Entrevista

Pepa Plana

Pallassa

“Un somriure de pallasso desarma”

La pallassa Pepa Plana viu a Sant Jaume d’Enveja, però apro­fi­tem per que­dar un dia que ha d’anar a Bar­ce­lona. Ens tro­bem al res­tau­rant del Cer­cle Artístic, al Gòtic, amb el tallat d’havent dinat al davant. En un pri­mer moment, obre els ulls –molt clars–, rodons com taron­ges. Mira al seu vol­tant fas­ci­nada: “Com ha can­viat tot!” Fa més de vint anys, quan estava a l’Ins­ti­tut del Tea­tre, ella ren­tava, este­nia i plan­xava les esto­va­lles i els tova­llons d’aquest res­tau­rant, pre­ci­sa­ment. “Era una de les mol­tes fei­nes que tenia... [som­riu] Era un lloc de menús, molt fami­liar...” Segueix pas­se­jant la mirada. “Gai­rebé sem­pre hi venien les matei­xes per­so­nes, artis­tes.” Ara mira i només hi veu turis­tes. Hi ha sor­presa, i també una certa melan­gia, a la mirada. Quan era ben jove­neta es delia per mar­xar a Bar­ce­lona i al cap dels anys es va delir per mar­xar de Bar­ce­lona, i ho va acon­se­guir. Del Raval de Bar­ce­lona, d’una urbs que resul­tava fei­xuga, a la natura, per anar-hi fent un pro­jecte de cen­tre de cre­ació. N’ha fet molts, de can­vis de rumb. Però ha man­tin­gut l’amor per l’actu­ació i la crida a ser pallassa. Pallassa de tea­tre, i pallassa per a públic adult. Ens vam conèixer fa gai­rebé vint anys, quan va estre­nar Giu­li­etta. Una història hila­rant i tràgica, ten­dra i punyent alhora, al vol­tant d’un dels clàssics més clàssics sobre l’amor romàntic. Des de l’espec­ta­cle Giu­li­etta i De Pe a Pa –ante­rior (1998)–, ha plo­gut molt.

és una paraula que la defi­neix. Ha anat dient que sí a allò que la vida li ha pre­sen­tat. “Hem d’apren­dre a dir que sí! Hem de viure al país del sí!” El 2012 va dir sí a tre­ba­llar al Cir­que du Soleil, en el pro­jecte Ama­luna. Va deci­dir mar­xar-ne abans d’aca­bar el con­tracte. “Estic molt con­tenta d’haver anat al Cir­que du Soleil, i també d’haver-ne mar­xat, perquè ho vaig fer sense tenir un pla B!” “Un cop après el que havia d’apren­dre, i veient que em que­dava com un ratolí dins d’una gàbia, fent deu fun­ci­ons per set­mana, sense poder can­viar res... vaig dir: «Me’n vaig!» Quan els ho vaig dir em van sor­tir ales: «Ja està, ja ho he fet: volo!»” Després d’aquesta experiència, de la lli­ber­tat i la por a sor­tir de l’espai de con­fort, va néixer el mun­tatge Paradís pin­tat.

NAS DE PAU

Quan arriba el fotògraf, la Pepa regira la bossa. S’ha dei­xat el nas de pallassa! Sem­pre el du a les foto­gra­fies. Recor­dem que al pallasso –i polític– Jordi Pes­ar­ro­dona li han estat bus­cant les pes­si­go­lles per un sim­ple nas ver­mell. Nas de pallasso i poli­cies espa­nyols no mari­den gaire bé. Els temps que cor­ren sem­blen fal­tats de sen­tit de l’humor. “És com el món al revés! Un sense sen­tit!... Com a figura, el pallasso, o la pallassa, és un dels éssers més inno­cents del món, més ama­bles. El conec, en Pes­ar­ro­dona, és de Pallas­sos sense Fron­te­res, com jo. Mol­tes vega­des, a Pallas­sos sense Fron­te­res, davant d’una situ­ació con­flic­tiva, o amb hos­ti­li­tat, no hi ha res que obri més por­tes que un nas de pallasso, i donar un glo­bus, una flor, fer un petó... Des­ar­mes qui tens al davant. Un som­riure de pallasso des­arma. El que ha pas­sat amb en Pes­ar­ro­dona és sur­re­a­lista... No va dir res, no va fer res! Delicte d’odi?” L’humor té una altra cara que, en cap cas, però, és vio­lenta. La pallassa refle­xi­ona: “Quan veus que ric, que estic molt bé, que canto, i que tu no estàs així, et fa molt mal.” El pallasso pro­voca, remou.

En tot cas, seguim par­lant, tot ple­gat podria ser, pot­ser, més fàcil. “Sem­pre! Quan tre­ba­llo un espec­ta­cle busco les essències.” I l’essència és el més pur, el més sen­zill. La pallassa, que afe­geix al clown la seva mirada de dona, canta les veri­tats, des­mi­ti­fica, posa el dit a la nafra, sense ferir. “Ets un adult, no un nen o una nena. Però tens la capa­ci­tat de dir les coses com les diria un nen de menys de 4 anys, que no té mal­dat, però que té molta veri­tat. És allò de les seves pre­gun­tes imper­ti­nents, que en rea­li­tat són molt per­ti­nents.”

PALLASSA? AU, VA

Hi ha una vocació, la d’actriu, que la sent des que té memòria, quan tenia 6 anys i mun­tava fes­ti­vals. Qui anava als seus espec­ta­cles tenia el bere­nar asse­gu­rat. Con­tra vent i marea –con­tra l’opo­sició dels pares, que entén per­fec­ta­ment–, va seguir la car­rera d’artista. Con­tra tot pronòstic, va acon­se­guir anar a l’Ins­ti­tut del Tea­tre. Fins i tot enmig d’una mater­ni­tat molt pri­me­renca, als 17 anys, que la va dei­xar acla­pa­rada. El seu fill ja en té 36. Mig acluca els ulls per expres­sar un desig: “Vull ser àvia!”

Aquest procés de mater­ni­tat i car­rera pro­fes­si­o­nal va tenir molt a veure amb la volun­tat d’anar dient que sí a la vida, explica, i també amb una xer­rada amb el seu avi, un mili­tant anar­quista exi­liat a França. Quan la Pepa va tenir el seu fill –havia mar­xat de casa dels pares–, el va anar a visi­tar, per pre­sen­tar-li el bes­net. Van par­lar de la guerra, de la vida. “Em va fer un regal. Em va dir que no car­regués les cul­pes de res, que el que no feia era la meva por. «Què volia fer?», em va pre­gun­tar el meu avi. Volia fer tea­tre! El més fàcil era dir «no puc per culpa de...», però em vaig dir: «He tin­gut la gran sort de ser mare i he de resol­dre com acon­se­guir el que vull.» L’avi em va acon­se­llar que em mengés l’orgull i demanés ajuda als pares.” Va tor­nar a casa, i no sense difi­cul­tats i dis­cus­si­ons, va acon­se­guir ser actriu. “Ara els pares són els meus fans número u!”

Van pas­sar anys fins que es va ado­nar que volia ser pallassa, i pallassa per a públic adult. Va haver de topar amb tres dones, sen­tir tres cam­pa­na­des, per saber que aquell era el seu camí. La pri­mera va ser l’Ari­ane Mnouchkine, fun­da­dora del Théâtre du Soleil (1964), amb qui va fer una estada a París. La segona cam­pa­nada va ser veure actuar la pallassa suïssa Gardi Hut­ter. “Era tan bo, el que vaig veure, que em sabia greu dir-ne «pallassa». No tenia res a veure amb algú ves­tit de manera estra­folària ni amb les fes­tes infan­tils!” I la ter­cera i defi­ni­tiva, la Virgínia Imaz, basca. La va conèixer en els vui­tanta, a La Vake­ria, a l’Hos­pi­ta­let. La Pepa, en aquells moments, estava vin­cu­lada a les cases ocu­pa­des i auto­ges­ti­o­na­des. “Fèiem jocs de pallasso deso­be­di­ent, rebel... La vaig anar seguint, fins que em va dir: «Prou!» Ja no hi havia marxa enrere.” Una frase seva ho diu tot: “La pri­mera vegada que em vaig posar el nas, vaig pen­sar: «Què bèstia!»”

Ara tre­ba­lla en un mun­tatge de duos, basat en les entra­des clàssi­ques dels pallas­sos al circ. Però ara fet per dones. I té al tin­ter una peça de Samuel Beckett, Oh, els bons dies, amb nas de pallassa. Una dona parla, perquè hi ha un home que l’escolta. Encara que ell no obre boca, Pepa Plana s’ho plan­teja com una obra de dos per­so­nat­ges. Quan va pen­sar en aquest home que l’havia d’acom­pa­nyar a l’esce­nari, va pen­sar en Car­les San­tos. “Li vaig pro­po­sar... i em va dir que sí! Em vaig posar a plo­rar. Era la bomba! Però saps què? No va interes­sar ningú... Vaig pen­sar: «Bé, no tin­guem pressa.» Doncs si hagués tin­gut pressa, hau­ria tre­ba­llat amb en Car­les San­tos. I me n’he que­dat amb les ganes, perquè és mort. Després tot són home­nat­ges i reco­nei­xe­ments... Massa tard, massa tard! Per tant, tot allò que vul­gui fer, ho faré. Faré Oh, els bons dies, amb en Car­les San­tos, només que ell no hi serà. Ara, però, hi ha massa dolor, estic massa enra­bi­ada.”

PALLASSO VS. POLI­CIA

“No hi ha res que obri més por­tes que un nas de pallasso, i donar un glo­bus, una flor, fer un petó... De cop i volta des­ar­mes qui tens al davant. El que ha pas­sat amb en Pes­ar­ro­dona és sur­re­a­lista!”

MARE ADO­LES­CENT

“«Què volia fer?», em va pre­gun­tar el meu avi. Volia fer tea­tre! El més fàcil era dir «no puc per culpa de...», però em vaig dir: «He tin­gut la gran sort de ser mare i he de resol­dre com acon­se­guir el que vull»”

BUS­CAR LA LLI­BER­TAT

“Estic molt con­tenta d’haver anat al Cir­que du Soleil, i també d’haver-ne mar­xat, perquè ho faig fer sense tenir un pla B! Un cop après el que havia d’apren­dre, i veient que em que­dava com un ratolí dins d’una gàbia, fent deu fun­ci­ons per set­mana... vaig dir: «Me’n vaig!»”

EN DETALL

Això de ser pallasso per a adults és més conegut ara que fa vint anys, no li sembla?

Crec que es portava més quan vaig començar que no pas ara. Sento que m’he quedat sola com a pallassa teatral per a adults. Vam aconseguir tenir un circuit! Caroline Dream, Leandre, Los Excéntricos, Marcel Gros... S’ha passat a fer espectacles per a públic infantil o familiar. En Marcel Gros, que és molt amic, tenia espectacles fantàstics per a adults, però no tenia bolos.

Com és?

Als pallassos se’ns ha ficat en un sac que es diu circ. Els promotors han fet com parcel·les i quotes. Resulta que el circ és considerat familiar, per tant... Però jo no vull ser una quota! Jo faig teatre!

Tot això té a veure amb la proliferació de l’humorista de “club de comèdia”?

L’humor ha derivat cap a aquí. Però l’humorista no és un pallasso. L’humorista fa humor local i actual, que amb el temps caduca. El millor humorista d’Anglaterra aquí no l’entendríem, perquè no entendríem els seus codis. És un altre gènere. L’humor del pallasso és universal, i no caduca. Mira una pel·lícula de Chaplin, parla d’allò que és essencial en l’ésser humà: té gana, té fred, té amor, treballa... I això no ha caducat.

En el seu cas, s’hi ha de sumar la perspectiva femenina en un món dominat pels homes.

La història de l’humor és masculina. Les coses canvien quan les dones comencem a emetre des dels nostres satèl·lits. Les dones, per no quedar excloses, hem rigut de l’humor masculí. I quan les dones jugàvem, érem l’objecte del riure, perquè qui escrivia era l’home. Es reia de la gorda, la lletja, la ximple... Quan les dones comencem a escriure els nostres espectacles i expliquem les nostres èpiques, els nostres deliris, les coses canvien.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor