també pres­cin­di­bles, i si no exis­tis­sin, la llen­gua podria sobre­viure igual­ment. Tan­ma­teix, també passa al revés, podem tenir-ho tot a favor, però que la gent no uti­litzi la llen­gua i aquesta des­a­pa­re­gui.

Abans de les ona­des migratòries, les tendències de la dis­mi­nució de l’ús del català ja es veuen. Jo estic con­vençuda que la immi­gració ens pot anar a favor, és una font de nous par­lants, és un grup que encara no té una dinàmica lingüística deter­mi­nada, però ho estem fent molt mala­ment per acon­se­guir que això sigui favo­ra­ble al català. El que veiem en l’enquesta és que el millor que tenim és el per­cen­tatge de per­so­nes que s’iden­ti­fi­quen amb la llen­gua, que sem­pre és supe­rior al per­cen­tatge de per­so­nes que tenen el català com a llen­gua ini­cial.

Sí, i això és una cosa que rara­ment tenen les llengües reces­si­ves en gene­ral. Allò que més costa a les llengües és acon­se­guir nous par­lants, però, en canvi, el català en això, se’n surt prou bé. El que passa és que el com­por­ta­ment lingüístic dels cata­la­no­par­lants ini­ci­als ho con­tra­diu, perquè acos­tu­mem a pas­sar-nos al cas­tellà. Només els par­lants podem sal­var la llen­gua. És fona­men­tal que la fem ser­vir.

No, no està rela­ci­o­nat amb el fet de ser bilingüe o no. Té a veure amb un com­por­ta­ment après que tenen, en gene­ral, els par­lants de llengües sub­or­di­na­des. No és que passi només amb el català, també passa amb el quítxua o amb qual­se­vol altra llen­gua sub­or­di­nada. En rea­li­tat són dos mesos de com­por­ta­ment cons­ci­ent per can­viar-ho. Si tu et pro­po­ses no can­viar de llen­gua, durant dos mesos has d’estar al cas de no fer-ho; després, ja sor­tirà automàtica­ment.

El bilingüisme social implica que tots els mem­bres d’una soci­e­tat par­len dues llengües. Si aques­tes llengües fan les matei­xes fun­ci­ons el que passa habi­tu­al­ment és que la domi­nant subs­ti­tu­eix la sub­or­di­nada. No conec cap cas que hagi pas­sat al revés. Però el pro­blema és que tam­poc no reco­nei­xem que Cata­lu­nya no és una soci­e­tat bilingüe. A Cata­lu­nya es par­len més de 300 llengües, i més del 10% dels cata­lans no tenen ni el català ni el cas­tellà com a pri­mera llen­gua.

El que ha fet la immersió ha estat pro­por­ci­o­nar el conei­xe­ment del català, però després el sis­tema ha con­ti­nuat fun­ci­o­nant com si la immersió no existís. Ningú se l’ha cre­gut. Crec que l’ense­nya­ment en català, apos­tar pel català com la llen­gua vehi­cu­lar, es va fer tenint al cap no tant la qüestió lingüística com la cohesió social, el fet de no divi­dir la soci­e­tat. I en aquest sen­tit, crec que és la millor opció, però natu­ral­ment té els seus cos­tos.

Resulta que a la primària garan­tim que els nanos aca­bin conei­xent les dues llengües, però lla­vors a l’ins­ti­tut s’actua com si això no fos així. Hi ha pro­fes­sors que fan les clas­ses en cas­tellà i argu­men­ten que ells valo­ren la com­prensió i el conei­xe­ment per sobre de la llen­gua. Però si els nanos ja sur­ten de primària sabent el català, per què es pres­su­posa que cal can­viar? Això passa amb els alum­nes de primària, però en els últims anys també ha pas­sat a les aules d’aco­llida. Allà els alum­nes apre­nen català, però després no tro­ben ningú que els hi parli, amb la qual cosa aca­ben pen­sant que aquest conei­xe­ment és un conei­xe­ment inútil.

Garan­tir que s’apli­qui la llei, que jus­ta­ment és el que no s’està fent. Tots supo­sem que per fer deter­mi­na­des fei­nes cal conèixer el català. Tenir un diploma o una acre­di­tació és molt fàcil, però una altra cosa és que després facis ser­vir la llen­gua. A més, quan els ciu­ta­dans tenim pro­ble­mes reals, l’admi­nis­tració real­ment no res­pon. T’ho pots tro­bar a tots els nivells. Per exem­ple, a la uni­ver­si­tat els pro­fes­sors sem­pre diem en quin idi­oma es faran les clas­ses, però et pot venir un alumne i dema­nar que es canviï. Al final, qui pren la decisió és el pro­fes­sor, i si el pro­fes­sor can­via, la resta del grup que no ha dit res és el per­ju­di­cat. I a aquests ningú els resol el pro­blema. Si vas al metge i no t’entén en català, a qui acu­dei­xes? En això l’admi­nis­tració ens deixa des­em­pa­rats.

Sí, nosal­tres cedim contínua­ment. Ningú té ganes de bus­car-se pro­ble­mes, és nor­mal. O ets dels mili­tants, o aca­bes cedint. En les fei­nes on es demana el conei­xe­ment de la llen­gua, que són les fei­nes que es fan de cara al públic, ningú vet­lla perquè el català s’uti­litzi. De tota manera, si jo des­con­fio de la política lingüística és perquè crea la sen­sació que si ja hi ha algú que s’ocupa de la llen­gua no ens n’hem de pre­o­cu­par nosal­tres. Els ciu­ta­dans hauríem d’assu­mir més res­pon­sa­bi­li­tats en la defensa de la llen­gua. Encara que hi hagi molta gent a qui no li agradi, la llen­gua depèn de nosal­tres.

L’ús polític de la llen­gua té uns cos­tos. Hi va haver un moment en què la immersió lingüística va fun­ci­o­nar i es van gua­nyar molts par­lants nous, a començaments dels anys vui­tanta. A par­tir d’aquí, els babèlics [en referència al mani­fest de Foro Babel], que serien l’embrió del que ara és Ciu­ta­dans, es van començar a mobi­lit­zar. Tot i ser una mino­ria, han anat fent el seu forat, sobre­tot a l’hora de convèncer-nos de no bus­car pro­ble­mes. Hi va haver un moment en què la gent tenia il·lusió i ara aquesta il·lusió s’ha per­dut. Però en qual­se­vol cas, és obli­gació de l’admi­nis­tració fer que es res­pec­tin els drets lingüístics de la població. Per exem­ple, ens fal­ten refe­rents en el món audi­o­vi­sual, perquè si no ens en sor­tim en aquest àmbit ho tin­drem com­pli­cat.

Si hi ha un àmbit en què el català està molt millor que en altres és a inter­net. Té una cosa molt bona, tot­hom hi és com hi vol ser. Si hi vols ser en català hi pots ser, una altra cosa serà que et facin cas o no, però hi pots ser, és un àmbit on tu pots triar. I els que són mili­tants, ho són molt i n’exer­cei­xen. En gene­ral, les noves tec­no­lo­gies poden aju­dar molt a pre­ser­var la diver­si­tat lingüística. Un soci­o­lingüista que tre­ba­lla a l’Ama­zo­nes m’expli­cava que allà les comu­ni­tats indígenes es podien comu­ni­car entre si i els que havien per­dut la llen­gua podien adver­tir els que encara les man­te­nien de les con­seqüències.

Hi ha una qüestió que hauríem de tenir en compte: totes les llengües de la huma­ni­tat tenen el mateix ori­gen, el pri­mer grup d’humans par­lava la mateixa llen­gua. La llen­gua és un sis­tema de comu­ni­cació extre­ma­da­ment eficaç, versàtil, adap­ta­ble... No n’hi ha cap altre que s’hi pugui com­pa­rar. Ales­ho­res, si s’ha tro­bat aquest sis­tema, apa­rent­ment immi­llo­ra­ble, per què li res­tem eficàcia diver­si­fi­cant-lo? I és que la tendència natu­ral de totes les llengües és a la diver­si­fi­cació, totes les llengües can­vien...

He dit la tendència natu­ral. I, en qual­se­vol cas, encara que hi hagi poques llengües, aques­tes també es van diver­si­fi­cant. La llen­gua es diver­si­fica en l’espai, en el temps, soci­al­ment... Hi ha mol­tes vari­a­bles. Nosal­tres no par­lem igual que els nos­tres pares i els nos­tres fills no par­len igual que nosal­tres. I per això hi ha tan­tes llengües. Ales­ho­res, la gran pre­gunta és: per què les llengües es diver­si­fi­quen si l’objec­tiu és la comu­ni­cació? I la pri­mera res­posta és que les llengües no ser­vei­xen només per a la comu­ni­cació, també ser­vei­xen per a mol­tes altres coses, per exem­ple, la iden­ti­tat: les per­so­nes neces­si­ten reconèixer-se com a mem­bres d’un grup, i com a dife­rents d’altres. A part d’això, però, la llen­gua s’adapta a noves situ­a­ci­ons. També hi ha una altra qüestió fona­men­tal per enten­dre la diver­si­fi­cació: no hi ha ningú que pugui satis­fer totes les seves neces­si­tats. Si tots tenim les matei­xes neces­si­tats, tots tenim la mateixa inca­pa­ci­tat de satis­fer-les, i el que fa la diver­si­tat és garan­tir l’inter­canvi. Això ho podem veure en tots els nivells. Un exem­ple podria ser el mal que han fet els mono­cul­tius al món de l’agric­cul­tura. L’homo­geneïtzació lingüística és el mateix. Lla­vors, per què hi ha per­so­nes que estan en con­tra de la diver­si­tat lingüística o bé direc­ta­ment volen des­truir les llengües? Doncs perquè les llengües són un espai de lli­ber­tat, et per­me­ten ser qui ets i no te les poden pren­dre, i això és per­ce­but com una amenaça. Tan­ma­teix, hauríem de tenir en compte que les llengües són acu­mu­la­bles, en podem apren­dre tan­tes com vul­guem o puguem, sense haver de des­a­pren­dre’n cap. I com a signe d’iden­ti­tat una llen­gua és molt més eficaç que la raça o la religió, que tenen uns fona­ments dife­rents. I encara que tot això no fos així, jo per­so­nal­ment crec que s’ha de defen­sar i pro­te­gir la diver­si­tat lingüística perquè el pati­ment que es causa quan les llengües des­a­pa­rei­xen és molt greu.

És que ens dedi­quem a això. El forat, el buit que queda quan una llen­gua des­a­pa­reix difícil­ment es com­pensa. Jo no conec cap poble que hagi gua­nyat res pel fet d’aban­do­nar la llen­gua i, en canvi, en conec molts que han per­dut molt pel fet de per­dre-la. Per tant, no veig per què l’hauríem d’aban­do­nar.

Hi podria aju­dar, però no sem­bla que anem en aquesta direcció, en el sen­tit que la llen­gua és un tema que no es vol abor­dar, i això demos­tra molt poca fe en la ciu­ta­da­nia. Per a una per­sona que tin­gui com a objec­tiu polític la inde­pendència, la llen­gua pot sem­blar un tema menor, però per mi és molt més impor­tant la llen­gua que la inde­pendència, perquè la inde­pendència es pot acon­se­guir en qual­se­vol moment, però si aban­do­nem la llen­gua la per­drem per sem­pre més. Per això és impres­cin­di­ble que la par­lem i la pre­ser­vem. El 2003 hi havia 2.036.000 per­so­nes que tenien el català com a llen­gua ini­cial, men­tre que el 2013 eren 1.940.000. Sí que és cert que en la dar­rera enquesta sem­bla que s’han gua­nyat uns 40.000 par­lants, però la tendència a la baixa hi és.

Jo no ho puc enten­dre, es veu i es pot per­ce­bre per­fec­ta­ment que anem mala­ment. El 1979 ja hi va haver el mani­fest d’Els Mar­ges, i 1989 es van publi­car arti­cles de dos pro­fes­sors de la Uni­ver­si­tat de Girona en què es deia que el procés de subs­ti­tució del català que­da­ria sen­ten­ciat en cin­quanta anys, quan l’última gene­ració que l’hau­ria tin­gut com a pri­mera llen­gua ja no l’uti­lit­za­ria per adreçar-se als fills. En aquests dos casos hi va haver molt de rebom­bori, però quan després s’han fet pre­dic­ci­ons sem­blants ningú no s’ha escan­da­lit­zat com ales­ho­res

Fa cosa de vint anys al món no hi havia ni 100 llengües ofi­ci­als, ara pot­ser n’hi ha 2.000. S’ha pen­sat que la manera de pro­te­gir les llengües en perill era fer-les ofi­ci­als, però a la pràctica no hi ha hagut cap canvi. L’ofi­ci­a­li­tat és gra­tis. Ja et poden anar dient que la llen­gua és ofi­cial, que si no es parla tant li fa, aca­barà des­a­pa­rei­xent igual­ment. I jo sem­pre dic el mateix, que en rea­li­tat a les llengües domi­nants l’ofi­ci­a­li­tat no els cal, i a les sub­or­di­na­des no els ser­veix de res perquè si estan des­a­pa­rei­xent, des­a­pa­rei­xe­ran igual­ment.